Resurrecció

Avui els pro continuaven la seva preparació per als grans reptes que s’han proposat pel 2016 mentre els mortals en ho miràvem a distància, a molta distància…

Intentant recuperar allò que va ser l’essència del grup, plantejava una sortideta adequada a les meves possibilitats per intentar retrobar les bones sensacions a sobre de la bike. Tinc poc temps i vull estar mínimament bé per a les fites dels mesos de març i abril.

La idea era la de sortir sol si ningú no em volia acompanyar, però en Vives de seguida s’hi va apuntar. Al Sebas li vaig contactar per whats, però la seva participació no era segura, al igual que al Josep, que estava en estat de setge per la bonica celebració dels tres tombs. Per als que us l’heu perdut, no patiu, la resta de pobles de la comarca la celebren els diferents caps de setmana i totes són calcades. 

L’Oreo (així es diu el nou inquilí de casa) ha trobar que el moment de la sortida era un bon moment per jugar i m’ha fet demorar un preciosos minuts mentre els meus companys de ruta es congelaven al PIR2.

Hi eren tots, espera, semblaven més. Dons si, en Vives havia convidat a uns amics: Josep Maria, Fran, Francesc i Xavi. Pel seu posat ja em queien malament (pinta de maquinons).

La idea era la d’arribar a Can Maçana i des d’allà decidir. Les meves sospites totalment fundades, anava l’últim. Em va fer gràcia que la ruta era idèntica a la que feia a les primeres sortides: camí veïnal, carretera per pujar per Can Bros, Església, Vinya Nova (corriolet inclòs), Can Jorba, Can Salses i la barrera.

La primera part de la ruta semblava una triatló, es formaren uns grups i a intentar mantenir el ritme. A la barrera, amb el Xavi assegut i la resta petant la xerrada se’ns afegí un nou rider (del qual no sé el nom). Per pujar a Can Maçana en Vives s’ajudà del comodí de la carretera. I A dalt el no-grup es dividí. Hi havia que havien quedat per veure un dels tombs amb la família, però els altres volien fer una mica més.

Aqui l’Aniento prengué la iniciativa. La idea era la de fer dos corriols, el de l’ós blanc i el sender dels senglars. 

Era la primera vegada que feia el de l’Os Blanc en direcció contrària i és molt divertit (ensurt inclòs). Des d’allà s’ha de pujar, però vaja, l’ascensió es pot fer a ritme. En Xavi aprofitava les micro-parades per seure`s sobre una roca, al terre, a qualsevol lloc.

El corriol del senglar el vaig fer a bona velocitat, de fet el nouvingut no em va deixar que donés caça al Josep Maria.

Tocava baixar, però en Josep Maria ens digué que a pocs metres sortia un corriol que ens duia abaix. En “0,” ja ens havíem posat en ruta. Quina xulada!! La primera part és ràpida, i la final tècnica i no pots equivocar-te a la traçada.

En comptes de prendre la carretera per baixar, decidírem de tornar per la bauma. En Noname Rider preferí tornar per carretera per no haver de preparar els papers de la separació, tot i que li vam dir que al grup hi ha via un advocat que li hauria assessorat a bon preu. Per cert, en aquell precís instant, el moviment que l’Efren feia, li donava un avantatge estratègic que el seu experimentat contrincant no va poder contrarestar, aconseguint una victòria cabdal per al seu equip d’escacs.

Tornant a lo nostre, el pedregós camí que porta a la Bauma va fer que afluixéssim una mica la pressió de les rodes de les bikes per tal de garantir una bona adherència. Lamentar que s’han carregat els dos arbres fantasmagòrics que et donaven la benvinguda a versemblant racó.

La pujadeta només la va fer en Sebas sense posar peu a terra, que avui estava fi, molt fi.

Baixada ràpida i feina feta.

Ens han sortit 46 km i 860 m de desnivell, la velocitat mitjana baixa, però tranquils que anirà pujant. 

Espero que el Carles, el Dani, l’Alessandra i el Manolo (que no sé amb qui sortia) hagin gaudit d’una bona sortida.

AUPA ATHLETIC