La Mola sitiada pels Bikedeferro

Si no es tractés d'un grups d'aficionats al ciclisme, hom pensaria que avui estàvem donant setge a La Mola, perquè l'atac s'estava fent des de tots els àngles estratègics possibles.

Però anem a pams. El que tots creien que tant sols era una moda estàvem errats. I és que ens agrada sortir de matinada, quan encara l'astre rei no s'ha dignat a aparèixer pel firmament, per poder fer gala de les nostres lupichin adquirides via e-bay.

Les sis del matí, no podia ser, només tres hores dormint i tocava pedalar. La ruta: La Mola, era una petició feta expressament pel Sebas i el Dani, a la que l'Alessandra, el Raül i la Cristina no van poder-se resistir.

L'Abelaira ja havia dit que ens acompanyaria a l'inici i fins a Vacarisses, tenia toc de queda i s'hi jugava quelcom més que el físic. Mentrestant, a l'altre part de la península, un rider de vacances mirava envejós com evolucinaven els missatges del guassap que mica en mica anaven configurant la pedalada.

Com de costum, feia tard a l'hora convinguda. Tanta presa no m'havia deixat fer els preparatius adients per a l'empresa que estàvem a punt d'emprendre. L'scott grinyolava, la manca de lubricant m'ha fet patir durant tota travesia, la cadena es tensava a un esforç proper al seu límit elàstic. No portava llums, sort que les nenes i el Sebas són més previsors.

A les fosques arribàvem a l'esplanada de Can Roca i des d'allà cap els Blaus. Ningú no va agafar cap drecera fins la riera, no era qüestió de prendre mal a l'inici de la sortida. Reagrupament a Can Sedó, on ja començava a aclarir el dia.

Sense adonar-nos ja enfilàvem les primeres rampes del camí que ens portaven al Pla del Fideué. L'Alessandra, ensisada per la bellesa del camí, ha volgut endur-se un record en forma de tatoo a les seves cames.

Quatre fotos de rigor i cap a Vacarisses.

El descens ràpid per a uns i no tant ràpid per als altres (en especial per al guanyador de la crono...).

Tocava pujar al Caus, abans però, el David s'acomiadava tot desitjant-nos una bona pedalada, i anunciant-nos que aquesta setmana estarà de rodriques (no he entés bé si s'oferia per quedar d'hora per anar en bici o tard per anar de vici).

Els de sempre (Manolo, Crstóbal, Raül i Cristina) posaven un ritme endimoniac al que els mortals no podíem respondre (si que anaven forts!!). Els raigs del Sol començaven a escalfar l'ambient. La temperatura, a mida que ens apropàvem a La Mola, s'incrementava a un ritme vertiginós. Ui que partiríem!!

Com que el restaurant La Pastora estava tancat, l'aturada tècnica del bocata la vàrem fer just al trencall de la pista de Matadepera.

Ja quedava poc. La pista ens convidava a còrrer, tot i que alguns, per evitar avançaments, utilitzaven tècniques poc ètiques (ara hauré de portar espinilleres).

Tocava tornar a pujar. De seguida dos grups: el Manólo, en Raül i en Cristóbal que lliutàven per els 10 punts addicionals per fer el cim, al darrera la resta i la Cristina a la que l'escapada li havia agafat a contrapeu (o es diu contrapedal).

Tot i que l'Alessandra portava el seu flamant Sportiva2+ amb el track gravat, a cada cruïlla m'esperava per tal que no erressin en el camí. La Cristina tenia ganes de més marxa, així que li vaig dir ben clar: per la PISTA cap amunt, no té pèrdua.

El Sol ja apretava de valent, quin patir!! Aquí, els pares de famílies nombroses tenim un punt d'aventatge sobre la resta, el nostre umbral de patiment està molt per sobre de la mitjana. Així que amb un ritme constant, de mica en mica, vaig deixar a cada un dels membres del grup per intentar donar caça al grup davanter.

Qui em va sorpendre va ser l'Alessandra, que se'm va apropar quan quasi arribàvem a destí, deixant clavats al Dani i el Sebas.

Una altre cruïlla de reagrupament, amb cotxes mal aparcats que es van dur a casa un regalet dels forestals, dues rampetes i feiem cap a Can Pobla. Que estrany, no hi havia ningú. S'havien amagat?

Al quart d'hora, preocupats vàrem optar pel comodí del telèfon.

La primera trucada sense resposta, però tot seguit aconsegueixo una comunicació de 10 segons amb en Manolo. Havíen utilitzat una maniobra envolvent per pujar-hi, la Cristina també havia seguit un camí desconegut. Estàvem sitiant La Mola!!

Vale, s'havien perdut. Haurem de fer una comanda a l'engròs d'ànimes al Carles, tot i que desprès de l'èxit del Montnegre no ho tinc molt clar.

Reagupats de nou, tocava tornar. La pujada als Caus se m'ha fet insofrible, havent de posar més d'un cop el peu a terra. En aquesta sortida no portava la meva dosi d'aigua de mar

Pel camí ens hem trobat un grupet de ciclistes xinos que xino-xano anavem cap a Rellinars i al Monestir. La furgoneta que els hi feia assistència va desatendre la nostra petició d'aigua fresca. La frase del Cristóbal dilapadora: Nano, l'aigua no s'hi nega mai!! (Sort que hi havia una font, sinó aquell no surt amb la furgoneta).

Havíem de baixar a Vacarisses, mentre estava concentrat firmant el descens del Sebas, el gruix del grup es va tornar a despistar, quin dia nens!!

La calor apretava i si al començament teníem previst de tornar pel Fideué i els Blaus, la temperatura ens va fer dessisitir i ajornar aquesta Mola X-Trem per a properes ocasions.

La Cristina, l'Alessandra, el Dani i jo vam acabar fent una CFR, tot pensant en la propera megasortida del Diumenge.

Aquí el vídeo: