Sol

Malgrat les indicacions del meu equip mèdic, avui he sortit sol. El que havia de ser la primera sortida èpica des de l’ensurt de fa un any s’ha quedat en un no res. 

Fa un moment he penjat el track a l’strava i ni un sol RP, res de res. Estant sol no dono res de mi. 

Tenia moltes ganes però l’anima avui no m’ha acompanyat. I mira que he tingut motius per gaudir, a la riera brollava l’aigua, els corriols estaven amb el nivell de tracció perfecte, no feia fred, la visibilitat magnifica... 

Pel matí estava exhaust, ahir vaig tenir una jornada molt intensa, de les que si es repeteixen no dures dos dies seguit. Però havia de sortir, estrenava la nova banda cardíaca i volia veure si era efectiva. 

M’havia oblidat de portar la bici al Santi per que acabés d’ajustar el canvi, ja no estava sol, el soroll del fregament de la cadena amb el desviador m’ha acompanyat durant tota la sortida. 

No tenia cap ruta definida, el Cogulló era una fita massa ambiciosa per fer-la en solitari, així que només era qüestió de pedalar: Can Roca, el camí veïnal, Collbató, el Bruc Residencial... anava avançant a un ritme, a la vista de l’strava, suau. 

Decidí de fer la llarga, no estava mal fer aproximadament 40 km, total, no havia de fer res millor. 

Res de corriols, sortir sol ja era massa arriscat. Com us he dit anteriorment, a mida que m’apropava a la riera sentia el soroll de l’aigua corrent per la riera. 

Es increïble el relaxant que arriba a ser sentir l’aigua, les onades del mar, el crepitar d’una cascada o simplement el rumor de l’aigua del riu. 

No vaig estar-me de fer una foto, no vaig estar-me de ficar-me de ple malgrat estrenar la transmissió. Que subidon!, però estava sol. 

Fins i tot el gos de les granges de Can Cairot no em va fer ni cas. Abans d’arribar al coll del Bruc m’avançaven uns motoristes. Tocava baixar. 

No volia l’asfalt, i se’m va ocórrer tornar pels corriols del Barto. Tirant de memòria vaig voler reproduir el camí que vaig encertar en un 95%. El 5% restant era una temerària baixada pedregosa que acabava en una rassa impossible de superar. 

Baixada per la Vinya Nova que estava petada de kamakus, d’aquells que estan ocupant tota la pista i no s’aparten i, quan ho fan, amb desgana (ningú no els hi ha dit que a la muntanya no hi ha carrils bici). 

He fet un pic màxim de 148 polsacions, bé, tot controlat

Al final no han caigut 40, només 38,8, però segur que en farem més.