Aquest cap de setmana no ha sortit res del que havia programat. I això no vol dir que no hagi estat bé, tot el contrari, han estat dues sortides ben divertides, però res del que havia planificat.
Dissabte havia quedat amb el Flores per fer una sortida en flaca suau, tonificadora, per mantenir-me per sota de les 140. Res de pujades fortes, camí pla amb poc desnivell, un Sant Sadurní o similar.
Com m’anava de camí, havíem quedat a les 8:00 zulu davant de La Passió. Aquesta vegada sortia d’hora (només arribo tard els diumenges).
Em va sorprendre divisar tres figures conegudes esperant al lloc de trobada: En Manolo, en Paco i el Manuel, es veu que estaven esperant al Cristóbal que feia tard. També arribava en Flores i ens van convidar a acompanyar-los perquè només volien estirar les cames.
Canviàvem la ruta, la idea era fer un can Maçana, Marganell (amb esmorzar inclòs), St Cristòfol i tornar per l’aeri.
Estirar les cames per als PRO significa que jo no baixo de les 140, no havíem arribat al Bruc i l’alarma de l’Ultra m’avisava contínuament. S’ha de dir que no em van deixar sol en cap moment, fins a Can Maçana ben custodiat pel Cristóbal i en Manolo que, de tant en tant, es deixava caure.
A la baixada fins a Marganell vaig poder accelerar força el ritme, hi havia gana per prendre la truita sense sal i el cafè descafeïnat mentre contemplava les suculentes botifarres amb seques que prenia la resta del grup.
La pujada de Sant Cristòfol, que no té res, em va provocar un pic de 151, havia d’afluixar tot i tenir cames...
Ara tocava baixar a Monistrol, en Flores diu que es va deixar anar, però la veritat es que traçava les corbes agafant encara més velocitat (com es nota qui ha portat moto).
A la pujada de l’aeri, en Paco i el Manuel Campos donaven l’alternativa al Cristóbal que accelerà la seva marxa. Quan veien que pujava de pulsacions disminuïen el ritme.
En definitiva, una sortida trampa amb els PRO que m’ha deixat molt clar que estic encara a l’inici de la recuperació.
Diumenge tocava BTT amb el Sebas que, per un problema logístic, disposava de poca estona de sortida (ni tant sols temps per fer els oficis de Santa Clara). La sortida amb aquest condicionant estava clara:
Poc temps + BTT = corriols
Començàvem pel corriol de La Coloma, curtet i molt tècnic, que vaig fer sense posar peu a terra.
Des de l’EADA enganxàvem els corriols de la ZB’16. El primer divertidíssim, però la zona del rierol està impracticable, així que la vàrem superar a peu.
Des d’aquí comença la part més desconeguda del recorregut i en la que la majoria de riders s’equivoquen al navegar. Es nota perquè la vegetació esta esborrant el camí.
De fet tant el Sebas com jo rèiem perquè avançar entre tanta vegetació se semblava més a un capítol de “el último superviviente” que a una sortida en BTT.
La cosa s’anava complicant, el camí no es veia s’intuïa. Vaig fer un comentari desafortunat, dels que no s’han de fer: sort que la vegetació no són esbarzers catalans ni esbarzers espanyols.
Dit i fet, aparegueren els esbarzers fins al punt que ens vàrem quedar clavats, sense possibilitat d’anar endavant o al darrera.
Sagnàvem per totes les extremitats, jo més perquè estic prenent anticoagulants, però les múltiples ferides no ens van fer perdre el bon humor, quatre fotos i a intentar sortir com fos d’aquell infern.
Havíem perdut molt temps i no havíem avançat gaire. Tocava tornar, però per corriols, aquesta vegada els de la Nocturna’16. Barreta energètica per intentar recuperar el nivell de hemoglobina i uns italians de tornada.
No havíem fet gaire exercici, però havíem rigut molt.
Dijous pot-ser farem una sortida en BTT al vespre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada