Per fi arriba el fred

Per fi arriba l’hivern

Per fi les gèlides temperatures assolen el territori català I ja ningú discuteix el tipus de muntura que cal portar.

Bé, si dos despistats que s’estan preparant per la Soplao i que sortien per celebrar el 40è aniversari del Dani, iniciaven la ruta amb la flaca.

Jo, malgrat estar encara amb dolors amb l’espatlla, vaig proposar una ruta fàcil, assolible, divertida i desconeguda per a la major part dels Bikedeferro: la 4a Zona Bici.

En David s’apuntà de seguida, l’Aniento va trigar encara menys i fins i tot s’hi va apuntar en Sebas. 

A les 8:10 el fred era intens, hauria agraït que el grup desconvoqués la sortida, però no. Eren tantes les ganes de demostrat l’habilitat a sobre de les BTT que, ningú no s’hi va poder estar... Ah si, un altre despistat, que ja no sap que és això de rodar per sobre de les pedres i de la sorra, que al·legant falta de tècnica també va fer flaquera amb el seu germà (per combatre el constipat que segur que has agafat ja ho saps: efrenelgran).

Sense que en Carles volgués fer aquesta sortida (al final t’agradarà punyetero) vàrem iniciar la ruta. Hi havia dos reporters gràfics, en David i en Josep que, per sort per mi, anaven davant meu. En David anava obrint via i el Sebas, amb un trancasso per quedar-se al llit, el seguia a roda.

En Josep es desesperava al veure que no podia seguir el ritme, però tot i així m’esperava (primer axioma dels Bikedeferro). En un moment de dubtes del David, vaig prendre la iniciativa. Cames no, però a sentit d’orientació i navegació (amb permís del Carles) tinc pocs rivals al grup.

De nou pujant i de nou al darrera. Nova exhibició del David i mica en mica anàvem apropant-nos a Collbató. La ruta és una concatenació de corriols, no gaire complicats, amb el que fas un munt de voltes sobre el mateix eix.

A la part final, quan arribàvem a la zona coneguda com el planeta de los simios, les fulles no deixaven veure el camí. Els tres del davant les suraven i gaudien a una velocitat de vertigen. Al darrera jo anava fent via, gaudint i... volant. L’scoot decidí d’aturar-se i em descavalcà sobtadament. La fullaraca esmorteí el cop. No hi havia imatges, ningú s’en va adonar. Ningú va veure com tornava a rodolar al relliscar quan intentava posar-me dret. Si no fos per que el manillar va perdre la línia de la roda ...

Desprès de una ràpida posada a lloc, continuàvem ruta direcció el Bruc. En arribar a l’Span Deck, en David i el Sebas fèiem mitja volta. Un a cuidar la família i l’altre a cuidar l’encostipat.

Els dos que quedàvem volíem continuar la ruta, però el camí era presa dels caçadors, així que decidírem esquivar-los tot pujant al defenestrat toro. 

En Josep, com quasi sempre, em sorprengué tot prenent una variant desconeguda per mi, tot finalitzant en un corriol que vaig acabar fent-lo a peu (ja havia caigut prou avui).

Des d’aquí, baixada cap a casa, sense deixar-nos cap corriol sense fer.

M’he divertit, he passat fred, però menys del que em pensava. I ara a intentar agafar el to físic de cara a les properes sortides.

La imatge de la ruta:

Aupa athletic!!