Lo Cerverí

Eren les sis del matí, no he deixat sonar el despertador i m’he llevat just abans que comencés l’odiosa melodia matinal que em desperta cada matí.

Sensacions estranyes, crec que és la primera vegada que vaig a una pedalada i no estic gens ni mica nerviós; possiblement era la certesa que, després de veure la llista d’inscrits, tenia molt clar que arribaria l’últim de la classificació.

Bé, anava a gaudir de la sortida; simplement a passar-m’ho bé, pedalar amb amics per nous indrets tot fent la part que més m’agrada d’això d’anar en bici: fer corriols!!

És que són 16 km de corriols en una pedalada de 40 km.

Avui ens portava en Sherpa, una avaria a l’scenic quasi ens esgarra la sortida, però els bikedeferro tenim recursos (o si més no, cotxes de sobres).

A les 7:00 el Toni, el Josep i jo ja estàvem, muntant les bikes al remolc i a les 7:30 també, cullo que n’és de complicat ficar tres bikes en un remolc de tres bikes!!

De camí a Briançó, on ens havíem d’ajuntar amb el Salvador, anàvem controlant la temperatura que no pujava d’1 grau positiu, no les teníem totes. De quina roba ens hauríem de desequipar?.

A Cervera l’expectació era la de les grans ocasions, no perquè en Marc fos el primer de la llista de participants, sinó perquè hi havia més de 600 rides disposats a gaudir d’una bona jornada. El dia era radiant i més d’un rider, com en Josep, canvià la jaqueta d’abric pel top que l’organització regalava per l’ocasió.

Compte enrere i tots fèiem la sortida neutralitzada pels carrers de Cervera direcció a Briançó. Eren uns 6 km per un tram asfaltat per prendre una pista que ens duia pels vols del Mas Suau. El ritme també suau, no era qüestió de prendre mal.

La pista prenia un desnivell negatiu fins a Montpalau, aquí començava el primer desnivell positiu de consideració i la primera selecció de riders.

Per desgràcia la pujada no va ser prou selectiva i a Coma Espinosa es va fer un tap digne de les millors edicions de la Berga-Santpedor.

Al veure el tipus de riders que ciclaven pels corriols de seguida em vaig adonar que no seria l’últim en creuar la línia d’arribada.

La pedalada era un continu arrenca i aturat que hi ha una pedra que hi ha al mig del camí. Impossible d’agafar ritme, però a les aturades podíem gaudir dels meravellosos paratges que ens ofereix La Segarra.

NOTA: Salvador, hem de quedar un dia per fer els corriols com cal.

En Salvador i en Toni es van distanciar, també en Josep desprès de superar un rider taponero, jo el vaig haver de patir una bona estona, de fet fins a Vergós, indret en el que l’organització havia habilitat el primer avituallament.

No em vaig adonar, però el tap ens va tornar a passar mentre preníem les suculentes viandes que ens oferien els de la Penya Ciclista Cervera.

Val a dir que en un parell d’ocasions he estat a punt de dur-me pel davant al Josep (les 29” frenen bé a les baixades).

De nou tots els meus companys van poder superar l’home tap i tornava a quedar-me endarrerit, maleint la mala sort al no poder avançar-lo. 

Després de l’enèsim corriol començava un tram de pista que ens duia cap Sant Pere dels Arquells, per fí em vaig desfer de tan pesada càrrega tot junts abans de començar la inacabable pujada cap a les Vinyes, lloc on era el segon avituallament.

Reagrupament amb els companys d’aventures, cafeïna, fruits secs, rosquilla i a continuar, tot vigilant que el putu tap no ens avancés de nou.

No sé si va ser fruit dels corticoides, però sense voler em vaig trobar al davant del quartet, seguit del Salvador que m’anava anunciant els punts de peu a terra, coincidint amb les rampes més dures dels trams d’alçaleres.

Anar al davant no m’agrada, la idea de fer tap m’estressa, però en Salvador em digué que em despreocupés. 

Teníem pel davant el corriol més llarg de tota la ruta que quasi ens duia a la falda de Cervera. 

Vaig deixar la ment en blanc per començar a gaudir de la ruta que ens quedava, gaudint dels descensos, deixant derrapar la roda per encarar millor les corbes, avançant, si avançant uns quants riders que es sorprenien que a aquelles alçades vinguessin des del darrera empaitant.

Només per aquest tram ja pagava la pena venir a La Segarra.

El corriol feia cap a una pista a la qual quasi em mato, tot marcant-me un recte en una corba sense cap mena de dificultat, sort que hi havia zona d’escapatòria.

Un error en la lectura del recorregut va fer que en aquest moment, en Salvador decidís afluixar la marxa, però ja estàvem als peus de Cervera on ens esperava una merescudíssima botifarra i els honors de pujar al podi.

No sé com hem quedat a la classificació, ja ho mirareu a la pàgina oficial, però aquesta fita ja la tinc marcada per al 2018.

Nois de l'organització, a mí només m'han sortit 39 km i 700 m de desnivell+.

AUPA!!