Segona sortida post-vacacional (primera de setembre) i segona aparició consecutiva del Carles, que amb el ritme que esta finalitzant les sortides, fa que ni ens en recordem de la baixa del malmès David ni de la 29 del Flores.
Si vols que un grup de ciclistes es motivi, només cal insinuar que tindran accés a determinats productes per millorar el rendiment. I així ha estat aquest cap de setmana. L'hora de sortida era les 7:00 des del PIR (temps suficient per arribar a l'hora acordada amb el subministrador). Com de costum, puntual com sempre, a les 7:10 hem dirigia cap el PIR. Només tombar el carrer, un nombrós grup de riders em feia senyals tot dient-me que tires cap amunt.
Sorpresa!! als habituals Manolo, Cristòbal, Fulgui i Sebas, s'havien afegit l'Efren i el Josep Vives. Dubtava que vinguessin, però és que no hi ha ciclista que es pugui resistir a la temptació. El grup no estava complert, faltaven la Cristina, l'Alessandra i el Dani.
Els segons que varem tardar en trobar-los es varen fer eterns, la intranquil·litat s'apoderava per moments del gruix del grup (el Carles no ens esperaria eternament i potser marxaria...). Però finalment, sota la marquesina de la parada del bus, el trio, somrient, esperava la nostra arribada.
NOTA: Noies i noi, el lloc oficial de trobada és el PIR, que només es canvia davant de situacions excepcionals (que són les que indico jo). Com que era l'aniversari de l'Alessandra , per aquesta vegada vale, però que no torni a passar.
Abans d'arribar a Can Roca ja n'hi havia quatre que marcaven un ritme de «així no arribo ni a Can Maçana» no dic els seus noms per a que aquest blog no sigui blog homenatge.
D'acord que el que escriu aquesta crònica té ja una edat i que li costa de recuperar-se de les lesions, però un al final es mosqueja al veure que està en tarifa plana i tota la resta té una progressió asimptòtica.
A Collbató, la bicicleta del Lluís estava preparada per acompanyar-nos, però no va sortir a rebre'ns i varem decidir de continuar la ruta direcció al Timbaler.
Contràriament al que podríem pensar, les tempestes del divendres, que havien fet que el nom del nostre poble sortís als telenotícies del país i de la península, no havien malmès els camins. Hom esperava trobar basalts, camins enfangats, pedres... però l'efecte va ser el contrari, inclús els corriols complicats s'havien netejat gràcies a les les rierades.
Per fi, amb un retard de quinze minuts respecte al pitjor temps previst per l'organització, ens presentaven al Timbaler, on en Carles ens esperava frisós.
Tot i la insistència de la Cristina per tastar la coca, el sentit comú es va imposar: aquestes substàncies poden alterar greument el rendiment esportiu.
No sé si va ser que els PRO s'havien ofès o que volien tornar d'hora, que si ens havia semblat que el ritme fins al Timbaler era dur, la resta de la pedalada encara va ser pitjor.
Tot i els continus reagrupaments, de mica en mica, tots els membres del grup van anar caient: A les rampes de Can Maçana en Dani ja veia que no anava fi. Pujant a Castellfollit des de Maians va haver d'aturar-se. Sort del Sebas, que en un acte que l'honora, decidí de no pujar al Cogulló i acompanyar al Dani en el seu patiment (tots sabem que aquesta és una de les rutes preferides del Sebas).
El següent de la llista en despenjar-se va ser en Josep Vives. Ei, poca broma, si aquest senyor pogués tenir continuïtat no dubteu que estaria en el grup capdavanter liderant les sortides. Era el seu primer Cogulló i la seva cinquena o sisena sortida en bici de l'any!!
L'Efren també pagava les conseqüències dels excessos vacacionals i baixà el ritme.
Si us adoneu, tot això ho puc explicar perquè anava a la cua del grup, amb l'excusa d'acompanyar al Carles que anava fotografiant els paratges de l'Anoia.
També varem passar a l'Alessandra, però no perquè defallís, sinó perquè s'havia aturat, preocupada pel Dani.
A Castellfollit, los otros, ens esperaven al lloc habitaul. Aprofitant que estaven distesos tot jugant amb l'aigua de la font, el Carles i jo varem continuar el camí cap a la nostra fita.
Seria veritat? Per primera vegada arribaria primer al Cogulló? Dons no, la Niner de 29 despertà i hem va deixar amb un pam de nassos en aquelles dures rampes. Encara no m'havia refet, tot convencent-me que arribar segons tampoc està malament, quan en Cristóbal, com una exhalació va arrencar les pegatines de la scott. La mateixa operació la van fer el Fulgui i la Cristina.
El que no em va passar va ser el Manolo, que va decidir d'acompanyar en la pujada a l'Alessandra, al Josep i a l'Efren.
Mentre al Cogulló estàvem trastejant l'anima, el Cristóbal, que tenia assumptes familiars, va tornar sól cap a casa.
Varem fer les fotos oficials i cap el Bruc que la coca ens esperava.
Si vols que un grup de ciclistes es motivi, només cal insinuar que tindran accés a determinats productes per millorar el rendiment. I així ha estat aquest cap de setmana. L'hora de sortida era les 7:00 des del PIR (temps suficient per arribar a l'hora acordada amb el subministrador). Com de costum, puntual com sempre, a les 7:10 hem dirigia cap el PIR. Només tombar el carrer, un nombrós grup de riders em feia senyals tot dient-me que tires cap amunt.
Sorpresa!! als habituals Manolo, Cristòbal, Fulgui i Sebas, s'havien afegit l'Efren i el Josep Vives. Dubtava que vinguessin, però és que no hi ha ciclista que es pugui resistir a la temptació. El grup no estava complert, faltaven la Cristina, l'Alessandra i el Dani.
Els segons que varem tardar en trobar-los es varen fer eterns, la intranquil·litat s'apoderava per moments del gruix del grup (el Carles no ens esperaria eternament i potser marxaria...). Però finalment, sota la marquesina de la parada del bus, el trio, somrient, esperava la nostra arribada.
NOTA: Noies i noi, el lloc oficial de trobada és el PIR, que només es canvia davant de situacions excepcionals (que són les que indico jo). Com que era l'aniversari de l'Alessandra , per aquesta vegada vale, però que no torni a passar.
Abans d'arribar a Can Roca ja n'hi havia quatre que marcaven un ritme de «així no arribo ni a Can Maçana» no dic els seus noms per a que aquest blog no sigui blog homenatge.
D'acord que el que escriu aquesta crònica té ja una edat i que li costa de recuperar-se de les lesions, però un al final es mosqueja al veure que està en tarifa plana i tota la resta té una progressió asimptòtica.
A Collbató, la bicicleta del Lluís estava preparada per acompanyar-nos, però no va sortir a rebre'ns i varem decidir de continuar la ruta direcció al Timbaler.
Contràriament al que podríem pensar, les tempestes del divendres, que havien fet que el nom del nostre poble sortís als telenotícies del país i de la península, no havien malmès els camins. Hom esperava trobar basalts, camins enfangats, pedres... però l'efecte va ser el contrari, inclús els corriols complicats s'havien netejat gràcies a les les rierades.
Per fi, amb un retard de quinze minuts respecte al pitjor temps previst per l'organització, ens presentaven al Timbaler, on en Carles ens esperava frisós.
Tot i la insistència de la Cristina per tastar la coca, el sentit comú es va imposar: aquestes substàncies poden alterar greument el rendiment esportiu.
No sé si va ser que els PRO s'havien ofès o que volien tornar d'hora, que si ens havia semblat que el ritme fins al Timbaler era dur, la resta de la pedalada encara va ser pitjor.
Tot i els continus reagrupaments, de mica en mica, tots els membres del grup van anar caient: A les rampes de Can Maçana en Dani ja veia que no anava fi. Pujant a Castellfollit des de Maians va haver d'aturar-se. Sort del Sebas, que en un acte que l'honora, decidí de no pujar al Cogulló i acompanyar al Dani en el seu patiment (tots sabem que aquesta és una de les rutes preferides del Sebas).
El següent de la llista en despenjar-se va ser en Josep Vives. Ei, poca broma, si aquest senyor pogués tenir continuïtat no dubteu que estaria en el grup capdavanter liderant les sortides. Era el seu primer Cogulló i la seva cinquena o sisena sortida en bici de l'any!!
L'Efren també pagava les conseqüències dels excessos vacacionals i baixà el ritme.
Si us adoneu, tot això ho puc explicar perquè anava a la cua del grup, amb l'excusa d'acompanyar al Carles que anava fotografiant els paratges de l'Anoia.
També varem passar a l'Alessandra, però no perquè defallís, sinó perquè s'havia aturat, preocupada pel Dani.
A Castellfollit, los otros, ens esperaven al lloc habitaul. Aprofitant que estaven distesos tot jugant amb l'aigua de la font, el Carles i jo varem continuar el camí cap a la nostra fita.
Seria veritat? Per primera vegada arribaria primer al Cogulló? Dons no, la Niner de 29 despertà i hem va deixar amb un pam de nassos en aquelles dures rampes. Encara no m'havia refet, tot convencent-me que arribar segons tampoc està malament, quan en Cristóbal, com una exhalació va arrencar les pegatines de la scott. La mateixa operació la van fer el Fulgui i la Cristina.
El que no em va passar va ser el Manolo, que va decidir d'acompanyar en la pujada a l'Alessandra, al Josep i a l'Efren.
Mentre al Cogulló estàvem trastejant l'anima, el Cristóbal, que tenia assumptes familiars, va tornar sól cap a casa.
Varem fer les fotos oficials i cap el Bruc que la coca ens esperava.
Fita aconseguida!!!
L'anima i el motor de la Niner. Al fons el Bages
Posant les dents llargues a la Cristina
El Fulgui fent el salt al seu Garmin!!
El Carles es va deixar de romanços i la tornada la va fer amb els PRO. En aquest trajecte va tenir temps de dibuixar mentalment el tercer dels reptes que ens proposa: el bat-track o Bat-pedalada.
A la Llar del Bruc, la cambrera que sempre surt a saludar-nos, ens rebia amb els braços oberts. Per fi arribava el moment tant desitjat: el tast de la coca.
I és que les coques d'Arenys tenen fama, merescudíssima fama, perquè fins i tot amb una birra entren com si no res. Ostres Carles que bones, quan fem el Turó de l'Home o el bat-track et portarem uns tubs de l'orgue i així compararem.
Ei, i a la veguda ens va convidar l'Alessandra per celebrar el seu aniversari (aneu prenent nota)
Les dades:
Distància:
68 km
Desnivell+:
1.690 mCoques: Jo vaig prendre mínim quatre (o més)
Punts: 114 (per a tots si no dieu el contrari)
Bonificacions: +10 per al Carles i el Josep
Res més
nois. Perdoneu per la demora en l'edició de la crònica, però la
inspiració sense GinTònics és difícil de trobar....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada