Dia Zero

És Nadal i aquest any és el primer des de fa molts anys que no dinaré sopa de galets, carn d’olla i capó al forn. 

Aquest any no tinc cap compromís familiar, no he quedat amb ningú per dinar, vaja diríem que el puc dedicar allò que més em satisfaci, però tampoc, perquè la resta del mon si que té compromisos. 

Resumint, avui és el dia zero. Avui puc començar de nou a cavalcar a sobre de la bike i intentar tornar a l’estat físic que tenia fa dos anys o si més no, a primers d’any. 

Però no faré com desprès de l’ensurt, vull començar piano-piano. El Pastoret va deixar molt clar les meves facultats actuals i intentar forçar seria massa agosarat. 

Per tant, el primer que haig de fer és enfortir les cames i tornar a fer el callo. 

Si, ningú en parla, però el pitjor de deixar aparcada la bike durant una temporada és la pèrdua del callo. Les rampes a les cames se’n van amb ungüents i uns bons massatges, però el callo, passats 20 km ja no sabia ni com seure. I ara estic escrivint la crònica i m’aniria molt bé un flotador per seure. 

Avui, havia decidit d’anar a veure el mar. Podia haver agafat la flaca, però corria el risc de trobar-me als dels cicles i deixar-me arrossegar per la seva desenfrenada cadència. La millor opció era anar xino-xano amb la BTT. 

A més, em venia de gust prendre un roibos (m’estic tornant més healthy) i un croissant de xocolata (bé, no gaire healthy) al Prat. I amb aquesta idea sortia de casa al voltant de quarts de 10 del matí. 

Aquesta ruta només té dos petits esculls: el pont del Diable i la tornada amb el vent en contra. El primer representa el primer repte que m’he marcat per al 2019, pujar-lo sense posar el peu a terra i, m’he quedat a quatre esglaons (lo tengo en el bote!!!). 

Començava la ruta amb no gaires bones sensacions, sense ritme, sense trobar la postura (aquesta no l’he trobat en cap moment) i gairebé sense ningú al voltant. 

Recordava el camí en millor estat. Fins a Castellbisbal hi ha moltes zones enfangades, amb roderes dels cotxes i has d’anar vigilant per no sortir per les banyes. Ni de bon tros és una zona tècnica, es pot pedalar, xerrar i contemplar l’ambientarro del Baix Llobregat (com el Montserratí no hi ha res). 

M’anava reservant, no volia patir a la tornada. Portava bona cadència i només m’aturava en una ocasió per atendre una trucada especial. Moment que aprofitava per fer una foto 

Lo Baix Llobregat

Arribava al Prat, ja estava olorant el suculent croissant i..., ostres és Nadal!! Avui està tot xapat!! 

Només portava aigua, res per menjar, quina decepció. Però no deixaria que això em malbaratés l’objectiu de veure el mar. 

Continuava la ruta, ara un xic més transitada. 

Perdoneu, però trobar-me individus que porten una e-bike per fer el camí del riu ho trobo com molt exagerat. Culló que no ni ha un desnivell superior al 3% en tota la ruta!! 

Aquesta sortida de to ve motivada per la següent imatge: 

Lo Cartell

El camí al mar està barrat només quatre dies l’any!! L’alternativa era fe un parell de quilòmetres més i apropar-me a la platja del Prat, però havia una part del cos que no em deixava seure amb comoditat i, per a una primera sortida, ja estava bé.

Lo camí de tornada

Jo

Tornava per la zona assignada a les bikes que hi ha al Prat, no està malament, no es pista, és un petit corriolet que et porta distret fins arribar al pont de Sant Boi (repeteixo, gens ni mica tècnic). 

Lo riu

Només em vaig aturar a Castellbisbal per fer aquesta foto i, sent sincers, arribava a casa amb les cames força carregades. 

Demà toca descans. Ja veurem que fem la resta de la setmana.