Sembla que hi ha gent que no han tingut prou amb la fita de la setmana passada.
El Carles per celebrar que avui feia quaranta ha decidit de tornar-hi, aquesta vegada tot sol, a lo turó (ens ha explicat unes collonades d’un pique amb un altre rider però crec que és més per la falta d’oxigen que dels fets reals).
La parelleta, de la qual no tenim imatges del cim del Turó, ens han enviat unes boniques imatges del coll de la creueta (sense track no hi ha punts).
L’Abelaira ha hagut de fer penitència, i l’Efren ha hagut d’anar a veure al senyor jutge per mostrar-li les amígdales.
Total, érem quatre per fer un ministrol, segons el Fulgui.
Aquest matí, mentre en canviava feia recompte: Manolo, Sebas, Fulgui i jo, Ostres quina mala companyia, aquests porten un ritme un pel més accelerat que el puc seguir, potser al·legar indisposició transitòria…. Bé, és igual, la ruta és la meva preferida, patiré però estarà bé.
Així que a l’hora convinguda, per primea vegada puntual, sortíem direcció Can Vinyals,
Fins a Can Roca, ens acompanyà en Fabian, que havia de fer no se què amb la família i no podia entretenir-se gaire.
Tot pujant per La Puda, ja hem vist qui era l’objectiu d’avui, fer el mínim de fiascos (mal anomenats com a ferrans pel Fulgui).
El primer se l’ha marcat en Sebas, encara domesticant la Mendiz que no volia pujar. En Fulgui també l’ha fent dient que no podia passar. No ho entenc per que jo he passat la mar de bé…
hem fet el cim fins al corriol que ens havia de portar a la carena.
De camí a l’aeri només hem posat peu als llocs obligats, intransitables per al nostre nivell, també hem aprofitat per decorar les nostres cames i braços d’’esgarrinxades per els esbarzers i flora en general.
Tot i ser una de les meves rutes preferides, l’excés de carretera ha fet que oblidés el camí i les referències, sorprenent-me que anéssim fent via tant ràpid.
Fins a l’estació de Vacarisses ha estat un non-stop, res de magnesi ni barretes: entrepà de xoriço que s’ha fotut en Fulgui, al que amablement NO ens ha convidat.
Ara començava la part tècnica. Els tres de davant s’han marcat un ferran a les primeres de canvi. que si l’esglaó és massa alt, que si ratllaré la bici nova, que si això no és per a 26”...
Començava la lluita. Llàstima d’un raig de Sol que m’enlluernà i vaig haver de posar peu a terra. Al darrera, començaren les crítiques del Fulgui i el Manolo que la portaven un ben tros caminant.
El primer i únic de la pedalada, tot seguint a un il·lusionar Sebas que al·lucinava amb el comportament de la ja domesticada Mendiz.
Desprès de lo Turó, fer el Fideué és una passejada. Reserves forces i quan te n’adones ja has fet el cim.
En Fulgui ens havia anunciat que ens deixaria clavats a la baixada, però la multitud de gent que transitava els camins l’impedí deixar-nos enrera (excuses…).
Només quedava els Blaus. Sebas i Manolo lideraven la pujada, jo al meu ritme i en Fulgui atenent la multitud de trucades rebudes no em va poder seguir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada