El titular d’aquesta crònica és de l’Efren, que, tant subtil com sempre, me la proposat quan ja fèiem la tornada.
El malo sóc jo. No hi ha dubte,les meves cròniques han fet que es trenqués l’harmonia del grup que estava en un equilibri ZEN inigualable. Vaja érem l’enveja de tots els ciclistes de la comarca (Frodo, Sam, Gandalf, Isra, …).
El Feo sense cap mena de dubte l’Efren. És molt lleig ensarronar als teus companys de ruta tot proposant fites assolibles i canviant-les per putejar al personal (en especial al redactor d’aquest blog).
El bueno, dons en Manolo, que ha hagut de ciclar una ruta a un ritme lent, molt lent, i esperant-nos, suportant-nos i animant-nos a no defallir en el nostre propòsit.
Tornant al tema, avui tornàvem a fer una sortida en mini grup. Els pocs Bikedeferro que quedem (en Manolo també encara que hagi sortit del grup) volíem fer una cosa plegats. Llàstima del Fulgui que fins a darrera hora no obrí boca.
Ja sol passar que l’hivern qui més qui menys fa una floresada (nova definició) i que som pocs els que ens animem a pedalar amb les nostres bikes. Però aquest any és especial. Sense voler i sense raó, s’ha creat un mal rotllo que, quan planteges una sortida dominical, tens la sensació que aniràs sol.
La proposta era fer un Castelldefels. Fantàstic per cremar l’excés de calories nadalenques.
Aquesta vegada si, puntual a les 8:30, em presentava al PIR3 on ja eren l’Efren i en Manolo. Salutacions i començàvem la ruta.
Fred a primera hora del matí, la samarreta tèrmica i el buff no estaven de més. La velocitat de creuer fins a molins força acceptable. Els torrons no havien fet tan mal…
Suposo que això és el que se li va passar pel cap a l’Efren, que en un acte d’insconsciència, a quatre camins, decidí de canviar la ruta direcció al Tibidabo.
Les rialles desapareixeren amb les primeres rampes, i el raconet dels torrons que estava ben amagat ens presentà la crua realitat. No havíem cobert el primer quilòmetre d’ascensió i ja estava maleint la punyetera tèrmica i l’empipador buff.
Només un pensament al cap mentre vèiem com s’esvaïa la figura del Manolo per l’horitzó: ritme, agafa el teu ritme…
Pujàvem lents, i als pocs trams de baixada s’havia d’anar amb molta precaució, l’asfalt estava moll i no era qüestió de tenir un cristazo.
L’ultima rampa se’m va travessar, moment que l’Efren aprofita per demarrar.
Tant esforç es veié compensat per les meravelloses vistes fent running que ens oferia la muntanya màgica. També es veia Barcelona sota un tènue mantell de contaminació.
El grup declinà la meva oferta de tornar per Sant Cugat i desfèiem la ruta que havíem ciclat.
Curiós que el defalliment anava per moments, primer l’Efren i es recuperà. Jo vaig enfonsar-me a Pallejà, però al arribar a Martorell ja tornava a estar bé.
Ara a preparar la sortida del dia 1 (la nostra particular san Silvestre) i la del dia 3 amb el Carles.
Les dades: 83 km i 1100D+ (1800 segons strava)
Aupa Athletic!
ResponElimina