Ja tocava..

Ja tenia ganes de canviar el seient de la flaca (que continua confinada al corró) pel de la BTT. Dissabte, amb obligacions familiars, no la vaig poder fer servir però avui era el gran dia.

Sonava el despertador i us haig de confessar que m’ha costat moltíssim sortir de llit. La possibilitat de seguir al llit abraçat a la meva parella, com ha estat sent tot el confinament, era realment temptadora.

Però m’ho havia promès. Així que per primera vegada, i que no serveixi com a precedent, sortiria sense esmorzar.

He trigat més del compte per preparar tots els estris, ja ni me’n recordava que és el que cal portar a sobre per una sortida en solitari sense cap assistència més. Ja m’estava imaginant els desèrtics carrers, pistes i corriols del municipi de Martorell i, ara que penso, com s’ho haurà muntat l’Efren?

Finalment he decidit fer-me un check-list per assegurar-me que no m’oblidava de res: multieines, bidó d’aigua, guants, bombones d’aire, ulleres, gps, clenbuterol, corticoides, dopamina, etc., vaja lo típic d’una primera sortida.

I sortia, ...,

• Primera sensació: ostres, fa més fred que a la confortable habitació amb música on tinc el corró.
• Segona sensació: Aquesta flora tan crescuda sembla com... mullada, cullo m’està amarant les sabates i el Maillot!!
• Tercera sensació: El corró m’ha anat de conya, literalment vaig volant a sobre de la bike, saps que, anem a fer la Serra de les Torretes
• Quarta sensació: de 60 a 160 pulsacions en 100 metres!! Això que sento a la gola, no serà el fetge?....

Haig de confessar-vos que he hagut de baixar de la bike en aquestes dures rampes. No era qüestió de fer un estropici el primer dia de desconfinament esportiu.

I, que és una sortida sense desorientació? Dons si, el track dibuixat a sobre dels mapes vectorials, m’obligava a baixar per una paret. Sort d’unes bones samaritanes que estaven passejant el gos just al límit del seu municipi que m’han indicat el camí que em portava cap el Congost.

Si en el tram de pista només m’he creuat amb quatre bikers, el trànsit a l’antiga N-II ja era més intens. Ara bé, pràcticament ningú saluda.

Tenia per endavant ara un recorregut semiurbà que m’havia de portar fins a Can Cases.

Aquí és on he descobert on s’amaguen tots els Martorellencs, a estones, mantenir dos metres de distància era força complicat, i de sobte vaig veure una figura coneguda. Anava tapat fins a les celles, la lot a sobre del manillar.

Era en Cosco, que havia sortit a les 6 del matí per evitar en el màxim possible el contacte amb possibles positius de CÒVID-19 (m’ha confessat que havia fet incursions il·legals pels corriols de Sant Esteve i Castellví).


A mi ja només em quedava tornar a casa, desprès de 18 quilometrets per a una primera presa de contacte, ja em donava per satisfet.

Ara estic frisos de saber com els ha anar als meus companys d’Esparreguera amb les seves andadures, òbviament individuals, pel coll de les Bruixes.