Divendres, estava exhaust. No podia moure ni les celles desprès d’una inoblidable maratoniana jornada, la veritat és que quan alguna cosa m’agrada, m’entrego en cos i ànima.
Amb prou feines podia ingerir unes suculentes carxofes quan el mòbil vibrà de nou. Era l’Aniento que proposava de fer una volta de manteniment dissabte matí.
Mirava la previsió del temps i, tot i que a aquella hora plovisquejava, semblava que ens respectaria. M’hi vaig apuntar.
Estava despert des de les quatre de la matinada, però físicament destrossat. Maleïa la rapidesa amb la que m’havia afegit a la sortida quan, la millor opció era quedar-me fent el manta al llit.
I el pitjor de tot era que un dels que surten a full en carretera també s’hi havia apuntat: el ritme de la sortida prometia.
Seguint el consum arribava l’últim a la cita, ells estaven escalfant i proposant rutes, que si la mola, que el cogulló, que el castell... Si, l’opció d’haver-me quedat al llit era la millor.
Per sort per mi, feien conya.
Així que sortíem direcció al Bruc a l’estil Aniento (cercant corriols) i al ritme Manolo (el pulsòmetre per sobre de 140).
A Can Roca ja teníem una nova frase mítica: “Em posaré monoplat, si surto amb el Manolo no em cal el plat petit”. Abans del camí veïnal l’alarma del 155 (freqüència cardíaca) ja havia sonar 3 vegades.
Però malgrat tot, la sortida tenia un caire diferent. La idea era la de intentar superar els reptes que ens hi trobàvem. Quan posàvem peu a un corriol, l’analitzàvem, buscàvem traçades alternatives i hi tornàvem, de vegades amb èxit i d’altres no.
I deu-n’hi do com anaven aquests dos. Ja us ben asseguro que si hagués anat sol, en més d’una ocasió hauria posat el peu a terra. Era la única 27,5 i ells calcen 29.
Al corriol de la Vinya Nova superava la barrera del 165, aquí decidí d’afluixar per no tenir cap sustu important.
Però la sortida estava bé, servia per mantenir la forma (o al menys no perdre-la) i per millorar la tècnica.
I com no, el croissant i el cafetó per recuperar forces, que s’està tornant un clàssic.
Desprès del cafetó tornàvem pels corriols, els senzills i els complicats, ostres que en Manolo amb la 29 es defèn força bé.
Però el millor estava per arribar, desprès de passat pel centre de rehabilitació, unes pedres marcaven l’inici (o final) d’un corriol.
En Josep proposà i els altres assentírem. El corriol estava tendre, tou, humit, com acabat de fer, com esperant el trànsit dels riders. Recordava als que vàrem fer a la Segarra durant la Hivernal. Dos peus a terra, però la propera vegada crec que la farem amb un peu només.
Si, tornàvem a casa sense fer la CFR, però es que començava a fer fred, Només han estat 30 intensíssims quilòmetres. Demà toca La Portals, que veure, un any més, des de la barrera.
Ja tinc ganes que sigui dilluns per viure de nou un altre dia intens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada