Bocadillo? Quin tipus de titular és aquest?
La veritat és que, des de que he tornat a casa, he estat donant voltes a com titularia la crònica d’avui i quan menys m’ho esperava, els de Compe m’han tornat a inspirar: que hem dieu d’aquesta imatge?:
És la típica que il·lustrava els diàlegs dels còmics de l’Ibàñez (que grans Mortadelo y Fiilemon).
També m’ha servit per no titular la sortida d’avui com a: “arrossegat”, “el biker del vòmit” o “el último de la fila”.
Teníem fita, teníem equip, teníem bikes i en Cosco ens havia preparat una ruta:
- Hora de sortida? les 8:00 (ostres de dia!!).
- Qui hem anat? Dons en Raül, l’Efren, el Dani, en Cristòbal, el Manolo, el sebas, en Cosco, l’Agus, el Javi i jo mateix.
Aquesta vegada he arribat a l’hora al PIR3, l’últim ha estat en Dani (que també ha arribat a l’hora).
La sortida molt caòtica, de fet a Can Sedó hem hagut de fer el primer re-agrupament, i aquesta ha estat la tònica de la sortida. Proposo d’apuntar-nos al curset: “ciclisme, la força del grup”.
Fins a Rellinars les coses anaven força bé, un bon ritme, cansat però no gaire, diguem que anava amb la penya del davant. El descans, però fatídic. Crec que el mig entrepà bikini, els dàtils i les avellanes (que porten molt de magnesi) trobaven a faltar un xupito d’orujo i s’han començat a barallar tot just quan enfilava cap els Caus. Quin patiment!! Sort d’en Cosco que ha vingut a acompanyar-me els darrers metres de l’ascensió.
Abans que comencessin les desercions ens hem fet una foto de grup. Hi havia tres tipus de riders: el Cristòbal, el Cosco i en Manolo, que feien pinta que només havien estirat les cames. En Javi, l’Agus, en Raül i el Sebas, amb bona força cara (aguantando el tipo). I el tercer, que amb prou feines feiem arribar l'oxígen al cervell.
Amb molt bon criteri, els organitzadors decidíren fer una alternativa a la ruta prevista. No coronaríem el Tibidabo, pagava la pena fer la ruta tots plegats ara que érem força colla dat (una equipació de grup hauria estat l’òstia).
La baixada a Terrassa, espectacular. Per intentar eliminar les molèsties estomacals vaig fer un descens ràpid (molt ràpid), però tot i que vaig arribar primer, el patiment continuava.
Ara teníem un nou repte, creuar Terrassa sense equivocar-nos, i és que sempre que intentem creuar aquesta vila agermanada amb Sabadell, hem d’acabar preguntant el camí de sortida (oi Sebas?). Per sort, al Cosco no li calen GPS (ja parlarem quan surti el Veló) i ens va guiar quasi tant bé com un e-roadbook.
A excepció d’una petita rampa de 300 m el camí fa tot baixada o planeja. Tocava fer un cafè i qui pogués, menjar alguna vianda.
En comptes de tornar per Castellbisbal, que hauria estat el lògic si tots estiguéssim bé, preníem el camí de la fundició, molt més suau.
A Martorell en Cosco i en Javi s’acomiadaven i només calia tornar pel polígon de la Seat. Tenia bones sensacions, però al tram del pont al haver de posar el peu a terra, diguem-ne que les avellanes foren nominades.
Si algú hagués portat una pala només li calia fer el forat, ja queia tot solet. Reagrupament a Abrera i a fer l’ultim esforç (jo juraria que en Cristobal i el Manolo no havien suat ni una gota).
CFR final de ruta i cap a casa a temps suficient per veure la victòria del tro de Cervera.
Les dades:
Distància: 81 km
Alçada+: 861 m
Velocitat màx: 64 km/h (suposo que baixant)
Les d'Strava:
Distància: 81 km
Alçada+: 1.762 m (més del doble!!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada