Ja ho sé, és molt roí posar al titular noms de pel·lícules per aconseguir més visites al blog, però és que, foneticament, m’ho han posat “a huevo”..
Amb lo caloret, amb la sequera, amb unes rodes amb més pressió del necessari: la tracció, fatal.
Avui havia de ser una de les sortides més multitudinàries degut a que, teníem final feliç. En Lluís ens havia convidat a una bany reparador a la piscina al final de la ruta.
Jo esperava que fóssim uns vint riders (el que ve se costum a les darreres sortides) però que estigueu de vacances a fet minvar notablement el gruix del grup.
De bon matí feia núvol. Molta xafogor, però núvol. Era encalar les sabates i començar a suar, però l’absència de Sol ho feia més suportable.
Els riders que m’acompanyaven: en Manolo, el Sebas i en Josep Aniento que, inesplicablement havia matinat. La destinació era coneguda: Castellolí, però la ruta, pura improvisació.
Vàrem creure adient donar una segona oportunitat a la Berria d’en Manolo per a que es desdís de la humiliació de dijous a la nocturna pels corriols de la fàbrica de ceràmica del Bruc.
Ei, superat amb nota. No hi ha res com tenir perfecta visió dels esculls que s’han de superar per afrontar-los amb garantia d’èxit.
Aquest tram perfecte, però la tracció, diguem que li ha fet tastar el terra un parell de vegades. Jo no he estat menys i, tot i que no he caigut, m’he donat un bon cop amb el quadre de l’Scott.
A petició popular, la pujada a can Maçana l’hem fet per camins poc habituals: des del Bruc hem pres el camí de la riera que ens duia fins a la barrera (on he tingut l’ensurt amb l’Scott). Pel camí ens hem trobat amb dos caràcols amb bicis elèctriques que caminaven per les ondulades. Tot i veure’m, no han tingut el detall d’apartar-se i deixar-me pujar (s’ha de ser cafre!!).
Baixant per carretera a Castellolí un segon ensurt amb uns moteros que ens han avançat just quan anàvem a prendre el trencall que hi ha a mà esquerra (Juan, aquesta carretera és molt perillosa).
Caiguda de la Berria al corriol (diguem-ne que ha estat un llançament d’un pi) i els dos grups han pres camins alternatius.
Desprès d’avui he arribat a la conclusió que la Berria és com un rellotge automàtic, d’aquells que es carreguen quan els sacseges, perquè ha estat caure i deixar de veure-la, ha sortit disparada i només un atent Sebas ha pogut seguir-li la roda. Pot ser és que es produeix una descàrrega de Sicilio que reactiva al rider...
A Castellolí preníem un merescut cafè servit per una simpàtica cambrera que ha ofert uns croissants de xocolata als dos líders dels descens.
Corriol del Senglar i corriol nou de descens. Era d’hora, en Lluís no ens esperava fins passades les dotze, així que l’Aniento prengué la iniciativa.
Jo ja l’havia fet, però el camí alternatiu fins a l’Span es fa dur, tot pista, un regal per al Manolo amb pujades anaeròbiques que feien pujar per sobre dels 175 les polsacions.
Els núvols ja s’havien esvaït i començava a fer calor. Des del Bruc baixàvem drets cap a casa d’en Lluís, on un merecsut bany reconfortava l’esforç de la sortida.
dedicant una salutació als que no han vingut
¿usted no nada nada?, es que no me traje el traje
M'he posat al darrera perquè sense maillot perdo molt
En Lluís tenia uns convidats especials, molt especials, la Gabi i la seva família que estava a punt de … Millor ho veieu amb la foto:
I ara una proposta deshonesta, que us sembla tenir una sortida nocturna amb final a la piscina?
Si, si, ja sé que penseu: AUPA!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada