Targeta groga

No m’havia oblidat de la crònica, però no volia que aquesta eclipsés la nova activitat que tot just ara es vol iniciar i que de ben segur aconseguirà més adeptes als Bikedeferro.

Com que, per motius aliens a l’organització, s’ha hagut de suspendre, deixeu-me que us expliqui els que vàrem fer diumenge i tot allò que es va coure durant la sortida.

Aquesta vegada, el títol de la sortida l’estava perfilant a mida que m’apropava al PIR2, però crec que “mala companyia” la l’havia fet servir més d’una vegada.

I és que resulta que diumenge tant en Barto com el Josep Sicilia eren baixa i allà m’esperaven en Fulgui i el Sebas, que com ja sabeu, estan com uns 20 punts per sobre del meu nivell. Tocava patir...

I sí, des del minut 0 (les 8:20 per ser més exactes, que torno a arribar tard) el ritme era molt viu. Aquest havien sentit també les queixes de Carles de Andrés del ritme lentíssim de les primeres etapes de “La Vuelta” i volien posar remei.

I aprofito aquest foro per queixar-me públicament perquè La Vuelta ni s’apropa a les nostres terres, així no hi ha manera de fer el plan renove dels bidons d’aigua.

Seguint amb la crònica dels esdeveniments de diumenge, just quan sortíem de Collbató, direcció Vinya Nova, un altre biker se’ns unia, era en David (aquest a 40 punts per sobre) que decidí fer-me companyia durant l’ascens.

De nou la rampeta de Can Jorba em va fer baixar de la bike, no per falta de forces (que també), sinó perquè tenia les ulleres empapades i no veia on trepitjava.

Aquí, és quan comença a fer-se més suau el recorregut (si més no mentalment) i vàrem poder confabular noves activitats a les nostres sortides:

Va prenent forma de nou “La Classificació”, on estem detallant el sistema de puntuació i de mèrits i demèrits, d’aquí el títol de la crònica d’avui. Així establirem, com fa la UCI, el sistema de targetes grogues per coses com per exemple: no tenir la bike en condicions el dia de la sortida, fer bloquejos, posar el peu a terra, portar una e-bike, fer més bloquejos, etc.

Com a primícia també us puc informar que engeguem la secció de test de nous materials i productes, hem fitxat al responsable de la súper exitosa pàgina “Hobbies y Gadgets” que anirà provant i dictaminant veredicte sobre tots aquells materials que ens facin arribar. Ja tenim aparaulada la primera comparativa sobre motors de e-bike.

Aquesta secció ja fa temps que la teníem que haver engegat, però el responsable estava intentant treure tot el fruit de la polsera p. que s’havia agenciat.

I així xerrant, ja estàvem al camí de les batalles. Jo pensava que com a mínim aniríem a Castellolí (per allò de la càrrega d’esforç ascendent), però no, a la caseta van decidir que tenien prou de veure’m patir i preníem ruta cap el fornet.

L’equip de nutricionistes m’ho van aclarir: com que no hi havia botifarra, no calia cremar tant.

En Fulgui proposà de fer sortides de muntanyisme, aprofitant que encara fa bo, a les que podrien participar les parelles, fills i avis. Segur que ens ho passarem molt bé...

I tocava tornar, aquesta vegada, la baixada no va ser directa i ens vàrem permetre el luxe de prendre algun corriolet. 

Ja tinc ganes de que arribi el diumenge per sortir de nou. 

 Go,go, go, let's go!!

La barrera

Seguint el programa de recuperació i de tonificació que els tècnics m’havien preparat, aquest cap de setmana tocava arribar a la barrera.

Aquesta ruta era aquella que fa 20 anys, quan em vaig re-enganxar a la bike, era la ruta de diumenge.

En aquell temps, el camí de les batalles se’m feia d’allò de lo més pesat. I 20 anys desprès us haig de confessar que encara continua sent de lo més antipàtic que he ciclat.

Però tenir dos coachs dedicats com en Jose i el Sebas, es lo que té. Els has de fer cas si vols assolir els teus objectius.

Diumenge el dia es despertava núvol i mig plorós. Queien quatre gotes i, en condicions normals, m’hauria quedat a casa, però en Carles m’havia dit que ens acompanyaria tot fent camí al Monestir, així que em canviava i sortia direcció al PIR2.

Una altre vegada puntual i només hi era en Jose, nio rastre del Sebas ni del Carles. El plugim continuava i quasi havíem decidit d’avortar l’operació barrera que en Carles va aparèixer amb la gravel (tota una declaració d’intencions).

Missatge de whats del Sebas i del Bartu dient que encara que plogués no es volien perdre la meva cara de patiment.

En el temps d’espera la pluja s’esvaí deixant pas a una jornada ideal per pedalar.

I sortíem. El pedalar a un ritme lent et permet gaudir d’una bona conversa i d’actualitzar-te desprès d’un llarg temps d’inactivitat.

Aprofito aquetes línies per enviar un missatge de suport al Cristòbal, que segons m’han explicat va patir un accident greu amb la flaca.

Tornat a lo de les converses, ara que d’aquí en breu caurà la segona operació i podré calçar tot tipus de motorbikes, em va explicar unes sortides de rutes per punts a les que pot ser divertit de participar. Ja podré canviar el maxiscooter i acompanyar a aquesta variant dels Bikedeferro.

En Carles m’alentava tot dient que em veia millor que quan vaig fer la Montserratina. Un no és conscient de lo baix que pot arribar a caure, sort dels Coach que amb aquest pla “aconsegueix un cos 10 en quatre setmanes”, estic en la bona línia.

Suposo que aquest va ser el motiu pel que van decidir d’incrementar un punt el nivell de la ruta tot desviant-nos cap a la Vinya Nova.

A la pujada de la rampa de can Jorba, vaig posar el peu a terra, però no era per manca de força, sinó perquè tenia entelades les ulleres i no veia per on trepitjava.

Sense incidències fins a la caseta, on el grup em convidava a fer mitja volta, però la fita d’acompanyar al Carles a la barrera em tirava més que tornar a casa.

I la segona part del camí de les batalles, com que no és tan antipàtic, es deixa fer a ritme.

Com que la part final del camí (desprès de la barrera) no està gens ni mica acceptable, suggeríem al Carles de prendre la carretera un pel més endavant per enllaçar fins a Can Massana.

Foto i nosaltres a seguir amb el pla fitness-full-body, propera parada: cal Noio.

 Que voleu que us digui, aquesta alimentació súper-proteica, no se si em deixarà el cos 10, però no em moriré de gana.

Us deixo amb la imatge de la sortida fins cal Noio. Com veieu, els blaus mica en mica es van reduint.

 

Go, go , go, let’s go!   

Rutes amb nens: Pinell del Brai – La Fontcalda

Començo aquesta entrada en una categoria especial per fer rutes amb nens.

Per començar farem una via que té un èxit assegurat, es tracta d’un petit tram de la via verda de Tortosa, concretament des de l’Estació de Pinell del Brai fins al balneari de la Foncalda.

És un tram de quasi 5 quilòmetres, amb un desnivell que ronda l’1,5% que et permet una cadència fluida sense grans esforços, apta per a tot tipus de bicicletes (muntanya, ciutat, de passeig) i també per a motos elèctriques amb pedals o e-bikes.

La via està plena de túnels (millor portar llums si no vols tenir un ensurt) i finalitza al balneari de la Fontcalda on pots fer un bany a l’aigua que brolla a una temperatura de 28ºC i que disposa d’una àmplia zona de pícnic.

Si voleu enganxar a uns amics o als teus fills en el mon de la bicicleta, aquesta es la ruta!!

 

Jo ja no recordava que era fer una sortida amb nens petits, en el meu afany d’aconseguir més adeptes a la bike, vaig convèncer a uns amics per fer la ruta plegats.

La setmana anterior l’havia dedicat a planificar la ruta, controlant amb el Land els desnivells, els punts d’aturada, carregant la ruta al GPS. Res no podia fallar.

L’única cosa que no podia controlar era el temps: la meteorologia és molt capritxosa i, segons el Mauri i companyia, ens havia de caure la del pulpo si no sortíem ben d’hora.

Tot tastant un Pago de los Capellanes ben fresquet, la Vanessa, en Jordà, la Maria José i jo acordaven l'hora d'inici de la pedalada a les 9:00 zulú.

L’Arnau i l’Àlex, aliens a aquest pacte decidien que dimecres era un bon dia per allargar el somni.

Us haig de confessar que 25 anys enrere hauria complert amb la planificació perquè despertar d’un bon somni als nens per fer una activitat lúdica estava més que justificat, però això eren altres temps i per sort l’educació i la cura dels petits ha canviat molt. Com us deia, el temps no el pots controlar.

A les 11 per fi, ja havíem esmorzat i carregat les bicicletes als cotxes. Portàvem tot l’imprescindible per poder passar 4 dies perduts per la muntanya (mai no se sap), eines per reparar qualsevol incident que pogués succeir, beguda pel camí, pel pícnic i per si algú ens la demanava. I el més important, gallumbos de camells i dromedaris.

Si no porteu roba de ciclista, és d’obligada necessitat, anar uniformats amb la mateixa roba interior, perquè mai se sap...

Iniciàvem la ruta a les 12:20: cadiretes fixades, nens asseguts, cotxes tancats, llums preparades i comença a pedalar.

La fama em precedeix i ningú no s’ho creia que les rampes més dures eren les que estàvem rodant. El ritme lent, raó per la qual l’Arnau no parava de botar a sobre de la cadireta per donar-li un pel d’emoció.

Desprès del primer túnel, algú va creure oportú de fer servir el frontal extra que portava i que uns minuts abans havia rebutjat.

Ens vàrem creuar amb un munt de ciclistes, i vist la pinta que feien, la majoria havia llogat una bike per fer la ruta (no ho descarto per a futures sortides).

Quan portàvem la meitat del recorregut, era moment d’ensenyar els gallumbos. Amb l’excusa d’afegir un culote, l’equip masculí va mostrar la uniformitat en l’equipació.

L’únic que ens va fer patir en aquest tram de ruta era el manillar de la bike d’en Jordà, que s’estava sortint i amb un sistema de fixació del qual no tenia l’eina.

I per fi, la Foncalda, que desprès de 20 anys, havia estat actualitzada. No calien queviures, un gastrobar, un restaurant i beguda a dojo. Les mirades dels meus companys de ruta eren com aquelles de la inquisició, això de portar mes de 20 litres d'aigua per si de cas...

Mentre el petits intentaven digerir una amanida infumable de pasta, ens refrigeràvem amb l’obligada cerveseta. A l’hora de pagar, em vaig adonar que m’havia deixat el mòbil i la cartera ben visibles al cotxe. Sort que en Jordà tenia recursos.

Grans i petits vàrem gaudir de la natura, observant els cucs del bosc veient com es liqüen i, gaudint també d’un merescudíssim bany a les aigües termals.

La tornada va ser ràpida, només hi havia el petit escull de tornar al camí des del Balneari (que em va ser impossible de fer a sobre de la bike), però un cop a puesto, el descens amb aquest 1,5% de desnivell negatiu es pot fer quasi sense pedalar.

Els petits van arribar totalment adormits i així els vàrem asseure al cotxe. 

El que us comentava, una petita ruta per a una gran sortida familiar.

 

No escribas que todavía no he dicho nada

Hola Bikers, de nou crònica i espero que sigui així de cada sortida setmanal.

Aquesta nova etapa se m’està fent molt més dura que qualsevol altra desprès de les interrupcions que he hagut de fer ja siguin interns o per causes alienes. Però tot i així, com que la l’horitzó s’albira una nova aturada, intentaré no defallir si més no, en la redacció de les cròniques.

No sé vosaltres, però jo, abans de la realització d’una gran sortida, no dormo bé, i justament és el que m’està passant ara: l’emoció del que em depararan els companys a la ruta no em permet descansar el que caldria.

Aquesta vegada si, sortia d’hora de casa per arribar superpuntual al PIR 2. En Sebas i en Josep Sicilia havien confirmat sortida, en David de vacances i en Bartu no havia obert boca...

Per sort per mi, en Bartu també estava al punt de sortida.

Començavem a pedalar i de bon començament em van deixar les coses ben clares: aquell coleguisme, aquelles bones cares, les paraules reconfortants de la primera sortida, s’esvaïen a cada pedalada.

Era qüestió d’ofegar-me, per tal que la sang no m’arribés al cervell i s’assequés la poca matèria gris que em queda. Estava clar que no volien crònica.

Com diu aquella dita ciclista popular: “no hi ha rampes dures, si no ritme inadequat” i es així com havia d’haver titulat la crònica d’avui: ritme inadequat.

Ni un sol punt de pausa fins a la sortida del Passeig de Ronda a Collbató. En Josep en va apropar per preguntar-me sobre el maluc. Jo li vaig dir que el maluc bé, però que jo estava ofegat. Resposta: “A la bici tothom va ofegat, si no et fa mal el maluc no et queixis”.
 

Primer zasca i és que, durant la meva absència, el grup ha tingut temps per pensar com retornar-me tots els comentaris subtils que he fet a les cròniques. I es que us vinc donant canya des de fa 14 anys. Si nois si, la primera crònica és d’agost del 2010 (aquí és on hauria de dir que tal i pasqual encara tenien cabell al cap, però no crec que sigui procedent).

I ha estat en aquest punt quan els companys han començat a fer de coach:

• Ferran has de deixar de prendre pa, que a la nostra edat això fa panxa.
• Ferran has de deixar de prendre alcohol, que encara fa més panxa.

Reactivaré el canal d’instagram per publicar els avenços setmanals...

Al track de la ruta podeu veure tots els punts als que em vaig aturar i va ser al guaypoint 006 on en Sebas em va deixar anar el: “Ferran no escribas que todavía no he dicho nada”.

 No sé perquè, en aquest punt vaig revifar i em vaig deixar convèncer fins pujar a “la caseta”. Un parell d’aturadetes més i per fi la tornada.

Han estat 5 km més que la darrera sortida i ja m’han amenaçat que diumenge, anirem a la barrera.

Per cert diumenge, coincidint amb la festa major del Bruc, tenim programat aturar-nos a Cal Noio per esmorzar (es veu que desprès fan vacances fins al setembre).

Aqui és on hauria de dir una frase que enganxi com els influencers tipus: Go, go, go, let's go... però mola més el Aupa Athletic!!

A mi me daban tres

Hola de nou bikers, ara ja feia uns dies que no escrivia la crònica de la sortida setmanal.

Si, ja ho sé, no tinc excuses: que si m’han operat del maluc, que si el metge no em deixa sortir en bike, que si…, tot excuses barates.

Però no us preocupeu, he pres les accions correctives adients per tal de que això no torni a passar, ja tinc la bodega plena per poder-me preparar els GinTònics inspiradors d’aquest blog. Però no us penseu que el titular de la crònica està relacionada amb aquesta recalcitrant beguda, les tornades s’han de fer amb moderació. Però no ens avancem als esdeveniments...

Veure que per segon any consecutiu la Nocturna d’Esparreguera es quedava sense l’equip líder en orientació va ser el detonat per a que el dissabte al vespre sortís del silenci auto-imposat i escrivís al whats del grup: “surto fins a Collbató”.

Prèviament havia anat a una cadena de botigues d’esport per trobar un culote que s’adaptés al resultat de l’operació de maluc.

Per als neòfits, comentar-vos, i això és ciència pura, que el cos humà està interconnectat i que, qualsevol acció en una part del cos provoca una reacció a la part complementària: la part complementaria del maluc és el melic. Extreure un dels malucs provoca la inflamació instantània del melic i els seus voltants. Hi ha diverses tècniques que existeixen per mitigar aquestes reaccions (dieta del cucurutxo, etc.) però no us vull avorrir amb tecnicismes que no tenen res a veure amb la nostra aventura.

Diumenge, per no perdre el costum, em llevava molt d’hora i em dormia a la figuera tot contemplant el cafè amb llet.

Les 8:00 era l’hora convinguda, i jo arribava a les 8:10. Al PIR 2 m’esperaven el Bartu, en Sebas i el Josep Sicilia, mes tard ens faria caça el David, que havia sortit un pel tard.

Vist l’estat dels meus companys, crec que d’aquí poc, les nostres sortides sortiran al catàleg de l’INSERSO: El David amb mal d’esquena, en Josep amb l’espatlla adolorida de l’accident de fa un mes, jo en la meva línia...

Si ens hagués fet un control l’UCI hauria sorprès inclús a l’Eufemiano Fuentes que, de ben segur ens hauria demanat pels nostres proveïdors de substàncies de millora del rendiment.

Haig de confessar que al començament de la sortida em vaig sentir estimat i afalagat per les paraules dels meus companys (sempre m’ha agradat sentir-me al centre de les mirades), fins que, sense poder-se estar més, en Sebas em va deixar anar el: “no sabia que feien culotes per embarassades”.

I començàvem la ruta, era qüestió de provar sensacions, de no forçar, de pedalar i de gaudir amb una bona conversa amb els companys. Per mi, la qüestió era la de que m’arribes prou oxigen per tal no ofegar-me a sobre de la bike.

Ningú no m’havia avisat que durant la meva absència havien allargat uns quants kilòmetres el camí veïnal, no s’acabava mai...

A Collbató el grup em va convèncer per continuar una mica més, no els hi va costar gaire perquè soc una persona molt facilona... moment en el que el Sebas va deixar anar la segona: “Deixeu-me trucar, que havia encarregat un pollastre per a la 1 i no crec que arribem abans de les 3” (segon zasca).

Tenia raó, jo crec que ha estat la sortida a la que el grup s’ha aturat més vegades i, abans d’arribar a la fleca del Bruc, va deixar anar a la tercera: “Això que portes al darrera, és per portar el biberons?”

Si us haig de ser sincer, no se a què es referia, si a la Camelback o a alguna cosa del culote.

A l’alçada de Cal Noio, en Bartu ens deixava (la botifarra guanya al croissant) i la resta ens quedàvem comentant les millors jugades de l’ascensió.

Des d’allà (jo tenia reunió familiar), vàrem baixar directament sense forçar la màquina. Suposo que l’esquena del David i l’espatlla del Josep ho van agrair.

Res més, una sortideta de 25 kilòmetres per començar i la setmana vinent, més (Cogulló tremola!!!)