Primer de tot, demano disculpes al Carles (únic lector del blog) per no haver penjat la crònica de la setmana passada.
Varem fer un Vacarisses i vaig alliçonar a algú que portava una doble sobre com es circula pels corriols. Però això no és important i esperava que els nostres companys ens il·lustressin sobre el desastre la Nocturna d’Esparreguera. Però si no llegeixen el blog com han de voler escriure-hi res!!
La deducció de que ets l’únic lector l’he tret de que ets l’únic que s’ha adonat del canvi de look.
Avui tocava fer una sortida solidària. La setmana passada se’ns va cremar una de les zones més boniques i més recurrents de les que ciclem.
Si, l’incendi de l’Anòia i del Bages creua una de les rutes insígnia dels Bikedeferro: El Cogulló, així que vaig deixar anar la proposta de fer-hi un tomb.
Des de la Cerdanya, el que hi viu al Meresme no ho va dubtar, va ser el primer en apuntar-s’hi.
En Manolo i el Cristòbal també s’hi afegien a la proposta. De la resta no se’n sabia res. Estem en ple període estiuenc i molts ja han engegat les vacances (Dani, Alessandra, Efren, David, Judit i Carles, …).
Per acabar-ho d’adobar, en Carles proposà de quedar en terreny neutral a les 7:00 del matí. Aquest terreny neutral se’n diu El Bruc, això suposava que l’hora de sortida era les 6:10!!
Tot i que era negra nit, puntual com un rellotge em presentava al PIR2 on ja escalfaven el Raul, en Manolo, en David, la Cristina, el Cristòbal i en Sebas!!
Si ho heu sentit bé. En Sebas, cinc anys després, tornava al Cogulló!!. Com diu el titular, alguna cosa està canviant.
Quan ja empreníem la sortida, també s’hi va afegir el de la doble vermella que posa el peu a terra.
Fins a Collbató varem gaudir de l’inestimable companyia del Lluís, que havia quedat amb els companys del CE LATACA per fer una ruta similar a la nostra.
Ni un rellotge suís. a les 7:00 zulú, ens presentàvem al Bruc, on en Carles ens rebia amb un somriure d’orella a orella. Algú fins i tot es va passar de llarg: Deu n’hi do com t’has aprimat!!.
No havia sortit el Sol, però hi havia força claror per no haver de necessitar llums addicionals.
Sense temps a dir-nos res, continuàvem la marxa primer fins a Can Maçana per prendre la pista que ens havia de conduir a Maians.
No tot està canviant… era l’últim en fer-hi cap. Aquest grup comença a fer-me ràbia.
Una boira densa ens acompanyava en el descens a Maians. Si la sensació era poc agradable, pitjor va ser quan travessàvem la hípica que hi ha a mig camí. La devastació de les flames, la boira… un espectacle desolador. Les rialles i les converses disteses es silenciaren fins a Maians.
La carretera va actuar com a talla focs i a partir d’aquí el paisatge tornava a ser l’habitual en un dia de boira (no es veia un carajo). Suposo que aquesta era la causa que provocà que per segona vegada perdés de vista al grup.
Una cosa és segura, els PRO ara ja no tenen POR (Punts d’Obligat Reagrupament), esperava trobar-me al grups als llocs habituals, però no, estaven tranquil·lament a la font de Castellfollit omplint els bidons.
Ara tocava pujar, òbviament la boira ja s’havia esvaït. De nou a la cua del grup. De fet, quan feia el cim, ells ja s’havien pres les postres.
Nosaltres vàrem ser els més matiners, però la idea d’anar al Cogulló per veure l’abast de la tragèdia va ser recurrent. Riders d’arreu del territori s’hi atansaven (del Bages, de l’Anoia, del Baix Llobregat, …).
Cristina
Els altres amb la Cristina
En un moment d’alineació transitòria se’m va acudir de proposar de tornar per Castellolí. El grup de ple s’hi apuntà. Això de pensar en veu alta té conseqüències nefastes…
Un descerebrats varem optar per baixar pel corriol. L’ensurt que em va donar el Raul em va obligar a reduir la marxa per acompanyar-lo fins a bon port.
Tornàvem a la zona cremada, vam aturar-nos per immortalitzar la fita amb una foto i ens vam adonar que els cendres encara fumejaven…
Sebas, veus que surten bé les fotos!!
El problema som nosaltres!!
Un refrigeri dispers a Castellolí (l’ombra era un bé preuat amb poca disponibilitat) i a tornar a fer el Coll del Bruc.
Les cames no tiraven. Tots els riders, a excepció del que posa el peu a terra amb una doble vermella, van voler acompanyar-me, durant parts dels ascensos d’avui per donar-me suport, però hi ha dies que les cames no funcionen.
Nomes per la part final de l’ascens, la del corriol, ja paga la pena pujar per aquesta variant. Això si, en David malhumorat per que se li havia enfangat la seva flamant KTM.
Al coll arribàvem sans i estalvis. cap caiguda (veus Cristina!), nous indrets per conèixer (hem d’anar a aquelles coves Carles) i el Fulgui i el Manolo matxucant-me per no voler pujar a Les Antenes (la resta del grup no ho va dir, però m’ho van agrair).
Al Bruc, en Carles, en Cristòbal, el Sebas i jo, per no perdre la tradició, ens vam obsequiar amb una CFR ben fresca. Al primer glop, ja ens havíem oblidat del patiment de la sortida.
Les dades:
Ascensió+: 1.405
Superfície cremada: 1.400 Ha
Velocitat màxima: 68 km/h
D’aquí dues setmanes el Carles torna, voleu preparar una sortida amb la flaca?
Si en dos caps de setmana podem sortir en BTT, millor :-)
ResponElimina