Abans d'explicar-vos com ha anat la sortida d'aquest cap de setmana, deixeu-me puntualitzar un esdeveniment que vaig narrar de forma no del tot correcta la setmana passada:
“... A la pujada ondulada de Can Maçana tots vàrem posar el peu a terra... però en Manolo, no satisfet per aquesta circumstància, va recular fins a l'inici de la pujada per aconseguir fer-la d'una tirada...”
I ara si, la crònica:
Ja s'apropa l'hora del canvi i havíem d'acomiadar-nos del ferro fent una sortida que estigués a l'alçada de les darreres pedalades. La idea era anar fins al Castell de La Pobla, una ruta que en Cristòbal no ha fet i volia ciclar.
Lamentablement, i segons fonts no oficials, tant ell com el Bartu van patir sendes caigudes el divendres a la sortida amb els del 18%, i no va poder acompanyar-nos.
Tampoc hi era l'Efren, amb obligacions familiars, ni l'Alessandra, que ara lider un grup de noies ciclistes, ni en Fulgui que havia anat de farra dissabte nit..
Qui si que es va presentar va ser el David, que ja ha acabat la quarantena des del naixement del petitó, i de nou ja té permís per muntar-la (la bici, és clar). A més, es presentava amb un esmorteïdor nou.
Així que el Manolo, el David, el Dani i el Sebas, com sempre, m'esperaven al PIR. Només en Manolo va proposar una ruta: Cogulló x-trem. Per un moment, totes les mirades es van centrar en el Sebas que respongué: ah, vale!! No ens ho podíem creure, si hi ha un indret al que odia anar és aquest!!
Varem iniciar la ruta abans que s'ho repensés. Tots anàvem amb calça curta i amb maniguets. Feia fred, el ritme ràpid però la sensació de fred no marxava. Els més previsors, que portaven paravent pensant en els vertiginosos descens que ens esperaven, ja el duien posat de pujada.
Collbató, el Bruc i el camí de les batalles només transitat per nosaltres i els quatre excursionistes que volien retre un homenatge a la Montse, la nostra muntanya.
En arribar a la barrera podíem prendre la drecera, però el ferro grinyolà: possiblement seria la seva darrera oportunitat de pujar a Can Maçana. Els ulls vidriosos de tots els riders, atacats per una onada melancòlica va fer que decidíssim de pujar-hi.
En Manolo, alliçonat per la setmana passada, en Sebas, esperonat pel repte del Cogulló i en David amb les hormones encabritades per la quarantena van pujar les ondulades d'una atacada. Al darrere en Dani i jo van posar peu a terra quan només ens quedava una pedalada per fer el cim.
L'esplanada de Can Maçana estava més transitada que el dia de La Portals, una multitud de camacos arribaven per la diada de la Montse.
Ens vam acomiadar del David que ja havia fet la feina (ja se sap, després d'un temps de llarga inactivitat no dures gaire), i varem prendre la ruta direcció a Maians. No corríem gaire, tot i que el sol ja feia estona que havia fet acte de presència, el cel enteranyinat no deixava pujar la temperatura ambiental.
En Manolo i jo obríem via per la variant de Maians, tots els que l'han fet, malgrat que aquesta variant suposi fer uns kms de més i una ascensió amb una pendent superior, agraeixen les espectaculars vistes de l'Anoia que es veuen pujant pel turó dels Viladers.
Començava la pujada al Cogulló, en Manolo, com sempre, al davant, el seguia el Sebas i en Dani. Jo conservant al darrere per fer el meu atac. Quan la pendent estava al seu punt més alt, vaig canviar el ritme, avenço al Sebas i em poso a l'alçada del Dani, que gira el cap, em mira fixament i em diu: “olaquease” canvia el ritme i em deixa clavat. Quina humiliació!!
Al Cogulló reposem forces, fem les fotos i quasi quasi la X OVER es catapultada a l'infinit (mireu les fotos):
“... A la pujada ondulada de Can Maçana tots vàrem posar el peu a terra... però en Manolo, no satisfet per aquesta circumstància, va recular fins a l'inici de la pujada per aconseguir fer-la d'una tirada...”
I ara si, la crònica:
Ja s'apropa l'hora del canvi i havíem d'acomiadar-nos del ferro fent una sortida que estigués a l'alçada de les darreres pedalades. La idea era anar fins al Castell de La Pobla, una ruta que en Cristòbal no ha fet i volia ciclar.
Lamentablement, i segons fonts no oficials, tant ell com el Bartu van patir sendes caigudes el divendres a la sortida amb els del 18%, i no va poder acompanyar-nos.
Tampoc hi era l'Efren, amb obligacions familiars, ni l'Alessandra, que ara lider un grup de noies ciclistes, ni en Fulgui que havia anat de farra dissabte nit..
Qui si que es va presentar va ser el David, que ja ha acabat la quarantena des del naixement del petitó, i de nou ja té permís per muntar-la (la bici, és clar). A més, es presentava amb un esmorteïdor nou.
Així que el Manolo, el David, el Dani i el Sebas, com sempre, m'esperaven al PIR. Només en Manolo va proposar una ruta: Cogulló x-trem. Per un moment, totes les mirades es van centrar en el Sebas que respongué: ah, vale!! No ens ho podíem creure, si hi ha un indret al que odia anar és aquest!!
Varem iniciar la ruta abans que s'ho repensés. Tots anàvem amb calça curta i amb maniguets. Feia fred, el ritme ràpid però la sensació de fred no marxava. Els més previsors, que portaven paravent pensant en els vertiginosos descens que ens esperaven, ja el duien posat de pujada.
Collbató, el Bruc i el camí de les batalles només transitat per nosaltres i els quatre excursionistes que volien retre un homenatge a la Montse, la nostra muntanya.
En arribar a la barrera podíem prendre la drecera, però el ferro grinyolà: possiblement seria la seva darrera oportunitat de pujar a Can Maçana. Els ulls vidriosos de tots els riders, atacats per una onada melancòlica va fer que decidíssim de pujar-hi.
En Manolo, alliçonat per la setmana passada, en Sebas, esperonat pel repte del Cogulló i en David amb les hormones encabritades per la quarantena van pujar les ondulades d'una atacada. Al darrere en Dani i jo van posar peu a terra quan només ens quedava una pedalada per fer el cim.
L'esplanada de Can Maçana estava més transitada que el dia de La Portals, una multitud de camacos arribaven per la diada de la Montse.
Ens vam acomiadar del David que ja havia fet la feina (ja se sap, després d'un temps de llarga inactivitat no dures gaire), i varem prendre la ruta direcció a Maians. No corríem gaire, tot i que el sol ja feia estona que havia fet acte de presència, el cel enteranyinat no deixava pujar la temperatura ambiental.
En Manolo i jo obríem via per la variant de Maians, tots els que l'han fet, malgrat que aquesta variant suposi fer uns kms de més i una ascensió amb una pendent superior, agraeixen les espectaculars vistes de l'Anoia que es veuen pujant pel turó dels Viladers.
Començava la pujada al Cogulló, en Manolo, com sempre, al davant, el seguia el Sebas i en Dani. Jo conservant al darrere per fer el meu atac. Quan la pendent estava al seu punt més alt, vaig canviar el ritme, avenço al Sebas i em poso a l'alçada del Dani, que gira el cap, em mira fixament i em diu: “olaquease” canvia el ritme i em deixa clavat. Quina humiliació!!
Al Cogulló reposem forces, fem les fotos i quasi quasi la X OVER es catapultada a l'infinit (mireu les fotos):
La Montse!!
Avorrit d'esperar als caràcols
La teva darrera fita
Dons no era tant dur com semblava!!
Foto de conjunt
Ei! que vull tornar a casa!!
La baixada cap a Castellfollit es fa un pel accidentada, quin transit. Si regalaven alguna cosa al cim, ens l'havíem perdut.
En Manolo ens temptava per tornar per Castellolí, però les forces no estaven per tirar coets, així que van decidir de fer la tornada per Can Maçana.
Aquí la segona humiliació, en Dani ens va tornar a deixar al Sebas i a mi clavats només començar. Segons ell, aquest estat físic és el fruit d'una dieta específica amb complements vitamínics (segur que d'un tal Eufemiano). A partir d'ara, en finalitzar la ruta es faran controls antidopatge. En Fulgui recollirà les mostres que amablement la Susanna analitzarà.
Ens reagrupem després de l'avorrida pujada per prendre el rumb cap a Can Maçana. Allí una veu familiar em diu: “aquest cul jo el conec” Era el sherpa, que venia de fer unes antenes. Tot xerrant amb ell m'ha confirmat que aquest any la nocturna estarà carregada de sorpreses (anem-nos preparant). També em va confirmar que ens acompanyarà a la pujada al Turó de l'Home.
La baixada a Collbató no ha estat molt ràpida perquè hem aprofitat per xerrar, així hem allargat per la Vinya Nova, el corriolet i el putxet. Aquí ha estat quan els comissaris de cursa m'han penalitzat pel bloqueig rastrero fet amb el colze i la ma estesa sobre la cara del Dani quan em volia humiliar per tercera vegada (m'han retirat els 2000 punts de bonificació per bici nova).
Des d'aquí cap l'alzina centenària i cap a casa.
Ens han sortit uns 75 km i 1450 de desnivell acumulat a una velocitat mitjana de 13 km/h.
Les bonificacions d'avui:
- 5% addicional al Manolo per liderar la pedalada
- 5% addicional al Dani per l'esperit competitiu.
- 10 punts addicional al Sebas per superar un repte personal
- 10 punts addicionals al David, Sebas i Manolo per pujar les ondulades.
El meu ferro us dóna les gràcies per aquesta meravellosa sortida (sense adonar-me vaig perdre els rodaments del pedal baixant pel camí veïnal). A partir d'ara el podreu veure passejant per l'avinguda Centenari explicant als bikers novells les fantàstiques rutes de les que ha gaudit: la Bola, el Castell, el Corredor, la Mola, l'Obac, la Creu d'Olorda, el Cogulló...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada