Dons no, no s'ha acabat el mon i això continua...

Això d’escriure cròniques és com tornar a muntar en bici desprès d’un llarg període d’activitat: s’ha d’anar a poc a poc.

Intentarem que aquest 2023 sigui un any ple de cròniques i pedalades, si més no, avui posem el primer granet.

I ja ho se, han estat milers els lectors d’aquest bloc que han trobat a faltar l’esperada crònica de la sortida de l’1 de gener. No ha estat per falta de ganes, simplement un refredat barrejat amb una COVID indetectable i per la grip A, B C i J que m’han deixat fora de joc quasi quatre setmanes.

Però avui ja hem vist la llum. Concretament la llum del mòbil que em deia que no havia sonat l’alarma.

I es que, tot i haver posposat 30’ l’hora de sortida m’ha estat impossible arribar puntualment. Han estat un cúmul de despropòsits:

• La flamant Camelback que els reis màgics de l’orient m’havien portat estava bloquejada, vaja no sortia ni un sol rajolí d’aigua. En aquest moment, davant la meva inusual manca de recursos, la recerca del bidó se m’ha fet imprescindible. He hagut de regirar mitja casa i he despertat inclús als veïns. Envàs en un prestatge, la tapa en una caixa... digne d’una prova d’escape
• Ple el bidó d’aigua (perquè no he trobat la ratafia) tocava inflar les rodes de la bike. Més torpe que l’assistència del Carlos Sainz al Dakar. Se m’ha desinflat tot el pneumàtic davanter. Per sort no s’ha destalonat i amb calma i molta paciència hem pogut carregar-lo a 2,5 bar.
• Petó a la parella, que amb un somriure a la cara m’ha desitjat una bona sortida (no me la mereixo), i sortida al carrer. He deixat la bici desatesa un microsegon per tancar la porta del barri i ha aprofitat per fugir per no haver de suportar el sobrepès nadalenc. Finalment li he pogut donar caça a la plaça de l’ajuntament...
• Ja que hi era, He pujat pel carrer gran (ara direcció contrària per les obres que estan fent) i de cara, els municipals. Per sort no eren els de Collbató ni estava acompanyat pel David i han decidit deixar-me estar.

Aquesta és la raó per la qual els Bikedeferro han hagut d’esperar-me 10 minuts més de l’hora establerta.

Però la sorpresa era l’equipàs que m’estava esperant: En Bartu i el Sebas eren segurs, en David m’havia dit que aquest diumenge volia sortir, l’Efren que estava de reten i que depenia dels malefactors de Martorell, tots hi eren, però no m’esperava trobar-me al nou plusmarquista local de maratons Fulgui i molt menys al Manolo.

És en aquest moment en el que penses: i per què no m’he quedat a casa tranquil·lament?. Era tard i com deia Juli, alea jacta est! Jo ja em veia morint a les rampes del Cogulló, despenyant-me pels penya-segats de la Mola o alguna cosa pitjor. Però no, la ruta era la que darrerament estem fent per poder guanyar adeptes (Josep Sicilia, això va per tu).

Mentre el camí pujava decidí fer com els líders a la jauria, quedar-me al darrera per evitar desercions. Quan baixava dons passar al davant per demostrar que “no estamos tan mal!!”. 

Ha estat divertit, fins i tot la primera gran aturada, a prop de can Jorba, on ha començat una entretinguda conversa arran d’un programa del Clapés que parlava de 13,5 cm. En Manolo se’n feia creus de que aquest fos el tema de conversa.

Dins de la travessa, he compartit uns moments amb dos riders per poder meditar i gaudir del silenci: en Fulgui i l’Efren. Bueno, ben bé no ha estat així, hem estat a punt de descavalcar varies vegades i de morir d’un atac de risa.

I, qui ho havia de dir, el que va fer la llarga del Catllaràs al·legà que havia de tornar ràpid i que no ens acompanyava al Toro.

I desprès del Toro, dons un cafetonet, en previsió del fred que tindrem aquesta setmana dels barbuts.

Una molt bona, curta, però bona sortida. A veure si tenim sort i la setmana vinent fem la sortida a sobre la neu.

Per problemes tècnics no puc posar les dades de la sortida, però han estat poc més 30 km. a veure si els puc resoldre la setmana vinent.

Bona setmana!!