qui ha fet pont?

Sant tornem-hi, resolts els problemes amb els redactors podem tornar a gaudir de les fantàstiques cròniques setmanals.

I aquesta setmana per partida triple, degut a que han estat tres les sortides organitzades pels Bikedeferro.

No ha arribat l’hivern, però osti, de bon matí fa molta rasca i m’he tornat fredolic, així que la flaca li deixo per al Dani, Cristòbal, Manolo i l’Alessandra. Jo n’he fet tres de BTT.

Dimarts teníem previst fer-ne una llarga, però la batuda del senglar al camí de l’Span ens esguerrà els plans. Sortia amb el Sebas (l’únic que es presenta al PIR) i la idea de tornar al arribar al Bruc no ens feia gràcia. Des d’allà decidírem prendre el camí del Toro per arribar a Can Maçana. 

Per als neòfits, el toro era un cartell publicitari d’un conegudíssim Brandy (cosa de hombres) que simbolitzava la part més rància de l’antic règim (ara patrimoni nacional)i que va sofrir una sèrie d’atacs continuats per part de les forces actives del poble fins a que definitivament va desaparèixer. Tanmateix la pujada es coneguda per tots com la pujada del toro (nota aclaratòria pels Bikedeferro d’Arenys). 

Tornàvem d’hora cap a casa degut a que la sortida no era diguem-ne com a no consentida (o consentida a mitges).

Desprès del fiasco de dimarts, dijous esperava tenir una sortida més multitudinària. Amb en Sebas havíem confabulat de fer una corriolera per putejar als de les 29” (que són tots menys nosaltres dos), per ens sabia greu ratllar les ghost noves del Dani i l’Efren. A més, l’Efren tenia ganes de fer un Cogulló. es veu que els seu Garmin personal trainer li recomanava fer aquesta ruta per arribar en condicions òptimes als tornejos d’escacs de la temporada d’hivern.

Al PIR hi eren el Manolo, l’Alessandra, en Sebas, l’Efren, en Dani i el Javi 

No havíem arribat al Bruc i el de la Ghost negra que no es diu Dani ja anava fent la goma. Com sol passar en aquesta sortida, de seguida arribaven les desercions: En Javi i l’Alessandra giraven cua per resoldre temes logístics-familiars. En Dani i el Sebas també volien tornar-se, però els vam convèncer per arribar fins al dipòsit de Maians.

L’Efren seguia fent la goma fins i tot a la baixada, a la qual nomès la Berria va poder seguir el ritme de la superScott.

El Cogulló semblava una fita inassolible per a alguns dels que havíem iniciat la sortida, així que solidàriament giràvem cua per tornar via Castellolí, on el Miquel ens havia convidat a un suculent esmorzar. Esmorzar que el Sebas declinà perquè havia de tornar a casa.

Cafetó, croissant i cap a la pujada del gos blanc. 

En Manolo pujava al davant seguit del Dani, jo anava fent connexions entre l’equip davanter i el del darrera. En comptes d’anar cap al coll del Bruc, seguíem pujant cap el corriol del senglar i desprès cap el corriol de les antenes, corriol que el Dani ciclava per primera vegada. 

No preníem la carretera sinò que fèiem el camí de la Llarga a l’inversa (cap l’Span).

Des d’allà volíem arribar “a pel” (sense consultar el GPS) a la benzinera. Ens vàrem fotre a la riera, per camins intransitables, però per sort cap Ghost va sofrir cap ratllada (hauria estat imperdonable). Se’ns havia fet tard, molt tard. Era dijous i ja no trobaríem ningú que ens fes els oficis, així que el Miquel ens proposà rentar les bicis i cap a casa.

Diumenge, de nou, estàvem en quadre: l’Efren recuperant-se del 40 km que havia corregut dissabte, el David que havia fet nit a l’hospital acompanyant un familiar, en Dani ,l’Alessandra i el Manolo amb la flaca, l’Aniento encara sense l’Scott (crec que ara estant muntant els radis i buscant una coberta que faci joc amb la tija telescòpica). Només en Sebas i jo, i amb horari reduït.

Com diuen a Madrid, “blanco y en botella: la de Zona bici”. Aquesta ruta m’agrada per moltes raons: és un recorregut que en cas de necessitat pots avortar i anar ràpid a casa, està plena de corriols no aire tècnics però que et fan estar en tensió continuada i, sobre tot, esta plena de riders que contínuament es perden intentant trobar el camí.

Avui ens hem topat amb uns de Masquefa que han vingut expressament a ciclar-la amb els seus Garmin i que, òbviament, s’han perdut.

Detall dels bucles 

El que no ens hem perdut han els oficis de la parròquia de Santa Clara, just a l’hora de l’angelus.

En total 125 km en tres sortides i 2.600 m de desnivell acumulat, no és gaire, però suficient per intentar prendre de nou un to físic que em permeti assolir fites més ambiciones.

AUPA!!