Aquesta setmana no hi ha crònica

Ho sento, desprès de l’esforç editorial de la setmana passada, aquesta me l’he pres de vacances.

I és que tots ens mereixem un descans de tant en tant.

A més, avui ningú no m’ha donat material per poder escriure quatre línies que fossin d’interès per als nostres lectors.

De fet el dia es despertava gris, amenaçava pluja. No convidava a una sortida en BTT, De ben segur que ningú no vindria al PIR2, a casa. 

Calentet al costat de la teva parella, acariciant-la, gaudint de la seva presència, era la millor opció d’un matí fred. Si no fos perquè havia de prendre la medicació no m’hauria llevat del llit, on algú em convidava a fer el ronso fins a ben entrat el matí.

Eren les sis, l’Oreo, a sobre del sofà (lloc que té més que prohibit), em mirava tot deixant escapar un somriure. 

Cereals (lighs això si), cafetó per no prendre les pastilles en dejú tot veient les noticies al 3/24. El més important eren les sortides de tó del Pato Donald Trump i la lesió de Sergi Roberto, entre línies deixaven anar els 900 morts a Haití pel pas de l’Huracà Mathew, tot i que vaig quedar frapat per la noticia de la mort d’un dofí de 2,5 m davant de les costes de les canàries, pobre bitxo.

Tenia la roba preparada, no volia arriscar-me a tornar a entrar a l’habitació i despertar a la Núria, una cosa és que et convidin a quedar-te., però una vegada que has sortit, no hi ha marxa enrere.

Tot i que tenia molt de marge respecte a l’hora de quedada, sortia just. En Vives feia cara de dir, nois que ja fa estona que us espero. Quasi d’immediat arribava en Manolo i darrere d’ell en Josep Aniento. Tot i que amb molta bona ànima se’l veia cansat, com si els 50 fossin com una llossa difícil d’arrossegar.

En Sebas, el més vell de la sortida, en canvi, arribava content (no li he preguntat però de ben segur que havia tingut una nit divertida…).

Per últim arribava l’Abelaira, esbufegant, escapant-se de les crides del Pau, deixant que la Roser se n’ocupés dels assumptes familiars….

Un ocellet m’ha dit que en Toni Cuevas s’ha adormit, osti justament avui que ens hem aturat per esmorzar… Tampoc ha aparegut en Flores.

Era tard, encara era fosc, però hem decidit emprendre la ruta degut a que tots, vaja jo era l’únic que no, havien de ser d’hora a casa.

Quan deixàvem Collbató, vist el ritme cansino del grup (culpa del Colibrí), vaig proposar de fer una alternativa al Cogulló. En Manolo no estava convençut, però desprès del primer corriol el canvi de la Berria comença a fallar (osti Sebas, el sabotatge era pel Colibrí, no per avui). Semblava que la sortida finalitzaria només començar. Però per allò de que avui ens acompanyava en Vives, com a mínim faríem un Can Maçana.

En arribar tothom ja s’havia cruspit la barreta energètica, merda, pues si que estamos tan mal!!!

El temps no acompanyava, començaven a caure quatre gotes. Qui més qui menys se’n recordava d’allò urgent que havia de fer i, es clar, calia tornar a casa.

En Sebas, penedit pel sofriment del Manolo, va desfer el sabotatge i en preníem el camí de tornada cap a casa. 

EL grup va cometre un greu error, deixar que fos jo qui obria la ruta, i sense que gairebé se’n adonessin fèiem cap a Castellolí.

No plovia, feia una mica de fresqueta, era el moment idoni per prendre un cafetó calent que algun rider acompanyà amb un croissant (si arribo a saber que l’Aniento ens convidava, em foto tota la pastisseria).

Tocava tornar, jo ja havia visualitzat la ruta que, no pensava compartir per a que no la retallessin.

Vaig marcar-me un recte davant de l’Os Blanc davant de l’atònita mirada del Manolo.

A la pujada, de nou, tots em van passar. Van saltar-se l’alçalera i continuaven pujant (però què carallo tenien els croissants?).

A la pista que condueix al corriol del Porc Senglar, anava preparant l’anima (volia batre tots els rècord de l’strava). Controlava les pulsacions, el ritme, la humitat relativa... gens no podia fallar. I quan havia de ser, el buje de la bike de l’Aniento esclatà.

Osti Sebas, els sabotatges eren pel Colibri!! Per culpa teva vaig haver de fer la ruta llarga. A la propera sortida de grup, calcula bé.

Aquesta trencadissa, irreparable sense la navalla suïssa, va escurçar definitivament la sortida.

Sort que la resta del camí era pràcticament baixada i, als plans (que no descansillus), demostrava la tècnica d’arrossegament que he assolit a les sortides amb en Joel.

Trucada al RACC Jr que es presentà per una via alternativa (s’ha d’aprofitar que et deixen conduir el Subaru per anar al coll del Bruc pel Cogulló).

Per cert, les ordres dels administradors del RACC han estat de prohibir les sortides amb el wikiperros.

47 km, 1000 m+

Veieu, per això no paga la pena fer crònica. Ara bé, la setmana vinent si que la faré. AUPA!!