La 5a, millor sense aglomeracions

El dissabte, en Dani ens convidava a fer una sortida de forquilla i gabinet. Realment era una oferta temptadora a la que havien afegit fer uns quants corriols de pujada.

Però el meu cos, desprès d’una ruta setmanal de més de 1.900 km en cotxe, provant les delícies gastronòmiques de Pinto, Burgos, Bilbao, Pamplona i Sòria com que s’estava queixant però que molt.

De fet m’havia llevat del llit amb la idea d’acompanyar-los, tenia ganes però no forces. 

Així que em reservava per surar els camins de la 5a amb el Fulgui. Malauradament, els cacos li van fer la guitza i va tenir un diumenge a les dependències dels Mossos.

Quedàvem en Sebas, el David i jo (portem ADN de corriol a la sang). L’Efren no es presentà amb la virtual BTT i decidí fer carretera amb la real Wilier.

En Vives, que això dels corriols com que no li posa gaire, sortí amb l’Aleix per iniciar-lo en aquesta disciplina (Boys de ferro!!). L’Aniento d’excursió familiar i el Manolo no se on.

Començàvem malament, tres en quadre i amb problemes mecànics. Les bikes del David i del Sebas havien sofert sabotatges i no rutllaven com calia. 

NOTA: Haureu d’habilitar un sensor contra el sabotatge de les dones…

Malgrat les circumstancies iniciàvem la sortida. És temporada de caça i, de tant en tant, sentíem com les postes passaven per sobre nostre, donant-nos més que algun ensurt. 

M’ha agradat fer la sortida, en David desconeixia el tram original que no es va poder ciclar i el Sebas no sabia el tram final (tenia un cert avantatge amb els meus competidors).

Aquesta sortida és molt divertida, l’absència de negats et permet fer els corriols i les alçaleres a una velocitat més que digna.

L’Abelaira obria camí, al darrera en Sebas i jo, ens alternàvem les pífies o fiascos. Res que no provoqués més que una rialla.

Tot i la humitat de primera hora, els camins estaven secs i no hi havia una tracció òptima, però suficient per gaudir d’un matí de BTT.

Sense despentinar-nos (jo suat com un pollastre perquè portava roba d’hivern), feien cap a l’Span. Ara tocava fer la llarga o tornar. 

Tots teníem obligacions familiars (un havia de controlar que el pintor no pintés més enllà de l’acordat, en Sebas havia d’estar d’hora i jo havia quedat per anar al tanatori).

Decidírem seguir amb el track original (hauré de preparar la BS16 en una altre ocasió). Ara li tocava al Sebas veure quina era la ruta que no havia fet.

De nou, als corriols, en David prengué la iniciativa. Quin ritme i això que avui ningú no ens cronometrava.

Des de l’Span fins que enllaces al camí de la curta és el tram més tècnic de la sortida. Tècnic perquè les pujades cardio es troben amagades darrera d’un arbre o d’una corba tancada. Mentre el David les feia, en Sebas i jo alternàvem els peus a terra. 

Ens trobàrem amb un grup de riders de Sant Boi que anaven molt despistats, la feien a l’inrevés. Una conversa amb la rider que tirava del grup però que anava l’última, i van girar cua. 

En aquest moment en David es començà a posar nerviós: el pintor tot sol amb la Roser!!. Accelerà el ritme saltant-se dos corriols ben macos. Els de darrera ja teníem prou de seguir-li la roda (son futudes aquestes 29”).

Per sort, al corriol final ningú no va sortir per l’aire. Arribàvem molt d’hora. 

Uns oficis i cap a casa a complir amb les obligacions familiars.

Ja veurem si dimarts podem fer alguna sortida (jo demà faré un Can Maçana).

AUPA corriols