Si nois, ja ho sé la setmana passada no va haver crònica, però heu de pensar que som al mes de Juliol i tenim a tot l’equip de cronistes de jornada intensiva i no donem a l'abast. Si de cas us faig un resum:
Dissabte 7
Vàrem fer una sortida BTT amb l’Aniento i el Manolo. Que voleu que us digui, a aquests ja no els puc seguir, les 29” es mouen per corriols de meravella (si tens cames), tota l’estona a rebuf. A les pistes els perdia i a les alçaleres ni els veia.
Com sempre amb el Josep, descobríem nous camins. L’esmorzar s’ho valia.
S’ha de dir que la celeritat de La Llar no és una de les seves millors característiques, desprès ens van explicar que va haver d’esperar que les gallines ponguessin els ous per a les truites que ens havíem demanat.
Desprès d’això se’ns havia fet tard, tornàvem ràpid, però en sortir del corriol de les arrels en Josep Punxà la roda. Us podeu creure que no portàvem cap bomba d’aire?
Per sort estàvem a prop de casa del Gilbert, que ens va deixar inflar la roda a casa seva.
Diumenge 8
En Pere, el nebot del Sancho que havia vingut una vegada i s’arrossegava, s’apuntà a la sortida, per això de fer caliu abans de la Nocturna.
A veure, que un noiet de 33 anyets (l’edat que va morir vostre Senyor) no pari d’entrenar-se, provoca una petita diferència amb els que tenen més de 50 (i una angina de pit), encara que no et perdis cap sortida setmanal.
Quina ràbia, tirava, tirava i no defallia!!! Jugava amb l’Abelaira i el Sebas (jo al darrera intentant tenir prou forces per poder respirar).
Fèiem una sortida divertida, la recerca del croissant del KAKAO. Jo us la recomano, la riera d’Abrera no és gaire exigent i canvia moltíssim a cada estació de l’any (diuen que a la tardor s’hi reuneixen les meigues).
Arribava als Hostalets algo així com ofegat. En David i el Pere havien de tornar, en Sebas i jo podíem allargar, desprès de llargues deliberacions que van durar quasi 10 segons decidírem tornar amb els nostres companys de ruta. Això si, vàrem assistir als oficis de la parròquia de Santa Clara.
Dissabte 14
Havia quedat per anar a la platja, només disposava de dues horetes. Flaca i Vacarisses.
Heu vist la pel·lícula Cars? Era com el Rayo McQueen a la cursa final intentant concentrar-me: velocitat, velocitat... i em venien les imatges amb el meu amor, que reduïa la cadència del meu pedalar per cercar a la ment un racó de confort, pot-ser a Arenys o a Olite...
A les baixades se’m va ocórrer d’intentar batre els rècord de l’strava del Flores, però el meu estat de confort m’impedia agafar velocitat. Segueixo darrera a la classificació, això si, només a 5 segons.
La primera part de la pedalada estava travat, però desprès vaig batre tots els records personals i és que havia d’arribar a casa abans de les 9:00.
Diumenge 15
Avui havíem de fer la cerimònia d’iniciació al nou Bikedeferro, en Pere, que ens acompanyarà dissabte vinent a la nocturna d’Esparreguera.
Ja ho sabeu, tots aquells que voleu formar part d’aquest grup de riders (sé de bones tintes que la llista dels candidats i candidates a Bikedeferro es força extensa) necessàriament heu de fer aquesta ruta. No perquè sigui la meva preferida, no perquè tingui tot allò que hom desitja trobar en una sortida: ascensos cardio, descensos vertiginosos, corriols impossibles, alçaleres desafiants... I una vegetació que et fa un massatge epitelial de 200€ a qualsevol centre de bellesa.
Dons en Pere no ha vingut, al·legant que havia d’arribar d’hora. Tampoc ha vingut el David, que sortia tot cofoi direcció Cambrils.
Qui ha aparegut ha estat el Fulgui amb la seva spezialliced reconvertida de manera casolana en monoplat. Aquest noi és un manetes, inclús s’ha posat un rellotge als pinyons del mig, que ens marcaven el ritme de la sortida.
Lo que us deia, escalfes pels blaus, t’ofegues per la puda i gaudeixes pel corriol de la carena de la serra del Cairat. Primer obert, però a mida que avances, la vegetació es va tancant fent carícies a les parts del cos poc protegides, fins arribar a tapar la visió per avançar a cegues.
Hi ha una zona de pista des de l’Aeri fins a Monistrol per continuar per una zona mixta de corriols divertits i pista que passa pel Ventaiol fins arribar a l’estació de Vacarisses on comença la part més tècnica del recorregut.
Des d’allà el corriol impossible, on la fita és la de creuar els Plans de Castellet amb el mínim número de peus a terra (avui he acabat només amb un, força bé).
A la baixada el monoplat del Fulgui no donava prou velocitat, tenia presa i decidírem no pujar el Fideué, per compensar-lo la pujada a Esparreguera va ser per Can Corelles (una pujada ideal per tenir un atac de cor...).
Ens ho havíem guanyat i vàrem tenir un bon final de sortida.
Pere, t’ho has perdut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada