I per fi Lo TURÓ

Diumenge, les 6 del matí. Corre, apaga l’alarma del mòbil abans que desperti tota la família. Ràpid, ràpid que està amagat entre els coixins del sofà…

Sempre em passa el mateix, la vesprada d’una gran fita la passo fatal, dormint malament. Sembla mentida que aquesta alçada encara tingui nervis… Com si això ajudés a aconseguir els reptes.

Sigui com sigui, avui he aprofitat el temps, els cargols dolços ja estàn al forn i d’aquí poc llestos per posar a la carmanyola.

Esferificació de cargol al pensament de ketxup

El cafè entra com mai, mentre m’entretinc tot llegint els missatges de la penya al whatsapp. El primer, el més matiner el del Carles (ja patia per si ens ho repensàvem), però mica en mica tots anaven contestant, en Dani, la Cristina, el Paco, en David, ... 

Encenc en mòbil de la feina per si de cas i apareix un missatge de la Judit, on diu que desprès d’un primer contacte amb la flaca, declinava la seva participació.

Teníem baixes sonades, però tranquils, de sortides ens queden moltes, aquí hi ha patiment per a tot el grup.

Com un clau i aquesta vegada a l’hora convinguda, baixo carregat de tots els estris (sweet cargols inclosos) a esperar al David. 

No veia pràcticament res, tot estava ben fosc, però una noia rossa amb el seu cabell il·luminava tot el carrer, era la Cristina, que tot riallera pujava a donar un cop de ma al Dani per muntar les bicis.

Als pocs minuts arribava en David i junts, en cotxe, preníem rumb cap al PIR3.

Deu n’hi do quina concentració de riders, algú fins i tot ja portava el casc posat. Eren els patanegra.

Arenys la nuit

Sense entretenir-nos gaire per no fer esperar al Carles, preníem rumb cap a Arenys, on arribàvem puntuals, quasi al mateix temps que en Cosco que havia sortit de Martorell. 

En Carles baixava amb dues màquines, la flamant wilier i la felt, que us haig de dir que és una meravella. 

Amb l’humor que el caracteritza, en Pali em va esbroncar per haver-me presentat amb les sabates sense les cales (avui ja m’estic adonant del meu terrible error).

Segons el Carles no feia fred i no calia abrigar-se gaire, però el paravent era equipació obligada (sobre tot per als que volíem recuperar el temps que perdíem a la pujada).

Sense encara estar tots a sobre de les màquines, el més golafres (que ja havien devorat la reserva de sweet cargols) havien sortit a la cerca d’una cafeteria on poder prendre unes magdalenes i un cafetó.

Ens reagrupem, però faltava un, el Cristòbal tot marcant-se un striptease entre el contenidors per alleugerir-se de l’excés de roba.

Per fi, i ara si amb una petita demora sobre l’hora prevista per l’organització, enfilàvem la carretera que ens havia de dur a Arenys de Munt i al Collsacreu.

Comentaris, rialles, els que portaven càmera avançant, deixant-se caure, inmortalitzant l’esdeveniment en format AVI.

Més o menys, coronàvem el Collsacreu en grup. Més o menys. Un grup de riders ens contemplaven tot analitzant les màquines de cadascú de nosaltres: mira una Scott, aquest amb una Wilier Cento, osti quina trek, i aquest? Que porta aquest? Al·lucinaven amb la vintage que portava l’Abelaira...

Per a que no comencessin els piques amb aquest riders (per no deixar-los en evidència) ens reagrupaven a la benzinera que hi ha una mica més avall.

Descens fins a Sant Celoni tot passant per Vallgorguina on els firaires començaven a muntar les parades. En Pali va estar a punt d’agafar un dels pollastres a l’ast que s’estaven rostint.

Fins aquí no semblava gaire dura la pedalada. Ara, segons paraules del Carles començava una ascensió similar a la carretera de l’aeri però una mica mes llarga.

Cadascú va agafar el ritme que millor li anava. En Carles però, per evitar que ningú no es despités, s’aturava a les cruïlles per indicar-nos el camí.

Realment el desnivell i el tipus de carretera és similar a la de l’aeri. És qüestió d’agafar ritme i anar fent, ara bé, no s’acaba mai.

Quan li vam assegurar al Pali que no deixaríem a ningú sol, va començar la seva cronoescalada. Fonts ben informades em diuen que va coronar primer (tenia presa perquè havia clavat els ulls en els pollastres de Vallgorguina).

Sagan

La carretera bestial, el paisatge millor. Corbes tancades a la penombra amb la pinassa amb un to ocre que ens recordava que ja érem a la tardor. La temperatura ideal, feia una mica de fresca, i  dos bidons de líquid era més que suficient per arribar al Turó.

Aquest paisatge tant bucòlic s’esguerra de sobte al trencall de Santa fe. El betum que lligava els àrids que conformava la catifa asfàltica que ens duia a la cima havia desaparegut per trams, deixant en el seu lloc uns esvorancs impracticables per a les estretes rodes de les nostres bikes. A més, la pendent pujava exponencialment, a cada corba un grau més...

Les alarmes dels pulsòmetres començaven a trencar el silenci de la muntanya. Osti si silenci!! Ja deia jo que trobava a faltar alguna cosa. Ni l’Efren ni en Fulgui havien pogut venir.

Ja es veia, un pel lluny, les antenes que marcaven la fi de l’ascensió, però el cap deia que millor girar cua, que no pagava la pena continuar. 

I la veritat és que vaig estar temptat de girar-hi, sobretot quan veia que la resta de col·legues ja iniciaven el descens.

El niño, como sube, me encantan las motos.... 

Pali s'ha de pujar a sobre de la bici, no amb la bici a sobre !! 

 Contador

A tocar de la mà 

A l'esquerra riders, a la dreta semàfor

Sort del Cristòbal que va decidir d’acompanyar-me, i així recoronar el Turó. Em va ensarronar ben ensarronat, deia, ja està a la següent corba, i a la corba apareixia una rampa llarga, no eterna, que es perdia en la boira. 

 A la dreta l'evidència, a l'esquerra el comodí de la trucada, sense ell no arribo

De nou vaig haver de posar peu a terra per recuperar forces, baixar pulsacions i intentar arribar-hi.

Finalment apareixia Lo PUTO amb les seves antenes desafiants. En arribar el primer pensament que em va venir al cap, vaja, dons no era per tant ...

Ara tocava el meu moment, era la baixada. Tallavents i cap avall a interceptar a la penya.

Deu meu! La baixada pedregosa encara era pitjor que l’ascens. Al mal de cames s’hi afegia el mal de dits, mans i canyells.

No hi havia manera d’evitar els forats i els cotxes que emergien en els pitjors llocs. Un Golf vermell, d’aquests que contaminen, ens va avançar just abans de l’enllaç a la carretera bona.

Plat gran, pinyó petit i a pedalar (diuen que així s’elimina l’àcid làctic que s’ha generat pel sobre esforç). Les mans bé, els frens reaccionaven i el Golf que no s’apartava. La felt es començava a encabritar!!

Perquè la muntura era nova (al menys per a mi) i no sabia com fer rafegues, que si no...

A la font que hi ha a la plana del Coll ens vàrem reagrupar (de no ser pel Golf segur que els intercepto), omplim els bidons d’aigua del Montseny i cap avall, ara en grup.

En Campos va punxar roda, que va ser reparada pel servei d’assistència d’en Pali digne d’un equip de F1, quina celeritat.

Jo, per trobar alguna excusa, em vaig auto-lesionar amb el pedal, però quan el nivell de dolor tornà a ser raonable, vaig decidir que seria dels primers en arribar a Sant Celoni.

Només em va avançar la sombra de Sagan que pujava al Montseny, no ara en serio, la companyia del Carles, en Cosco i l’Abelaira (que no va fer cap relleu) va fer que baixéssim a un ritme fregant la conducció temerària.

(Si hi ha algun mosso que estigui llegint la crònica, es tracta d’una realitat augmentada, baixaríem a 20 km/h com a molt...)

Reagrupament a Sant Celoni per a que el Pali i en Paco es perdessin. Jo els volia deixar tirats però en Cristòbal em va convèncer d’anar-los a buscar.

La pujada fins al Collsacreu la vam fer a ritme, intentant que no es perdés ningú, ni gran ni petit (per cert, la purito, al seu ritme sense dir paraula).

Per fi arribàvem al restaurant on un Efren mig content de veure’ns, mig decebut per no haver pogut acompanyar-nos, ens esperava amb un somriure d’orella a orella.

En aquest punt, els germans Campos s’acomiadaven de nosaltres i tornaven cap a casa.

I que feia aqui l’Efren, dons havia orquestrat una petita juguesca per al Carles. Setmanes abans de l’esdeveniment, quan les angines encara no havien afectat el seu raciocini i estat anímic, va decidir d’engegar un univers paral·lel de whatsapp, tot creant un grup anomenat cumple Carles (tot el grup, els que venien i els que no, ens hi vam apuntar).

Ei, en aquesta surto però que molt bé i ben acompanyat

Manolo, quan comença la sortida?, no sé Pali, l'escalfament ha estat bé 

 Paco i fill (màquines)

 Ja vindreu a Berga, ja...

 El vino que tiene Asunción...

 .. ni tiene color...

quin goig que fem...

La confabulació havia d’arribar al seu clímax en el moment de demanar les postres, on tots havíem de demanar el mateix: Tiramisú del Collsacreu. Suposo que va ser l’ambient distès, o els acudits en eslovac del Pali (molt bo el de la monja budista) que va fer que bona part del grup oblidà la consigna acordada: que si crema catalana, que si limoncello, que postres de músic,... En aquest moment havíeu d’haver vist la cara de l’Efren, ell estava malament, però nosaltres estàvem pitjors...

Com érem els últims en demanar, vàrem poder arreglar la papeleta.

 Sorpresa!!!

Crema catalana, crema catalana... ja us donaré crema

Crec que li vam donar una bona sorpresa. Desprès d’això, xupitos més acudits en eslovac i algun de l’Eugenio (que no hi ha manera que recordi) i cap avall.

Una mica marejat al prendre les corbes (culpa del Tiramisu) i al punt de partida que ara tocava la fi.

Ningú no ha pres mal, tots hem fet la fita. Els que no heu pogut venir, no patiu que repetirem. 

Crec que desprès d’aquesta sortida el grup ha crescut, ja no ens cal un e-roadbook per arribar a bon port, i jo m’ho he passat molt bé (com crec que tota la resta).

Abans d’acabar, només comentar-vos que en David ja ens té preparada la fita flequera de la primavera del 2016, coneixeu Castell de l’Areny?

Per últim només em queda fer la llista dels que van venir i no tindran diploma (perquè aquest any no ha hagut classificació):

Alessandra, Cristina, Raül, Carles, Pali, Dani, David, Manolo, Toni C., Paco, Cristòbal, Javi Bejarano, Manolo Campos, José Campos i l'Efren.

Us deixo amb el gràfic alçada vs temps que s'explica per si sol: