Crònica de guerra: han caigut tots !!

A mida que s’apropava la data per a l’inici del que havia de ser el gran esdeveniment els indicadors presagiaven que alguna cosa no aniria bé. 

L’indicador principal és aquell que tenim al lavabo al que t’has de pujar a sobre i una fletxa indica una quantitat exageradament inflada. 

Tampoc diria que anímicament estava preparat per fer la primera de les nocturnes. 

Dissabte l’havia dedicat sencer a preparar la bike per a que no fallés res: una ruixada, neteja i aplicació d’oli i greix. Carregament de bateries del focus , GPS i preparació de tots els estris addicionals. 

Teia temps de sobres, però per variar, arribava tard a l’hora convinguda, l’equipació Bikedeferro s’havia encongit i no havia manera humana de fer-la entrar. 

Un segon indicador presagiava que alguna cosa no aniria bé: érem incapaços de ficar les tres bikes al porta bicis del Toni, les mateixes bikes que ja havia portat per la Hivernal de Cervera. 

Canvi de plans i baixava l’Scott a ca l’Abelaira per pujar-la al seu cotxe. En comptes de sortir a les 8:00 ho fèiem una hora més tard, a les 9:00. 

Arribàvem a Briançó on en Salvador ens esperava amb un somriure d’orella a orella tot dient-nos que aquesta vegada ens havíem superat. Ens havíem perdut l’aperitiu (imperdonable) i el briefing previ, tampoc havíem rodat gens. Només vàrem tenir temps poder fer-nos la foto oficial. 

Aquesta vegada la sortida es feia de forma esglaonada amb un nou sistema de control de pas amb una aplicació de mòbil (dib) que havia de llegir els codis QR i jo que portava el mòbil a mitja càrrega, així que el Toni se la va haver de descarregar. 

En teoria sortíem a les 10:30, però de tots ens ben sabut que els bikers només dominen l’app Strava, la resta d’aplicacions no saben per a què serveixen, resumint, sortíem amb més retard i pràcticament tots els equips sortien enganxats (Genís pren nota). 

Una altre vegada ens tornàvem a uns impresentables increpant-nos perquè ens volien passar en un corriol. 

Si hi ha una cosa que m’agrada d’aquesta nocturna són els corriols naturals que t’hi trobes per la Segarra. Aquesta vegada havien rebut l’ajut inestimable dels organitzadors de la nocturna de Campdevànol per obrin nous corriols. Que voleu que us digui, un terreny amb poca sustentació, amb molta ceràmica amenaçadora pel terre, amb poca ciclabilitat no confereix les sensacions que hom espera per poder gaudir d’una pedalada nocturna. Havíem de baixar i pujar contínuament a sobre de la bike (amb els problemes de maluc a mi això em mata). Per a la propera edició us recomano que us emporteu l’equip de Zona Bici per obrir camins 

En Josep va ser el primer en caure per partida doble, gràcies en part, als amables bikers que ens anaven pressionant. 

S’ha de dir que jo a la pista no tirava, gens ni mica i feia que el grup anés una mica més lent. A més vàrem decidir, amb molt bon criteri, deixar passar als grups que se’ns havien enganxat. 

L’orientació, que conduïa en Josep era força bona i, superats aquells corriols intransitables que van treure de les seves caselles al Toni, començaven a gaudir de la vetllada. 

Per fi arribàvem al primer control, on ja ens deien de canviar la modalitat de la sortida (de llarga a infantil). 

Continuàvem i amb l’ànsia que no ens escurcessin el recorregut abandonàvem les indicacions del Josep per intentar avançar més, culpa meva que era l’encarregat de controlar les distàncies. De fet ens vàrem ficar al mig de lo tros (nosaltres i uns quants equips més). 

I és aquí on vàrem rebre la primera esbroncada de la nit per part d’un home que estava fent la pedalada amb els seus fulls: Coi, que heu de mirar les indicacions del roadbook, que fiu 500 metres i desviament i només n’heu fet 200!!. Vaja no ens va agradar gaire que ens esbronquessin a la primera de canvi. 

I desprès d’un corriol d’aquells xulus arribàvem al següent control, on repartien pizzes. Mentre el Josep intercanviava els papers el Toni, el David i jo tastàvem la de xampinyons i la quatre formatges. I quan en Josep va voler prendre la seva ració, segona esbroncada tot dient que només tocava una per cap ( si ell no havia agafat cap!!). 

Com a compensació la noia ens va fer aquesta bonica foto

Des d’allà pujaven per una alçalera impossible que va llençar al David violentament d’esquenes contra el terre, havia caigut el segon!! 

Ara ja teníem presa, tanta que vàrem tenir un segon error de navegació i una altre vegada pel tema del quilometratge, no vàrem veure l’entrada al corriol, en Josep començava a enfadar-se, no li fèiem cas i perdíem els camins. En Genís, que volia plegar d’hora, passava amb la moto i ens indicava on estava el corriol amagat. 

Al següent control ja ens van donar el roadbook infantil, era un tram curt que vàrem resoldre sense cap dificultat. Arribàvem al que seria per nosaltres el penúltim control. Sortia amb un corriol de baixada. Desprès d’analitzar-lo detalladament vaig veure la traçada ideal. Obria camí i quasi m’obro el cap, relliscada lateral de les dues rodes i la meva habilitat algo així com discutida. Només quedava un. 

Passàvem per sota el pont enfangat que havíem ciclat a la Hivernal i a mitja pujada discutíem amb el roadbook, sobre la ruta. Un altre cop mes en Genís ens digué que havíem de prendre un corriol que uns riders estratègicament tapaven. 

Josep, Ferran i David entràvem per en Toni ensopegà amb els amables riders i també va caure. No quedaven supervivents. 

El corriol ens portava cap a l’últim control que quedava entre nosaltres i l’entrepà de botifarra. 

Ja no ens quedaven bateries, en Josep feia estona que havia de guiar-se per les nostres llums. Jo portava tres i nomes em quedava la de reserva. 

Un últim corriol ciclable al 100% i entràvem a les pistes que ens havien de dur a Briançó. 

Eren les tres de la matinada, quasi quatre hores per fer 25 quilòmetres. 

Vaja desprès d’això tinc molt clar que aquest any no faré la Challenge, Campdevànol pot esperar, però l’any vinent torno a la Segarra. 

PD: Aquest matí em feia mal tot el cos, tenia les cames plenes de blaus.