Eren les 8:00 del matí, al PIR2 hi eren en Sebas, el Josep i el David i no se m’acut una altre cosa que dir, voleu fer un Rellinars BTT?
No sé si era culpa de la temperatura, que encara estaven adormits o que aquella nit havia tocat, però ningú no va dir que no, així que sortíem directes a fer una volteta per l’Obac
Sortíem freds, les quatre capes de roba que portava no feien nosa i, a mida que ens apropàvem a Olesa, es divisava una boira baixa que augurava una jornada ben fresca.
Tot i la sobredosi de corticoides, al començament, no tenia bones sensacions. Veia com tot pujant al pla del fideué els meus companys de ruta se’n anaven allunyant.
La boira era intensa, poca visibilitat, però suficient per comprovar que els riders que ens seguien a prop eren els integrants del CE LATACA.
No vàrem prendre la barreta energètica, esperàvem arribar als Caus per tan valuós premi. La baixada fins Vacarisses lenta, la boira no permetia gaires alegries.
Abans de la pujada havíem de creuar una riera plena d’aigua, res que pogués aturar a aquests intrèpids riders just abans de l’ascensió més dura de tota la sortida.
En Sebas i el David pujaven al davant tot petant la xerrada, al darrera l’Aniento m’acompanyava durant el patiment.
Just quan estàvem al tram final d’asfalt, els de LATACA ens passaven de nou. S’ha de dir que ells estaven motivats perquè havien quedat per esmorzar a La Pastora.
Portàvem un ritme tranquil, així que vam aconsellar al David que, si volia arribar d’hora a casa, era millor que girés cua.
Acomiadaments efusius i començàvem el descens Rellinars. Ens vam aturar al punt de foto i tot seguit es vàrem despistar.
Estàvem en una pista que també ens duia a la mateixa destinació, desprès consultar els mapes del GPS decidírem continuar endavant.
Anava obrint via, a bona velocitat, al mig de la pista es divisava una línia multicolors, s’apropava cada vegada més i, de sobte, la vaig identificar: era una tanca que barrava el pas!!. Clavada de frens, massa tard, em precipitava a alta velocitat, em veia al terra i també al Josep que em seguia enganxat.
Per un moment creia que tant sols es tractava d’una cinta de plàstic, que es trencaria per la pressió, però no, era una cadena ben ferma. Per sort estava un pel destensada i, al contacte amb la forquilla de la meva bike, comença a tibar-se. El fregament de la cadena a l’estirar-se reduí força de l’impacte.
Sorprès de no haver estat catapultat per les banyes encara vaig poder treure els peus del pedals i no caure. Un petit ensurt. Tot i estar ben senyalitzat vàrem estar a punt de tenir un accident, no vull ni imaginar-me que hauria passat si en comptes de ser una tanca de pas de vehicles hagués estat una trampa de les que alguns indesitjables posen pels camins...
Desprès de comprovar que la bike no tenia cap desperfecte aparent continuàvem la ruta, ara a un ritme més tranquil.
Des de les basses una petita pujada condueix al corriol que acaba a Rellinars, força transitat a aquella hora. Les comparses del Carnestoltes i els tambors, ens acompanyaren mentre preníem un merescudíssim cafè i croissant.
No ens vàrem entretenir gaire, la pujadeta que hi ha per trobar la pista va fer que de seguida ens oblidéssim del cafè i del sol de la terrassa del restaurant, ara bé, la boira ja s’havia esvaït totalment tel dia era magnífic per sortir en bike.
El corriol que et du fins a la carretera de Vacarisses, espectacular. Els que no tenim prou tècnica ens hem de baixar en tres trams per fer-lo amb seguretat, però tot i així, paga la pena.
El tram de la carretera de Monistrol el fèiem per la pista que circula al costat de riu, i al arribar a Monistrol preníem la primera sortida. Allà un simpàtic gos ens va acompanyar una bona estona, tenia ganes de jugar amb els fèmurs del Sebas i del Josep.
Teníem presa i no ens vam entretenir, la propera vegada ja ens aturarem per acontentar a la pobre bèstia.
En Sebas ens va fer una demo de travessar bassals d’aigua, anava obrint camí i nosaltres al darrera. La Puda i al arribar a la carretera, les meves pregàries van ser escoltades, tot i l’hora ningú no tenia presa, així que vàrem ciclar la part final del recorregut de La Portals.
Hi ha una part que circula per la carretera C55, coneguda per la seva seguretat (aneu amb compte!!). Al arribar a la zona industrial et desvies pel camí que bordeja el Llobregat, passes per La Palanca, i hi ha un parell de sorpreses que el dia de La Portals de ben segur faran saltar més d’un canvi.
Com ens tocava fer els oficis de Santa Clara, al arribar el pont vàrem fer el tram final per carretera.
Distància: 55 km
Ascensió+: 1.220 m
Un dia espectacular per a una molt bona sortida. AUPA!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada