Sortida amb C3PO

Definitivament el tema de les alçades acumulades és un despropòsit en funció de l’algoritme de càlcul que s’utilitza. El meu ultra m’indica que avui he fet 1480 m de desnivell, dada força creïble, però al penjar el track a l’strava en surten 2500m de desnivell (i això que tinc connexió d’alta velocitat).

D+ ULTRA: 1.480 m

D+ Strava: 2.500 m

D+ Wikiloc: 1.680 m.

D+ Garmin: 4.653,56 m

Sherpa, quan algú es queixi de l’alçada acumulada de la Nocturna, me l’envies i li faré cinc cèntims dels error que es produeixen en el càlcul i de la incertesa que tenen els equips de mesura.

Aquesta setmana només he fet una sortida i gràcies, literalment clavat (això de dormir amb el cul a l’aire a la meva edat no és gaire recomanable), Sí, és la primera sortida amb el 50 a sobre!!

En Carles, que avui ens ha acompanyat, m’ha batejat de bones a primeres, li feia gràcia sortir amb el C3PO (sort que m’he aprimat sinó encara m’hauria batejat com a R2D2).

En Sebas ha estat però que molt intel·ligent, veient els companys de ruta: en Carles, en Manolo, el Sherpa, el David i l’Aniento, ha simulat avaria a la seva flaca (és lo que té l’experiència) i s’ha presentat al PIR2 amb la MTB. Encara, però, que ens ha acompanyat fins a Collbató (ja m’ho pagaràs ja,…).

Teníem una oportunitat, en Carles només havia maldormit 3 horetes, venia de la seva immersió madrilista. Podíem intentar una sèrie d’atacs sistemàtics per minar la seva adormida moral.

Ni sistemàtics, ni moral, ni res de res, es prenia la sortida com un escalfament, anar a estirar les cames amb uns amics tot fent-la petar.

Com sempre passa en aquestes sortides, de seguida s’han fet els grupets, de fet dos grups, els que tiren i el meu, que aquesta vegada estava acompanyat pel Josep que va tenir un dissabte festero i no estava per gaires alegries.

Si fer un Vacarisses amb la MTB és una de les meves rutes preferides, aquesta ho és per sortir en carretera. Tot i els 1.500 m acumulats d’ascensió, el camí s’ho mereix. Sembla mentida con els paratges del Bages no tenen res a veure amb els del Baix Llobregat. No entraré a fer valoracions, això ho deixo als riders del Maresme: 

El primer tram l’anomenaríem de transició, recorre els municipis de Monistrol, Castelbell i Sant Vicent de Castellet. Diguem-ne que seria el menys afortunada pel fet d’haver de ciclar uns trams per la C-55.

Per carreteres comarcals ens endinsem al Pont de Vilomara. Primer punt d’aturada obligada per fer la foto entre Vilo i Mara, just al pont.

Des d’aqui, passat el poble a la rotonda es pren una carretera que comença força ample i que poc a poc es va estrenyent coincidint amb l’augment de la pendent. Una carretera força recomanable pels paratges que ens depara.

Quan arribes al cim de l’ascensió es veuen les cases de Rocafort a les que s’arriba amb un lleuger descens que et permet recuperar l’alè i presentar-te dignament al lloc de retrobament. 

Segons els experts és un bon lloc per esmorzar, però era d’hora i la fita del coll de les estenalles ens amagava la gana.

La baixada cap a Mura es força estreta, no apta per autocars ni per camions articulats, tampoc per a indesitjables que no deixen el reglamentari metre i mig entre els seus cotxes i els fràgils ciclistes. Podeu canviar el indesitjables per malparits o qualsevol adjectiu que se us pugui ocórrer.

Just quan la carretera anuncia la zona inundable comença l’ascensió a Mura. De nou es fan els grupets, els dos grupets… Tampoc hi havia gana, o no era prou forta per a que el grup decidís fer una aturada. Seguia sent d’hora i el coll d’estenalles estava a un pas…

Tan sols calia seguir l’ascensió fins a l’enllaç a la carretera de Talamanca. L’Aniento i jo ens vam entretenir tot observant un 911 que no passava de primera. Suposo que aquesta es la raó que no vàrem contactar amb els nostres companys fins al centre d’observació de la natura que hi ha al coll, que no estava a un pas.

La pujada al coll és espectacular, per moments sembla que estiguem al massís de Montserrat, però de seguida te n’adones que no és així perquè al fons, mirant cap a l’est, es divisen les agulles. És una pujada que s’ha de fer a ritme, el meu era el del 98% de freqüència cardíaca, només un pensament recurrent em venia al cap: si us plau, que en Manolo no baixi a recollir-me, però no els nostres companys estaven força entretinguts al coll.

Al coll recuperàvem forces mentre els nostres companys, que no van baixar a recollir-nos,  observaven un altre grup, força interessant, però no tant per a que giressin cua i tornessin amb ells, sobretot quan el macho alfa ens va demostrar la tècnica de baixar de la bike.

Tenia gana, així que al començar el descens vaig augmentar el ritme. Diguem que quan el terreny era revirat, vaig repassar-me als companys de ruta, ara bé a les rectes, el Sherpa “Toni Martins” desenvolupava tota la potència que els seus bessons acumulen, així que, a rebufo i cap avall.

Per fi l’aturada i la primera conclusió: hem de canviar la granja d’esmorzar, no tenen matèria primera per fer trifàsics de Bailey’s i cigalons de rom.

En Toni, proposà tornar per Viladecavalls. Em va agradar força la carretera, no tant la corba que hi ha abans del pont per que la vaig traçar de forma poc ortodoxa.

Deu n’hi do, encara vàrem acabar la sortida amb dignitat, el mal d’espatlla i esquena ha desaparegut i en David va arribar a temps per anar a dinar amb la família. Des d’avui aquesta és una de les nostres rutes al wikiloc.

Per cert, algu sap de quin color són pel davant les bikes del Manolo i el Carles?

Abans d’acomiadar-nos, en Carles em va sorprendre amb un detall de la Catalunya Nord que s’ha de prendre ben fresc. Moltíssimes gràcies.

PD: penseu que sóc el dipositari de les samarretes que el Carles ens oferí (heu d’acreditar-vos amb el DNI i la foto de la comunió per poder recollir-les). La contrasenya ja sabeu quina és: AUPA ATHLETIC!!