diumenge, 10 de juny del 2018

Via lliure

Avui us estic escrivint la crònica d’una forma diferent, no estic acompanyat de l’inspirador GinTònic que aguditza l’ingeni i provoca que les paraules flueixin alegrement per quedar-se plasmades al bloc, avui estic a una incomodíssima cadira d’un box de l’Hospital de Martorell. 

Però no deixaré que la situació poc agradable, que la infinitat d’històries tristes que es viuen a la secció d’urgències em facin perdre la línia editorial de bon humor que caracteritza les meves cròniques. 

Pot-ser si que caldria engegar un nou bloc referent al funcionament del sistema sanitari i en concret al servei d’urgències. Si tenim com a referent la televisió, no he trobat cap metge amb la planta del George Clooney, ni l’ambient que tenia el St Eligius... Bé, crec que si que engegaré el nou bloc perquè, qui més qui menys, amb la bike topa amb els seus ossos a terra i, més d’una vegada, ha de fer l’obligada visita al departament d’urgències. I, ara que penso, estic al mateix box que em van portar quan la meva espatlla decidí luxar-se a la sortida amb la flaca. 

Però haig de seguir parlant de metges, dimarts el cardiòleg em va donar una bona notícia: em veia bé, una mica fondón però, tot i això m’aixecava el 155. No, no es diu Pedro Sánchez, se’n diu Guillermo i em permet arribar fins a 220-edat, mola no? 

Eren les notícies que esperava, estava oficialment habilitat per participar a la Challenge!!! 

A partir d’ara BTT a full. Per tant engegava el procés d’entrenament exprés per poder arribar amb dignitat el 30 a Briançó. 

Sort de la meva parella que insistí per a que sortís dissabte, no en tenia ganes però finalment els seus ànims em van fer canviar d’opinió i no em penedeixo. 

Tenia un equip de primera, en Josep amb el que compartiré aquestes fites nocturnes i amb el que calia establir aquests mecanismes que altres anys ens han permès assolir les fites amb total èxit. També ens acompanyava un desconegut Manolo, no sé que li han donat, però no ha fet un màster no, té un doctorat en corriols i alçaleres. Diumenge passat va ser l’únic que no va posar peu a terra en tot el recorregut (bé si quan ens vàrem aturar per fer el cafetó). 

Com sempre, a les sortides de dissabte, el punt de partida era el PIR A, que és el portal de la casa del Josep, ja que en aquestes sortides ell fa de capità. 

Tot i l’alliberament cardíac, esperava que el capità no decidís d’anar a Sant Sadurní, jo tenia cita a l’hospital i no podia arribar gaire tard. I no va ser així, en Josep ideà una ruta pistera de pujada i corriolera de baixada, ideal per provar-nos, ideal per les punyeteres 29” 

Que n’estic de fondon, l’Scott no es volia moure, cruixia com enfadant-se pel sobrepès que havia de suportar. La desintoxicació amb farigola no té sentit si desprès arraso amb les existències de galetes i xocolata... (ups això no ho havia de dir). 

Tot i la baixa velocitat, gaudíem d’un fantàstic dia assolellat, els camins estaven irreconeixibles per la quantitat de vegetació que havia crescut. Pujàvem direcció Can Maçana tot fent un petit rodeig, i la veritat és que costava de trobar els amagats corriols. 

I com sempre passa amb el Josep, un camí que no havia fet mai, no així el Manolo que quasi tota la sortida va estar davant nostre, menjant-se literalment les teranyines que tant laboriosament havien teixit l’anterior nit les aranyes. 

Aquest camí mereix canviar la foto de la capçalera del bloc. 
 29ers

Amagant panxa

La Montse, a tocar...

El bucle nou, ens duia de nou a la barrera per un corriol molt divertit i tècnic. Teníem dos opcions: anar a esmorzar o seguir pedalant. Em van preguntar a mi i ja sabeu quina és la meva resposta en aquests casos. 

No era qüestió de matxucar-nos en excés i em va semblar que fer els camins del Bartu eren una bona opció. Fins i tot en Josep es sorprengué al ciclar per uns corriols que desconeixia (1-1), també ens sorprengué que en Manolo que, sense voler, es distancià d’una forma quasi insultant. 

Ara si, ja havíem de baixar, sobre tot si volíem prendre alguna vianda al forn Alemany. 

Del timbaler del Bruc

Per sort, a l’hora de pagar vaig rebre una trucada de la meva parella i els meus companys van haver de convidar-me (d’això se’n diu estar compenetrats). 

La tornada ràpida, al camí veïnal en Josep i jo demostràvem al Manolo les avantatges de tenir una mica de sobrepès a les baixades, deixant-lo literalment clavat. De totes formes ja hem demanat hora per veure la seva dietista. 



Les dades han estat enregistrades pel Velo (l'Anima es va quedar sense bateria) del quan ben aviat publicaré l'article.

Bé diumenge vinent no podré sortir, a veure si puc sortir entre setmana i organitzar alguna coseta per dissabte. 

PD: Hi ha algú de casa que no li ha fet gaire gràcia això de fer dues nocturnes seguides...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada