La Nocturna d'Esparreguera 2018

Ja ho deia el nom de l’equip, hem tornat, desprès d’un any sabàtic. 

Desprès de l’èxit de l’Hivernal, me les desitjava molt felices per afrontar el repte de la Challenge de Nocturnes. 

La Segarra em posà en el lloc que em toca. Vàrem arribar els últims, exhausts, malhumorats i sense forces ni ànims de fer cap sortida més. 

Renunciava al mallot al desistir de la cita de Campdevànol, però, per principis, no podia renunciar a la Nocturna d’Esparreguera. 

Érem sis els escollits: l’Abelaira, en Cristóbal, el Sebas, en Fulgui, en Pere i el que subscriu aquesta crònica. 

El dissabte no havia començat bé, gens bé i, per acabar-ho d’adobar, al migdia rebia una trucada del David amb problemes metabòlics que l’impedien participar a aquesta pedalada. 

Problemes metabòlics..., si això amb un tap de suro queda més que solucionat!! 

Bé, amb una baixa segura i sense temps de trobar-ne substitut, anava a recollir els dorsals a la plaça del Centre. 

Començava la festa, els del Club Ciclita estaven muntant la parada i és allà on en Toni Cuevas, al veure el meu estat físic, em recomanà canviar de modalitat, l’extrem estava fora del meu abast!! 

Repartia els dorsals tot comentant als companys de canviar la modalitat de la sortida a la que sense gaire desànim acceptaven resignats. La idea era de passar una nit agradable tot fent unes risses. 

A dos quarts de nou, briefing davant de l’església on iniciàvem al Pere en els oficis de Santa Clara i baixàvem directes al punt de sortida. 

Les ordres estaven clares, jo duia el roadbook, en Sebas i el Fulgui controlaven el quilometratge, que havien de posar a zero a cada control. Situació dominada. 

La plaça del centre estava en plena ebullició, si heu participat mai en un acte esportiu aquests moments previs són emocionants. 

Els menjacorriols de la Segarra començaven amb problemes tècnics, sort del Santi que va poder fer una reparació d’emergència al ferro del Genís

 a veure si cola i me la regala 

Ens trobàvem de nou al Toni que a la pregària de canviar de ruta ens va dir que nanai, que havíem de patir el recorregut de l’extrem (de fet aquesta ha estat l’opció que hem pres a les darreres edicions). Començava a estar acollonit.... Arribar a quarts de cinc com que no em feia gràcia..... 

Fotos de rigor i a esperar el nostre torn. 

L’Aniento ens va venir a saludar tot desitjant-nos el millor, també vàrem poder saludar al Salvador, el Ramón, el Bartu que de coneguts s’havien tornat en l’enemic. 

Des de control de cursa ens cridàvem, sortida a tota bufa per la part neutralitzada dels carrers d’Esparreguera (tenim imatges). 

El vídeo està a velocitat real

Aquí ja ens van avançar tres equips. 

Arribàvem al primer control que estava al desguàs del camí veïnal. 

Comptaquilòmetres a zero, segons roadbook i a pedalar. La primera cruïlla estava al final del camí veïnal d’on s’havia d’agafar.. un corriol? 

Primera sorpresa de la nit, pedalant per camins desconeguts, la nit prometia. I de sobte, la paret. Segur que era un homenatge a la Nocturna de la Segarra, quin fart de caminar!!. Claríssimament era un track dissenyat per ebikes. 

Puja i baixa de la bici per unes pendents impossibles. Els que em coneixeu ja sabeu que no soc molt hàbil cavalcant i descavalcant, se’ns van enganxar dos grups pel darrere. 

El maluc començava a molestar-me (uff que patiríem). En Fulgui, el Sebas i el Pere s’havien distanciat, però a la que el corriol es va tornar pla, vaig donar caça als companys. Al darrera en Cristóbal vigilava que no prengués mal. 

Ens distanciàvem dels nostres perseguidors. El camí es convertí en un descens precedit per un amenaçant warning! Vaja que seria un pel complicat. 

Havíem intercanviat posicions, al descens en Pere estava al darrere i davant meu el Sebas i el Cristóbal que va tenir dues caigudes seguides sense conseqüències però que podien haver truncat aquesta aventura. 

Quan de nou el corriol es torna plà, vaig fer la consulta als metròmans, es veu que havien posat a zero els cuenta en un lloc equivocat i anàvem a cegues. Fantàstic!! I ara com reconeixeríem la cruïlla? 

lost!!

Quina pregunta més tonta, desprès d’una baixada extrem la cruïlla et porta a una rampa cardio!! 

Poca tracció i molt desnivell, de nou a caminar. Però no era l’únic, uns quants riders també feien el mateix que nosaltres. Diguem que de cada 10 riders només un la pujava a sobre de la bike, en el nostre cas era el Pere que havia decidit prendre el rol del David. 

NOTA: Toni, quan vulguis venjança de la Nocturna de la Segarra, assegura’t que s’apuntin a l’extrem. 

I desprès de la pujada una baixada no apte per a qui portés frens V-Brake, Els Bikedeferro vàrem demostrar la tècnica del descens descontrol sense caiguda, érem l’enveja dels que estaven encara al cim intentar fer arribar una mica d’oxigen a la sang. 

Gir a l’esquerra i ostres!!! Estàvem als italians. Que bé de tornada a casa, això ja s’acabava. 

Gir a la dreta, entràvem al camí veïnal i sortíem de seguida per tornar als italians (quina volta més tonta, no?), Seguíem pels italians i en comptes de tornar a casa, ens enviaven cap a Can Sedó, on diuen que una organització secreta està experimentant amb embrions de dinosaures.... 

Uns riures, unes gominoles, segellat de full de control, nou roadbook. 

I de nou cap al desguàs del camí veïnal versió puja pels blaus. No, aquesta vegada no ens va avançar ningú, només van intentar que abandonéssim tot tirant-me al terra just quan sortia del control (érem l’enveja de la pedalada). 

Des d’aquí fins al final de la nocturna la podríem titular com La Nocturna és per a monoplats. En Fulgui, en Pere i el Sebas no només anaven al davant, sinó que podien arribar a puestu sense mirar el putu roadbook. L’esperit de l’Abelaira els hi acompanyava. Sort que en Cristóbal m’acompanyava (jo crec que es volia quedar el GPS si per casualitat em passava alguna cosa...). 

Des del control del desguàs ens duien, evidentment pel camí que feia més pendent, al control del planeta dels simis (un altre clàssic de la Nocturna). 

Moments de confusió al següent control per allò que coincidia amb els nenazas que havien fet la clàssica, i... sorpresa!! El següent tram transcorria pels corriols de zona bici. 

Que n’he perdut la forma física, si el feia amb el ulls tancats i d’esquena!! Se’m van travessar totes les alçaleres, ensopegava amb totes les arrels i perdia de vista als monoplatistes. 

Tot i així no anàvem pas malament, des de Can Sedo ningú no ens va avançar, tot el contrari, als que anàvem avançant se’ns enganxaven a roda per no perdre la ruta. 

Bon ritme, bona orientació (els de davant no portaven roadbook) i... punxada!!! 

Vaja, intentona d’inflar la roda sense reparar però claudicàvem i muntàvem la parada per canviar la càmera. 

De tots els llocs possibles escollíem el que tenia major densitat d’ortigues, si s’ha de patir es fa, inclús quan estem aturats. 

El canvi de roda, digne de l’equip del Fernando Alonso. Diguem-ne que ens ho vam prendre amb molta calma, ens van avançar quatre grups. 

Resolt el primer ensurt i a velocitat de creuer tot surant els corriols, segon ensurt, en Fulgui es quedà sense il·luminació. Desprès d’intentar aprofitar inútilment la il·luminació de les llums dels altres finalment l’havia de deixar una lot de recanvi que portava per si de cas... 

Havíem fet el pitjor temps en el tram més ràpid. 

Arribàvem al control, volíem sortir, però en Fulgui no parava d’establir converses amb els altres equips. 

Hi ha rumors que diuen que els agents forestals volen impedir la celebració de cap nocturna més degut a les queixes de la fauna local respecte a un subjecte que portava una bike vermella monoplat que no callava i els impedia el descans nocturn tant necessari per mantenir l’ecosistema del Montserratí. 

Segellat el control i canvi de roadbook i iniciàvem el tram, osti que perdo els papers!! 

Fins a quatre vegades vaig haver d’aturar-me per recollir els papers i les pinces que volaven a la que agafava una mica de velocitat (el roadbook m’era igual, però a casa tenim les pinces numerades). 

Hi havia un punt que no controlava, un corriol amagat que sortia a l’esquerra. 

És en aquest moment on l’entrenament intensiu dona el seu fruit, en Cristóbal l’identificà de seguida (sobre tot per que l’havia fet la nit anterior). 

Signat el Roadbook i només quedava callejear pels carres d’Esparreguera amb un somriure de boca a boca en els que s podia llegir, si l’hem fet!! 

Botifarra, cerveseta, coca i cafè i a esperar l’extrem de l’edició 2019. 

Sort que m'havien aixecat el 155

Ei, aquesta ruta l’hem de fer de dia!!