Buajj!! quina setmana que he tingut, he estat massa embolicat amb la feina, plegant a deshores tot veient com el bon temps, com la claror que hi ha a les sis de la tarda convidaven a sortir i gaudir i jo mirant papers i intentant resoldre allò que no té solució.
En aquests moments en ve la imatge de Kevin Spacey a American Beauty deixant la feina i les responsabilitats per possar-se a treballar en un restaurant de menjat ràpid per gaudir del seu temps (en el moment d’escriure aquesta crònica ja tinc la tarda planificada per començar a elaborar informes).
Ara us preguntareu, com que fas la crònica el dissabte?
No, no he fet la Canyon Cambrils Park, això ho deixo per als PRO. Tinc notícies que la prova l’han superat satisfactòriament, curiós que el registre d’alçada acumulada de l’Strava del Carles és inferior al de la resta.
Tampoc l’escric per fer-la abans de la crònica del Carles (que ja deveu saber que és de lectura obligada), el motiu es més senzill: demà tinc dinar amb els companys de la feina i no podré sortir en bici, així que la sortida suau del dissabte, diguem-ne que l’hem allargat una mica.
Tinc ganes que els esforços que faig cada mati comencin a donar els seus fruits, però no es així. He perdut una mica de pes (a mig camí del meu objectiu) però el corró (rodillo) m’hauria de donar una mica més de punx que encara no noto.
L’Efren em comentà que volia fer un Begues dissabte. Em va sorprendre força, segona sortida desprès de quatre mesos d’inactivitat i ja volia enfilar les rampes de Begues. M’hi vaig apuntar, i ho vaig comunicar al Manolo i a l’Aniento per si s’hi volien afegir.
Havíem quedat un pel tard pel meu gust, les 8:00 al PIR 3 (La Passió). Problemes tècnics amb l’Oreo provocaren que m’hi presentés 5 minuts tard.
Portava roba d’hivern, tèrmica, pantalons i samarreta llargs, els meus companys anaven de curt (la setmana passada se n’havien empenedit només començar, però avui alguna cos em deia que no seria així.
Xino-xano feien cap a Martorell on ens esperava el familiar de l’Efren que sap anar en bike, el seu germà Agus. L’Aniento i jo vàrem creuar les mirades i tinguérem un pensament comú: patirem!!
Des de Martorell a Sant Boi varem complir amb el codi de circulació. Així no es pot agafar ritme!! Es vam aturar a tots els semàfors!!
En arribar a la bonica vila de Sant Boi una mica de Paris-Roubaix, errors de navegació del màquina ens obligaren a circular per les voreres i pels carrers de llambordes.
Per fi trobàvem la carretera de Sant Climent. em sentia bé i vaig decidir de pujar un punt el ritme. Com pujava!! avançava a altres riders que hi havia pel camí. Quasi estava a punt de fer el cim quan una veu del darrera em comentà: és maco pujar tranquil i gaudir del paisatge!!, era el germanet que sense despentinar-se m’havia caçat.
Em proposà fer una parada tècnica per treure’s el tallavents i agrupar-nos, a la que vaig aprofitar per treure’m la tèrmica.
Tocava baixar fins a Viladecans i començar el dur ascens.
El màquina marcava el ritme seguit d’un recuperat Aniento, que per fí se n’havia pogut desfer de l’alien que parasitava al seu cos.
Em vaig distanciar per culpa d’un canvi erroni de plat davant d’un cotxe camuflat dels mossos. Desprès de dos reagrupaments coronàvem el port.
La baixada no va ser ràpida i en arribar a Olesa de Bonesvalls els guies em sorprenguérem defugint de pujar a l’Ordal i prenent direcció a Vilafranca. Osti, si que anaven forts!!
Fins a Vilafranca anàvem fent relleus, no penseu que com un equip disciplinat, sino a lo tonto. Ara un se’n va, afluixa per a l’agrupament moment en el que un altre surt...res de tàctiques de grup, res de treball en equip, res de res.
A Avinyó nou tocava omplir els bidons, moment en el que havíem de comentar la ruta de tornada. El maquina proposava tornar per la 340, però no ens va agradar la idea. El més segur era anar fins a Vilafranca i des d’allà a Sant Sadurní. L’opció de l’AP-7 la vàrem descartar perquè l’Efren no portava el teletac.
Començava a tenir gana, les barretes no em semblàvem prou, però si ens entaulàvem hauríem de demanar el comodí de la trucada dient: vine a buscar-me i abans de provar sort, era més segur seguir la ruta fixada. Per més inri l’ultra començava a dir-e que estava low-battery (vaja, com jo).
L’Efren va estar a punt de prendre una drecera per l’autovia, per sort el vàrem avisar a temps (hi havien mossos camuflats per tot el camí…).
De sobte se li va ocórrer preguntar que quan temps faltava per tornar a casa. Era la una del migdia i tenia un dinar familiar!!: cara desencaixada, trucada desesperada (això et sortira car, molt car…).
A Masquefa ens acomiadàvem del màquina que anava direcció Martorell i tots drets cap a casa.
Més de 115 km a una velocitat mitjana de 20km/h tot i les continues aturades de reagrupament (ah i l'ultra no s'ha apagat fins a la rotonda del mercat d'Esparreguera).
Jo he arribat a dos quarts de tres, tot just quan la family començava a dinar. uff salvat per la campana. Només em queden dues paraules per dir de la sortida d’avui:
AUPA ATHLETIC!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada