Aquest diumenge hem culminat una de les sortides que feia dies rondava pel cap d’alguns riders del grup.
La nova moda de sortir amb la bicicleta abans que el sol en anunciï l’arribada d’un nou dia està provocant que les propostes més esbojarrades per fi trobin lloc dins d’aquest grup d’inconscients ciclistes.
L’origen de la sortida, un comentari del Manolo tot just quan tornàvem de fer la primera Mola: ara toca anar a Sitges, no? (i jo que pensava que feia broma...). Bé això no seria més que un altre dels comentaris, dels molts que fem quan la sang es centra en propulsar les nostres cames i deixa d’irrigar el nostre cervell.
Però el detonant va ser la fita que la nostra amazona va fer la setmana passada. Amb els del Club Ciclista Esparreguera se’n va anar a Sitges, on hàbilment havien ubicat uns cotxes per facilitar la tornada.
La testosterona del guix del grup es va disparar: Dons nosaltres anirem i tornarem!! Aquest clam va ser escoltat per riders propers: la Cristina, el Santi, l’Isra... Els Bikedeferro serien capaços d’anar i tornar a la mateixa jornada?
La nova moda de sortir amb la bicicleta abans que el sol en anunciï l’arribada d’un nou dia està provocant que les propostes més esbojarrades per fi trobin lloc dins d’aquest grup d’inconscients ciclistes.
L’origen de la sortida, un comentari del Manolo tot just quan tornàvem de fer la primera Mola: ara toca anar a Sitges, no? (i jo que pensava que feia broma...). Bé això no seria més que un altre dels comentaris, dels molts que fem quan la sang es centra en propulsar les nostres cames i deixa d’irrigar el nostre cervell.
Però el detonant va ser la fita que la nostra amazona va fer la setmana passada. Amb els del Club Ciclista Esparreguera se’n va anar a Sitges, on hàbilment havien ubicat uns cotxes per facilitar la tornada.
La testosterona del guix del grup es va disparar: Dons nosaltres anirem i tornarem!! Aquest clam va ser escoltat per riders propers: la Cristina, el Santi, l’Isra... Els Bikedeferro serien capaços d’anar i tornar a la mateixa jornada?
Finalment, al saber l’hora de la sortida, només es va presentar la Cristina.
I així, a les 4:45, al PIR la Cristina, el Dani, en Flores, el Cristóbal, en Fulgui, en Manolo i jo disposats a deixar-nos la pell pels pedregosos camins que ens portaven a Sitges.
Les llums de les nostres bikes il·luminaven els carrers d’Esparreguera, que deixàvem per passar sota el pont de la riera direcció Abrera. Feia fresca, els que havíem optat per dur manguitos i paravents no ens en penedíem.
Passat Vallserrat i pels carrer de Sant Esteve Sesrovires la boira feia acte de presència i ens acompanyaria per Sant Salvador fins a Gelida.
Havíem escalfat prou bé les cames, començaven les rampes fins al coll del Portell. Només havíem cobert 25 km, i ningú va proposar de fer el cim del Puig d’Agulles (La Bola). A aquestes alçades, la Cristina ja havia deixat molt clar que aniria en el grup davanter.
Baixant cap a la pedrera del Pep, el Garmin del Fulgui ens va obsequiar amb un triple mortal amb tombarella i caiguda lliure. Van ser uns moments d’alta tensió fins que feliçment es va retrobar amb el seu amo (s’havia amagat darrere uns matolls).
Continuàvem la baixada fins al Lledoner i directes cap a Olesa de Bonesvalls, on havíem pensat de fer un cafè. Però no, el ritme no era molt àgil i teníem ganes d’olorar el mar.
Ens endinsàvem dins del Parc del Garraf. Els margallons ens donàvem la benvinguda i les roques calcàries, els esquists i les pissarres posaven a prova les cobertes de les bikes.
Al arribar a Can Grau, tot seguint el camí del GR5, començava un corriol força tècnic que, surant per la carena ens duia fins al Coll de la Llebreta.
I així, a les 4:45, al PIR la Cristina, el Dani, en Flores, el Cristóbal, en Fulgui, en Manolo i jo disposats a deixar-nos la pell pels pedregosos camins que ens portaven a Sitges.
Les llums de les nostres bikes il·luminaven els carrers d’Esparreguera, que deixàvem per passar sota el pont de la riera direcció Abrera. Feia fresca, els que havíem optat per dur manguitos i paravents no ens en penedíem.
Passat Vallserrat i pels carrer de Sant Esteve Sesrovires la boira feia acte de presència i ens acompanyaria per Sant Salvador fins a Gelida.
Havíem escalfat prou bé les cames, començaven les rampes fins al coll del Portell. Només havíem cobert 25 km, i ningú va proposar de fer el cim del Puig d’Agulles (La Bola). A aquestes alçades, la Cristina ja havia deixat molt clar que aniria en el grup davanter.
Baixant cap a la pedrera del Pep, el Garmin del Fulgui ens va obsequiar amb un triple mortal amb tombarella i caiguda lliure. Van ser uns moments d’alta tensió fins que feliçment es va retrobar amb el seu amo (s’havia amagat darrere uns matolls).
Continuàvem la baixada fins al Lledoner i directes cap a Olesa de Bonesvalls, on havíem pensat de fer un cafè. Però no, el ritme no era molt àgil i teníem ganes d’olorar el mar.
Ens endinsàvem dins del Parc del Garraf. Els margallons ens donàvem la benvinguda i les roques calcàries, els esquists i les pissarres posaven a prova les cobertes de les bikes.
Al arribar a Can Grau, tot seguint el camí del GR5, començava un corriol força tècnic que, surant per la carena ens duia fins al Coll de la Llebreta.
Detall del Corriol
Al Santi no li agraden, però les vistes són espectaculars
Una petita aturada de reagrupament, una decisió (no el fem de tornada), cap al mas Maiol (darrer cim del camí d’anada).
S’ha d’agrair que durant tot el camí d’anada, el Cristóbal ha vetllat per la integritat del grup, acompanyant al Dani, que s’estava reservant forces per la tornada. Al capdavant, quan el camí pujava la Cristina i el Manolo obrien via, seguits de ben a prop pel Flores i en Fulgui. Jo m’anava movent en terreny de ningú, esperant que arribes el terreny pla per fer valer la velocitat de la 27,5.
I per fi, el mar. Les nostres bikes ens dedicaven la cançó dels Manel, tot baixant cap a la platja. El tan preuat cafè s’estava fent esperar, però abans ens havíem de fer la foto de rigor.
Com aquell que no vol la cosa, en Cristóbal ens va deixar bocabadats. Es va apropar a una vilatana catalogada com a pibon i desprès d’intercanviar telèfons i alguna coseta més ens va fer les fotos de grup.
S’ha d’agrair que durant tot el camí d’anada, el Cristóbal ha vetllat per la integritat del grup, acompanyant al Dani, que s’estava reservant forces per la tornada. Al capdavant, quan el camí pujava la Cristina i el Manolo obrien via, seguits de ben a prop pel Flores i en Fulgui. Jo m’anava movent en terreny de ningú, esperant que arribes el terreny pla per fer valer la velocitat de la 27,5.
I per fi, el mar. Les nostres bikes ens dedicaven la cançó dels Manel, tot baixant cap a la platja. El tan preuat cafè s’estava fent esperar, però abans ens havíem de fer la foto de rigor.
Com aquell que no vol la cosa, en Cristóbal ens va deixar bocabadats. Es va apropar a una vilatana catalogada com a pibon i desprès d’intercanviar telèfons i alguna coseta més ens va fer les fotos de grup.
Tocava tornar, la furgo del Flores no s’havia presentat i havíem de desfer la ruta.
A les primeres rampes, quan la Cristina i el Manolo tornaven a fer de les seves, amablement em vaig oferir per acompanyar al Dani i que així en Cristóbal pogués anar al seu ritme. Resulta que va ser el Dani qui em va acompanyar a mi. De seguida em vaig quedar sense aigua, i el sol apretava.
El Dani, escapolint-se
En vaig veure obligat a posar el peu a terra i arrossegar-me (like a caracol) quan les rampes eren superiors al 15%.
Al Coll de la Llebreta varem prendre el camí alternatiu, que semblava que no tenia fi, fins a a Olesa de Bonesvalls, on ara si, una clara ens refrescava internament.
Al Coll de la Llebreta varem prendre el camí alternatiu, que semblava que no tenia fi, fins a a Olesa de Bonesvalls, on ara si, una clara ens refrescava internament.
Només quedava tornar a la Bola i cap a casa. Amb la camelbalk plena semblava una fita assolible. Les darreres rampes, amb poca tracció, van tornar a obligar a quasi tothom a descavalcar-se de la bike. Fins i tot en Cristóbal va patir un petit accident, tatuant-se el plat de la bici a la cama.
La baixada a Gelida, ràpida, molt ràpida, on en Flores ens va obsequiar amb un refresc, mentre quatre gotes mullaven els carrers.
Ja no em quedaven forces, el meu límit va ser el Torrent Mal. Com vaig poder, vaig arribar a casa, on no podia seguir ni de ben lluny la conversa del Fulgui i del Dani.
L’experiència, bestial!. Crec que és la ruta mes dura que farem (al menys el mes de juliol), Ah!, i dins del gruix del grup, comencen a haver rumors que, possiblement, faran que algú perdi el lideratge (que fuerrrrte!!)
Les dades:
La baixada a Gelida, ràpida, molt ràpida, on en Flores ens va obsequiar amb un refresc, mentre quatre gotes mullaven els carrers.
Ja no em quedaven forces, el meu límit va ser el Torrent Mal. Com vaig poder, vaig arribar a casa, on no podia seguir ni de ben lluny la conversa del Fulgui i del Dani.
L’experiència, bestial!. Crec que és la ruta mes dura que farem (al menys el mes de juliol), Ah!, i dins del gruix del grup, comencen a haver rumors que, possiblement, faran que algú perdi el lideratge (que fuerrrrte!!)
Les dades:
Distància: 127 km
Ascensió acumulada: 2.320 m
Punts IBP: 210 (na’ un paseillo)
Bonificacions: Cristina x2 (primera sortida amb el grup)
Que puedo decir, menuda salida la de ayer, llegué tan cansado que después de ducharme, pensaba que me iba a comer la nevera, y finalmente, cuatro bocados y a tirarme en el sofá, mientras pensaba en la salida. Imaginaos la crónica si hubiéramos vuelto en furgo ... " Distancia total: 60km. Ascenso:1100m. Consumo: 5,3/100km." vaya fracaso.
ResponEliminaEsta ruta al wikilok y como siempre, dificultad moderada.
Sou uns cracks home!!! :-D
ResponElimina