La Llacuna

Segons els meus càlculs, aquest diumenge havíem de fer la sortida tornada de vacances. Tots els astres s’havien alineat, tothom, més o menys rondava terres catalanes i la tan temuda bàscula havia estat estratègicament eliminada de la fita anual.

Però “fué que no”. Els fins ara principals i únics patrocinadors de l’equipació Bikedeferro van al·legar excuses vàries per no presentar-se, que si estic a Berga, que si estic classificant l’orujo… vaja, que no volien tenir-les amb un dels principals impulsors de la iniciativa.

Trucada al que va pujar la Tina caminant … i tampoc (per un tema d’honor no diré el nom d’aquest rider que porta un specialized doble de color vermell).

Un dels fixes d’aquestes sortides, en Flores, tampoc es presentà, encara no ha superat la separació amb el porc senglar amb el que jugà al camí veïnal.

Mirava qui quedava, la sortida es perfilava en flaca, cada vegada em feia menys gràcia això de sortir: en Cosco, un rider poc amant dels corriols en BTT però maquinon en carretera; en Sebas, que en la versió 5.0 està passant una segona joventut; i en Manolo, del qual ja no tinc qualificatius.

Si això li sumes que el dissabte vaig fer un Fast-Vacarisses, ja sabia que havia de fer: plorar!.

Inultilment vaig proposar un Tibidabo, que va ser contrarrestat per un La Llacuna, si aquella destinació a la que no vaig poder arribar amb la Decathlon Cobra tot i estar ben custodiat per l’Aniento i el Manolo (ara que penso encara deuen estar partint-se la caixa).

Sortíem de La Passió a l’hora concertada (espero que no senti precedent) direcció als hostalets. 

En Sebas començava a tirar del grup (n’estic convençut que es dopa, sinó d’on carallo vé aquesta millora). En Manolo i el Cosco feien de pont, no per animar-me, sinó per assegurar-se que no desertaria.

A les baixades, deixava que el potencial de la Felt donés caça a la Bianchi, a la Wilier i a la bici amb motor del Sebas, però als “descansillos” simplement m’enfonsava. 

En aquesta sortida he descobert que m’estimo més una pendent forta (6-11%) que no una carretera que tingui pendents del (2-5%), és un tema de regulació i de capacitat de patiment.

Poc a poc avançàvem i passàvem per Capellades direcció a Carme per aturar-nos a la font per prendre una barreta reconstituent. 

A Carme es veu que havien robat la font perquè vàrem passar de llarg. El tram de la BV-2131 se’m va fer etern: 9,3 km a una velocitat de 19 km/h (poc menys de mitja hora). Al Sebas només el vaig veure pujant Capellades, però la resta del trajecte seguia al davant (tenia hora de tornada les 13:00 i això també motiva).

Per fi la cruïlla de la C-37 on el cartell informatiu indicava Valls (osti, per uns moments pensava que me l’havien jugada), els 6 km fins a la BP-2121 van ser molt més ràpids. 

El trencall començava amb una pendent moderada que en Manolo aprofità per avançar-se i cercar una font per poder aturar-nos. Pel camí avançàvem a un grupet que circulava en BTT.

Per fi la font, la barreta i un suplement dels que ens van donar a la nocturna. Si voleu un bon raig d’aigua fresca que pugui saciar la vostra sed, coneixem una font a La Llacuna que no us podrà treure aquest desig: un esquifit rajolinet d’aigua calenta amb gust ranci.

Recuperades les forces, que no la sed, preníem el camí de tornada per la vessant fàcil: Rofes, Sant Joan de Mediona i Sant Pere Sacarrera.

El guió el mateix que el de l’anada, jo fent la goma, i els altres tirant. A la baixada a Capellades els hi vaig poder donar caça i treure les pegatines. Aturada per canviar l’aigua dels bidons i cap a Piera per Vallbona.

La B-224 em va fondre, el GPS em va posar en modo supervivència, les cames no tiraven, estava pagant el peatge de sortir quasi cada dia a rodar. En mode automàtic des de Piera fins Esparreguera tot pensant en la merescuda CFR.

Arribàvem just a l’hora de l’Àngelus. Bona sortida i millor companyia. 

Dades: 100 km, 1.600 m de desnivell, velocitat mitjana: 22 km/h, 1 barreta, 1 gel de cola, 1 gel mercadona i tres conatos de rampa

Ara haurem de pensar en una sortida suau pel proper diumenge amb el ple del grup.

I malgrat el silenci de les cròniques durant aquest estiu, no m’oblido: AUPA ATHLETIC!!