La Montserratina

Aquesta setmana he descobert que més d'un GinTònic és contraproduent per a la feina periodística. Si resulta que un és la font inspiradora que fa fluir els pensaments transformats en paraules escrites al blog, el segon provoca un efecte bloquejador que inhibeix el trànsit de la serotonina i de les idees. El tercer provoca un efecte narcòtic i amnèsic, del quart i del cinquè no tinc constància d'haver-los pres, però no m'explico com pot haver-se buidat l'ampolla de Gin.

La setmana començava amb la petició del Manolo de fer la part final de La Travessa, amb aquesta finalitat vaig dedicar bona part de la setmana en la neteja i lubricació de la màquina (hores d'ara ja he rentat més vegades l'scott que les dues anteriors).

Un altre rider del grup per fi donà senyals de vida: en Carles havia tornat del seu periple per la pampa. La veritat és que estàvem amoïnats perquè la seva activitat a les xarxes socials s'havia aturat radicalment (ja us explicarà els motius d'aquest silenci sepulcral). Segons ell, el seu estat de forma era deplorable (d'això ja en parlarem...).

A mitjans de setmana una petició prenia força: i si sortim amb la flaca? Quantitats de propostes sorgien pel whatsapp, en concret dues: anar al Tibidabo o anar a la quedada Montserratina.

Jo personalment preferia la primera, però la Cristina claríssimament optava per aconseguir el preuat pin que acredita el haver pujat a Montserrat amb més de 2000 bikers més.

No cal que digui quina va ser l'opció escollida per la majoria (alguna cosa relacionada amb carretes...). De totes formes tenia un pla B previst: Montserrat – Marganell – Castellbell – Rellinars.... (amb l'empenta del Manolo segur que ho aconseguiria).

La setmana seguia avançant. L'Abelaira se n'havia descartat, no tenia flaca, però també havia de tornar d'hora a cuidar al petit Pau.

Arribava el cap de setmana i les coses començaven a torçar-se. Cap dels pares/bikers em va acompanyar a la fantàstica Festa dels Supers (osti he anat a TOTES les edicions!!). A la tornada els carrers estaven deserts, es veu que es jugava un partit de balonpie que no vull recordar.

Quan ja estava de camí al llit, missatge del desaparegut Fulgui: Hola!! que surt algú demà?
Temps li va faltar al Manolo en respondre i en afegir-se a una sortida alternativa. El meu pla B a fer norris.

Diumenge, puntual com sempre, em presento a les 8:10 al nou PIR. Pel camí em trobo a un somrient David amb la seva BTT que desconeixia que el Fulgui havia avançat l'hora de sortida en BTT.

A part de les girafes de la rotonda, m'esperaven el Carles, l'Efren, el Dani, el Sebas i la Cristina com a promotora de la sortida.

Amb l'excusa del trànsit, en comptes de pujar per Monistrol, la majoria decidí de pujar pel Bruc. I això que la carretera estava especialment tallada des de les 8:30 a les 10:30.

El del estat deplorable, al Bruc ja estava pedalant al costat de la Cristina i el Sebas, al darrera els altres veiem com mica en mica s'anaven allunyant.

Reagrupació a Can Maçana, i cap al monestir. No es veien bicicletes, ens havíem equivocat de dia? De tant en tant ens creuaven amb petits grups de riders. A les baixades liderava el grup però ràpidament perdia posicions a la que s'enfilava la carretera.

Però de sobte ens vam quedat bocabadats, hauríeu d'haver vist l'espectacle a l'entrada de l'aparcament del monestir: un caos de bicicletes inundava l'accés, els conductors de cotxes maleïen a aquells vehicles de dues rodes que sorgien de tot arreu com bolets i que no els hi permetien avançar ni mig metre.

Reagrupats de nou enfilaven cap el monestir, increïble el rider que arrossegava el carro amb un noi paraplègic (gallina de piel).

Casualment varem coincidir amb la benedicció dels ciclistes i les bikes en el moment que recollíem el pin. Moment emocionant, sobretot per aquells que creiem que aquesta muntanya és alguna cosa més que un massís de còdols. 

Tot seguit vàrem fer cap a la plaça per fer la foto de rigor i començava la cerca d'un cafetó.

 

Els bars i restaurants de Montserrat estaven a tope, l'opció Marganell no era ben acollida, així que decidírem de baixar a Monistrol. Craso error. La quantitat de cotxes fent cua, els ciclistes que baixaven van provocar un descens lent, molt lent, massa lent.

El panorama a Monistrol no era millor que al monestir, sort que per casualitat varem trobar una taula lliure a peu de carretera.

La pujada posterior per la carretera de l'Aeri semblava clavada a l'ascens a Montserrat, els tres del davant tirant i els altres més endarrerits, fins que en Dani va fer un demarratge i ens va deixar sols a l'Efren i a mi.

Les dades no les publico (decoro professional)

 

Bé només em queda dir:
- Carles que bueno que viniste.
- Diumenge Tibidabo (Efren, sortim diumenge i en BTT), sortirem a les 7:00 per poder tornar d'hora a casa.