L’alineació del astres ha conjurat la impossibilitat de fer les dues fites que enguany teníem plantejades, la coincidència en data feia impossible poder assistir a ambdues.
Una llàstima perquè el gruix de l’equip NP (no PRO), havia estat fent un dur entrenament setmanal: series repetitives de cafè amb llet i ensaïmada de xocolata a mitja sortida (tot emulant la botifarrada de Casserres).
Havíem d’escollir i, us haig de confessar, que jo tenia les meves preferències. I es que si fem la similitud amb el futbol, aconseguir el PIN de la Montserratina és com una pilota d’or per a un futbolista. Tenia set i volia, al igual que el DEU, arribar a les 8.
Però una fita d’aquest tipus no es pot fer individualment, necessites del suport del millor equip i, amb aquesta finalitat, vaig començar a fer gestions per aconseguir la participació dels PRO.
Jo no els hi vaig desvelar l’objectiu d’haver escollit la Montserratina, només els hi vaig demanar la participació i tots, absolutament tots, varen acceptar gustosament.
Els habituals Sebas, Bartu, David, Efrén i José Sicília estaven més que confirmadíssims. malauradament, en Fulgui tenia també la combinació de Saturn, Mercuri i Venus i havia d’escollir entre la bike o veure als seus angelets jugant a bàsquet (no hase falta desir nada más).
Movent fils, millor dit whats, també vaig convèncer al Carles (la fera d’Arenys) i al Manolo, aprofitant que havia d’anar a beneir la seva nova Scott Scale.
La carta comodí de l’Aniento no era segura. Va haver un malentès que malauradament va tenir dramàtiques conseqüències.
Tots preparats, tant que, per assegurar la consecució del PIN avançàrem l’horari al PIR a les 7:30. Havia estat temptat de convocar a tothom a les 5:30, com la sortida de Sitges, però tenia convidats a casa i no volien marxar.
Ja a primera hora rebíem la primera notícia:
L’Efrén, que tornava de la convenció anual d’advocats no va passar el control d’alcoholèmia previ i s’autodescartà.
Al cap de poc minuts en David deia que es demorava uns minuts i que anéssim tirant que ja ens agafaria.
I puntuals, preníem rumb cap el Monestir.
Com el compte del PULGARCITO, jo anava deixant rastre biològic del nostre pas per les pistes del Montserrati (puto refredat), més que res per a que en David i el Josep ens poguessin trobar... Mes tard vàrem saber que en Josep havia estat encisat per les Sirenes de Cal Noio i va perdre el rumb.
Com a una jauria de llops, em vaig quedar al darrera per vigilar que ningú del grup no es perdia. Només em vaig permetre el luxe de liderar el grup una estoneta passat Can Massana (que fos baixada es pura casualitat).
Per cert el David no va fer gaire cas dels senyals i ens havia passat feia estona. Sort de la trucada
I arribàrem al Monestir i vàrem rebre el preuat PIN. Fer un cafè, posar una espelma o comprar una coca era quasi impossible, quina gentada!!
Així que decidírem anar cap a Monistrol.
Quina baixada, 9 quilòmetres sense pedalar, semblava que anéssim amb e-bikes (a aquests suposo que els hi donen PINS virtuals).
Primer bar complet, l’alternativa fer un croissant drets en un forn que coneixia en David. Quasi ja estàvem a punt de demanar que vàrem haver de moure’ns perquè les bikes obstruïen el carrer i, sorpresa, descobríem una terrassa amagada d’una pastisseria que ens delitava amb els seus dolços i pastissos (tots sense gluten).
Recuperades les forces, empreníem el recorregut tot seguint les indicacions del David, que pensava que la ruta fins al moment havia estat simple i que calia moure-la una mica.
Fèiem una altra foto abans de deixar Monistrol i, cap a casa?
Veient la cara del Josep Sicília em vaig alegrar de no ser jo qui guiava la ruta. Aquí l’experiència del Josep A. ens hauria anat bé, pot-ser hauríem fet algun corriol més, però en línia directa a casa (maleïdes sirenes en forma de botifarra).
Ningú no va anar a para al riu i ningú no va caure, bé, el 8è aconseguit
Si girem el 8, que tenim?
Dons que Bikedeferro és infinit!!
Us deixo amb les dades de la sortida:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada