A l’época feudal,quan arribava la primavera, els joglars i titellaires il·lusionats per l’aparició de les primeres flors i joiosos entonaven versos i poemes per compartir la seva alegria.
Aquesta tradició es va perdre, però més tard, a la Renaixença, la recuperaren, convidant als autors a competir i compartir les seves obres literàries, aquesta tradició s’ha conservat fins als nostres dies.
A Rellinars barreta de rigor, comentaris (l’excès de testoterona primaveral) sobre el cafè que hi ha a la carretera i fotos. El servei meteorològic havia anunciat pluges, però encara no havíen arribat i les imatges del massís de Montserrat o de la serra de l’Obac eren, senzillament espectaculars.
A Olesa ens acomiadaven i jo només havia de aturar-me a comprar la rosa abans d’arribar a casa.
Tornàvem a una hora digna a casa i amb les bicis netes.
Aquest divendres, al lliurament dels premis dels jocs florals, gaudia com un pare orgullós dels èxits del Guillem. També gaudia de la lectura que feien d’un fragment de les obres guanyadores que t’endinsaven en una atmosfera particular.
Al finalitzar l’acte, vàrem estar comentant amb els organitzadors i el tribunal l’elevada participació, és lo que té viure en un poble, tens l’oportunitat de relacionar-te amb les institucions i forces actives de la societat. M’instaren a participar a la propera convocatòria dels Jocs Florals tot presentant un escrit o redacció, real o de ficció, a poder ser en català.
La meva resposta va ser molt clara: jo ja em presento cada setmana. Des de l’agost del 2010 publico una crònica setmanal que, com ha quedat molt clar, no deixa a ningú indiferent. A més, hem introduït noves paraules al ja ric vocabulari del Pompeu: cristazo, fulgicidio, ...
M’estimo més fer-la en català, però gràcies a google i el seu universal translator, la poden llegir en tots els idiomes del mon, inclús en eslovac. No ho dic pel Pali, que l’entén i el parla a la intimitat, sinó per la família de l’Igor que, gràcies a les nostres cròniques, seguia en contacte amb el seu fill.
Aquesta setmana hem tingut dues fantàstiques jornades per sortir en bike i gaudir de l’entorn. Neixen les flors i mica en mica surten els riders (només em falta el Flores que encara està hivernant).
La primavera és molt maca (tinc l’índex de sinòfils pels núvols), però té un problema: fas un cop d’ull per la finestra i albires el temps. Has de prendre una decisió: curt o llarg?
Jo n’he fet dos de dos (dos decisions errònies), vaja tres si comptem la de la settmana passada.
Dissabte carretera amb el Cosco i de curt. Ell, molt més experimentat, anava de rigorós hivern, jo de bala del BMC (ja el coneixeu aquest maillot). Fèiem un Rellinars i abans de Can Sedó ja tremolava.
Com que ell volia fer una sortida molt suau desprès de la pallissa de la Canyon, vàrem ciclar plegats tot el camí. Una bona xerrada, millors sensacions al no haver de pujar les pulsacions per sobre de les 170 (bé en alguna rampa si) i fred.
A Olesa ens acomiadaven i jo només havia de aturar-me a comprar la rosa abans d’arribar a casa.
Diumenge tocava la nostra Portals. En David va ser baixa d’última hora (una mala o molt bona nit). Has tingut sort, perquè he hagut d’eliminar a la resta dels riders que avui m’han acompanyat (Dani, Manolo i Sebas).
Avui que érem colla, de nou vaig tornar a fer tard (culpa de l’Oreo que em volia acompanyar). Feia fresqueta, però no tant com per anar en maillot d’hivern.
Escurçàvem la part coneguda de Collbató per no endarrerir més la marxa i enfilàvem directes cap a Can Maçana. No us haig de dir que en tot el recorregut jo vigilava la reta-guàrdia per controlar que ningú no es quedés despenjat.
Les ondulades només van ser superades pel Manolo, els altres em confessaven que havien posat el peu a terra.
A Can Maçana em vaig entretenir al veure com el vigilant explicava als conductors les raons per les quals havien de fer una petita aportació econòmica si volien deixar el cotxe a l’esplanada.
El grup comentà que era millor la baixada a Marganell de l’edició 2015, menys formigó i més rodadora.
El problema va ser que quan pujàvem per la carretera de Marganell, m’ha sonat el telèfon. Era la meva parella que em demanava instruccions per poder fer un pagament on-line. He hagut de dir en veu alta la contrasenya, les comptes de Panamà i altres dades confidencials. Aquesta ha estat la raó que hagi inserit una petita dosi de cianur a la beguda que els meus companys de ruta tan alegrement han prés a Monistrol i que, hores d’ara, ha de començar a fer l’efecte.
Com dissabte, avui tampoc ens hem pogut estar de fer fotos. Totes se les ha dut la Montse que estava radiant.
En Dani ens ha fet una demostració del seu estat de forma passat Sant Cristòfol. Al darrera, en Sebas i jo, ens ho miràvem de no gaire lluny.
Només patia per no caure als tolls del camí del riu, però vaja els hem superat amb gran agilitat, quasi tanta com el rider que practicava trialsin a les roques del Llobregat.
Només dir-vos que em sap greu lo del cianur i AUPA ATHLETIC!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada