Más madera

La veritat és que tinc poca teca per poder omplir les pàgines del blog. Diguem-ne que els companys que suren les carreteres i els camins del nostre país no tinguin ganes de compartir amb nosaltres la seva experiència, o encara pitjor, estan amagant el seu estat físic per poder fer un “hachazo” a la Monegros.

El poc que us puc explicar són dades de fonts poc fiables, recollides per riders infiltrats i fotografies i imatges gravades amb càmera oculta. La veritat és que es tracta d’informació poc fiable sense contrastar, vaja el que podeu veure cada dia als debats radiofònics i televisius.

Però tranquils que tot això canviarà… Aquesta setmana tinc metge i de ben segur que em donarà alguna substància dopant que em permetrà, si més no, sortir de forma habitual els diumenges (però per això haureu d’esperar un parell de setmanetes).

Els nostres informants, ens indicaven que la tant esperada ruta del dissabte cap a Valls, va ser dinamitada des de dins. Suposadament, un dels riders va fingir problemes de cansament i així evitar que els/les que el podien fer ombra aprofitessin un cap de setmana més per posar-se a to.

Però no es tractava tant sols de no fer la sortida, sinó que tenia una carta amagada, suposadament, es va conxorxar amb un altre rider per a que de forma “legal” sabotegés qualsevol intent de que, els/les que si que volien practicar aquest meravellós esport i així arribar a “la Monegros” en bon estat de forma.

Les nostres fonts ens han dit que, com no podia accedir a malmetre les màquines dels companys de ruta, va començar a simular un seguit d’avaries de forma continuada: que si no canvia de plat, que si no puc fixar el peu a la cala, que haig de canviar amb la ma, etc., amb la finalitat de minar la confiança i l’esperit del grup

De fet, quan el grup començava a imaginar que tot es tractava d’una àrdua estratagema va haver de trencar la cadena de la bicicleta (això si amb l’ajut d’un company de ruta que havia convidat per si el tema es posava perillós).

Resumint, una ruta que havia d’haver acabat a mig matí es va allargar fins a ben entrada la tarda. Mentrestant, el suposadament rider cansat, feia uns quilòmetres acompanyat pel ciclista del lado oscuro…

L’autor del reportatge, aliè a tot plegat i amb disponibilitat reduïda, es marcava un Castellolí en companyia del Josep Aniento, que estirava les cames per fer la pedalada de la Segarra.

 

 

Diumenge els pata negra no sortien. Estrany, molt estrany…

Els mortals i el sr. Pons, ja una mica de tornada de tot plegat, decidiren de sortir a una hora més normal. El corriolero David, com tenia megacalçotada, va sortir sol a l’horari habitual.

Gràcies a aquest nou horari, el sr. Flores s’hi va apuntar. Jo els esperava a Collbató, entretingut tot fent corriols i obrint camins pel bosc que voreja les pistes municipals.

 

 

Encara tenia la disponibilitat més reduïda. Però va estar bé poder acompanyar uns pocs quilòmetres al Dani, Sebas, Cristobal, Lluís, Flores, Vives i al Joan, i fins i tot al David que, tot i que ja tornava cap a casa, va voler compartir el seu temps amb nosaltres.
 

 

Ells van fer una llarga inversa, jo un Can Maçana (i una calçotada). semblava que això era tota la nostra activitat (amb la pedalada de la Segarra de l’Aniento inclosa)...

 

... fins que algú va filtrar inadequadament una imatge:

 

Resulta que dos riders dels quals no puc dir el nom però d’inicials Fulgui i Manolo, suposadament van sortir d’amagat sols tot marcant-se, crec, un Cogulló.

I la que suposadament anava a passejar una estoneta amb son pare també va fer una bajanada de quilòmetres.

Ja veurem qui aconsegueix diplomes aquest any…

Si em passeu els tracks els penjaré. De moment només tinc els dels meus passeigs:

Ah, i avui per despedir-me us deixo amb altres tres temasos que, suposadament, ha escollit el Carles. Paraula de Stone.