La Nocturna d'Esparreguera 2016

De ben segur que us adonareu que la d'avui és una crònica diferent. D’una banda em sento altament pressionat per poder publicar-la abans que el Carles faci la seva, és l’única manera que tinc per a que algú la llegeixi i de l’altre, la estic fent a “pecho descubierto”. Si companys, a casa no m’han deixat prendre el GinTònic inspirador que m’acompanya a les meves dissertacions, total, només és quart de deu del matí, quin mal em pot fer?

En Joan Francesc, un expert de la comunicació que ens ha estat fent a la feina un curs de presentacions en públic, comentà que existeixen quatre tipus d’estil comunicatius i que cadascú té un predominant tot i que sempre pot adequar-se al que més convingui en funció de l’audiència.

A sobre de la BTT crec que passa el mateix. Tots tenim el nostre estil d’afrontar una cursa, d’enfocar els esculls que van sorgint i de com afrontar-los.

Tenim els maquinorros: Gent amant de la pista. Normalment es mouen molt bé amb la flaca. Són capaços de concatenar quatre curses el mateix dia i aprofitar als habitullaments per relacionar-se amb els de la seva especie. se’ls reconeix pel darrera, perquè mai els pots avançar. Aquí estarien el Carles i en Cristóbal. 

Els cabres boges: Gent amant del risc, de la velocitat, d’anar cap avall sense pensar-s’ho dos cops i sortir indemnes, De fer equilibris in-imaginables i de caure al terra al rodar baixes velocitats. Aquí clarament tenim a l’Abelaira, al Fulgui i al Salvador.

Els tapats: Riders que no parlen gaire, reservats, que no entrenen (ja! i un be negre amb potes rosses), que no saps com s’ho fan però són capaços de mantenir-se a amb els maquinorros sense que se’ls noti gaire esforç. En Sebas, en Flores (m’has d’explicar el teu secret) i Òscar tu també, pertanyeu a aquest grup.

I per últim tenim a Ivan el loco, conegut per les seves maniobres caòtiques que el confereixen com a un rider impossible d’avançar.

Conjuntar un grup tan divers com aquest és un gran repte. Si s’ha de liderar, s’ha de tenir m’ha ferma, diguem-ne quasi dictatorial per tenir el ramat junt i que no es dispersi.

Com ja coneixia l’experiència de fa dos anys amb un grup de 10 on cada avituallament era un festival (més de 20 minuts per poder sortir plegats de cadascun d’ells), abans de sortir vaig posar el grup en vereda. Sí, sentia els irònics comentaris sobre el Führer Bikedeferro, però no permetria que això minvés la voluntat de ferro que ens identifica.

Començava la sortida amb el típic escaqueix del grup. Ningú no volia prendre cap rol per a la navegació nocturna, així que vaig haver de desmuntar l’anima (el GPS) per incorporar la plataforma porta roadbooks versió paper. En Salvador duia l’altre còpia del roadbook, el Carles s’encarregava del quilometratge i el Cristóbal faria d’escombra.

L’Oscar estava nerviós, sortir amb un grup nou, per els desconeguts camins, pistes i corriols del Montserratí (res a veure amb el Baix Llobregat o amb el Maresme). tocava pedalar i descarregar l’adrenalina que s’anava acumulant.

21:57, ens criden al punt de sortida on un somrient Cuevas ens desitja sort per la pedalada (bé, crec que les paraules exactes eren: “foteu el camp ja que feu nosa”).

Sortida neutralitzada pels carrers del poble on els vilatans aplaudien al nostre pas. 

I al pont de La Plana, començava la sortida. Ja als primers metres van coincidir amb molts grups que havien errat en la navegació. Qui anava al davant del grup també errà, però com coneixíem les cruïlles, sabíem on anàvem a petar així que, sense rectificar, buscàvem rutes alternatives (els grups perduts ens seguien al veure la nostra decidida pedalada).

La pujada a la Vinya Vella estirava el grup, els tapats demostraven que podien tirar més i, abans de control ens teníem que reagrupar.

Al Control, primer conat de descontrol. Que si una mica d’aigua, que si ara un pis, que…. Vaja, ens van avançar fins i tot el grup de mutilats. 

Quatre crits i seguíem peu un camí dels clàssics de la Nocturna, el corriol final del windows que et porta a la pista del planeta de los simios (ho dic en codificat per a que l’organització no s’enfadi).

També vam fer de guia dels molts equips que s’havien perdut (quin nivelasso aquest any!!).

El següent control de pas el vam fer més ràpid, però amb la mala fortuna que, sense adonar-nos ens van passar les tortugues ninja que es cauen als corriols. Quin suplici veure que els riders que tens al davant fan tres pedals, cauen i no se’n adonen que el que han de fer es deixar passar als altres i anar un pel més lents.

Diguem que les coses van caure pel seu propi pes (els del riders). Al final del primer tram del corriol ens vam reagrupar i podíem tornar tenir velocitat de creuer.

Segon corriol, més tècnic i divertit i preníem la riera direcció a la pujada del Pla de les Ginestes. Tot i l’esforç de la pujada, seguíem avançant grups. La xafogor feia de les gotes de suor queixessin a sobre del paper-roadbook, cosa que el feia il·legible. Sort que el següent control estava al final de la pista.

I aquí la primera sorpresa de la nit: un corriol fer a mida. Quina baixada, tota la rancunia que s’havia generat en l’ascensió a les Ginestes s’anava diluint metre a metre en un descens tècnic i vertiginós (em sembla que algú va dir de tenir fills amb en Cuevas). 

Com ja se sap que això dels corriols no és terreny de maquinorros, la sortida enllaçava amb la pujada de la llarga cap a l’Span on aquests riders van poder desquitar-se.

En Salvador, un dels pocs que no va posar per a terra (i la seva Megamo no porta frens de disc), va malmetre al cadena. Es va doblar un esglaó i contínuament se sortia de lloc. En aquest moment un parells de grups ens avançaven a la pujada.

Arribàvem al control on desesperadament cercàvem lubricant o quelcom que pogués reparar la màquina del Salvador.

Més de 25’ aturats i quan repreníem la marxa ens havíem deixat al Cristóbal, que estava xerrant amb uns col·legues. Sort del Flores i del Sebas que ens alertaven.  Mentre l'esparavem, fullejant el roadbook vam veure  que anavem, fent volta, a la trialera del Bruc. 

Constatem que molts grups no van fer el recorregut marcat per l’organització, Anàvem sols i de cop, van aparèixer.

El Corriol, de nou ens sorprengué: s’havien currat una variant a pic i pala que no va deixar a ningú indiferent.  Puc constatar i constato que, en acabar el corriol, hi ha un error en el roadbook, ja que s’han de tenir en compte les cruïlles que hi ha en un radi de 10 m (i si l’heu fet amb Garmin de 30 m). Les indicacions ens duien cap a l’esquerra en una cruilla, però ja es veia que no podia ser pel mal estat del camí. Era uns metres més endavant on s’havia de fer el desviament i aquesta primera cruïlla no estava senyalitzada. 

No ens vam tallar un pel, com diu el Marc (vegeu la crònica de la nocturna de Briançó) vam travessar un tros. Coneixíem la destinació i vam anar pel dret.

Vinya Nova, penúltim control. Refrigeri, relaxament i somriures al grup (ja estava al sac). L’Òscar no les tenia totes, ei només portem 800 m de desnivell i l’organitzaciò diu que son 1.300!! (ja et vaig dir que ells són de Garmin).

De camí a l´últim corriol me les vaig tenir amb un rider que em volia avançar en plena baixada. Simplement li vaig barrar el pas, no sé que em va dir que ens veuríem a la pujada (segons el Fulgui es va fondre).

Al corriol va ser maco veure com el Fulgui obria pas sense llums. Deixàvem Collbató i preníem el camí veïnal. A la cruïlla un grup de riders reparava una punxada mentre tapaven l’accés a la variant. No sé si realment és que eren curtets, teníen mala baba o totes dues coses. La majoria de grups tiraven recte, però nosaltres no, si seguim el track, seguim el track.

Va haver algun petit ensurt que no explicaré i ens presentàvem al control final amb un altres grup de riders que ens havien avançat a l’últim moment per culpa de la caiguda del David.

En Cuevas ens rebia a l’arribada, ara si somrient perquè, per sort, quedava un grup menys per poder plegar. 

Botifarra, birra, café i felicitacions mútues entre el grup.

Gràcies Salvador pel suport en la navegació, gràcies Carles pel control del quilometratge i per no deixar-nos en evidència a les parts rodadores, gràcies Cristóbal per mantenir el ramat (ets un mostre), gràcies David i Fulgui per obrir via als corriols, gràcies Sebas i Flores per posar seny durant tota la ruta, gràcies Òscar per acompanyar-nos (a la propera tindràs un altre rol, t’ho asseguro) i gràcies Efren perquè les teves maniobres de ben segur han evitat que els grups que venien al darrere ens avencessin.

ULTIMA HORA:

Mentre el gruix del grup dormia, un Bikedeferro amb una Berria ha fet els quilòmetres i la velocitat que ens caracteritza. Per als més incrèduls ens ha deixat aquestes evidències documentades. 

PD: Aquest rider era dels maquinorros, pero amb la Berria crec que el podem catalogar com a Maquinorro-Cabra Boja

Bikedeferro!!