La 76a montserratina del 2024 coincidia amb el mil·lenari de l’Abadia de Montserrat. Per aquesta ocasió la Federació Catalana de Ciclisme havia preparat un PIN especial, els agosarats que la fessin es trobarien amb una joia única, de col·leccionista, confeccionada amb jade negre on es visualitza la imatge de la moreneta i amb zèfir per il·lustrar la celebració del mil·lenari.
Per si aquesta fita no fos suficient, el
comitè de Direcció Bikedeferro, premiava als bikers que aconseguissin tant
preuat premi amb 300 punts addicionals a la competi.
Dissabte al matí feia fred, però tots a
excepció del Carles (per culpa d’un malentès), del Josep Aniento (per culpa
d’una mala caiguda) i del Josep Vives (encara lesionat) estaven al PIR tot
desitjant gaudir d’una bona jornada ciclista.
Com sempre, arribava tard, l’equip SCOTT 29’
(Manolo, Sebas y Josep S.) frisava per sortit de seguida, fins i tot en Flores
havia fet acte de presència que comentava amb l’Efren (el nostre assessor
legal) sobre la possibilitat de recuperar els punts de les darreres sortides no
fetes, en David i en Fulgui se'l miraven amb cara d’incredulitat.
Just quan en Bartu comentava que pot-ser faria
una parada tècnica a Cal Noio rebíem un whats del Sherpa dient que ja ens
agafaria de camí.
I sortíem, de seguida els de l’scott van obrir
via, seguits del David, del Fulgui i del Flores que esquivaven com podien les
maniobres del loco Iván fruit d’una cadència equivocada de l’Efren.
Jo al darrera vigilat de prop pel Bartu
tancant la grupeta.
Aquesta vegada no hi havia punts de
retrobament, cadascú anava seu ritme. Arribar tard suposava quedar-se sense
PIN. Per sort, havíem decidit fer drecera i deixar-nos de corriols, divertits, però inútils.
A les pistes de Collbató, ja havia perdut el
rastre de tot el grup. Si que anaven forts!! Em Bartu m’animava a no defallir
mentre em feia veure que tampoc no estaven tant lluny, les roderes encara
calentes dels pneumàtics marcant un trajecte rectilini (a excepció d’un que
feia ziga-zaga) eren un clar indicador que els tenia a prop.
I xino-xano orientat per la interesantíssima
conversa que escoltava a la llunyania entre l’Efren i el Fulgui arribàvem al Bruc.
Els símptomes de fatiga començaven a fer-se
palès. Que en Bartu decidís aturar-se a Cal Noio, em va
colpir i vaig estar a un no res de fer mitja volta.
Des de la barrera de les batalles vaig anar directe a buscar
la carretera que ens portava a Can Maçana.
Quina boira, no es veia res i cada vegada feia
més fred. El grup, en un acte d'extrema generositat s’havia aturat a Can Maçana per poder arribar
tots plegats.
Just allà, els mossos ens indicaven que sense
llum al darrera no ens deixarien passar, hi havia poca visibilitat. Però som un
grup pseudoprofessional i anem equipats amb tecnologia d’última generació. Crec
que fins i tot des de Manresa pensaven que s’havien il·luminat les llums de
Nadal de Montserrat, llàstima de no haver fet cap foto perquè`feia molt de
goig.
El descens fins el Monestir el liderava l’Efren,
just al darrera en Fulgui seguia alimentant una conversa que ara anava de fites
increïbles del món dels escacs. Al darrera els de l’scott i jo ben bé al mig
ben custodiat pel David i en Flores. Encara en Cuevas no ens havia donat caça
però segur que estava pocs metres al darrera.
I en un no res, els 8 kilòmetres fins a l’entrada
de l’aparcament, no van semblar tant durs. No hi havia ningú de l’organització
donant tiquets pels PIN, els pitjors presagis s'havien complert.
Aquí si que començava la boira espessa, no es
veia res. L’últim tram per a mi és el més dur, així que vaig posar el molinet i
cap amunt.
Vaig perdre de vista a tots els companys que estaven empipats com una mona per no tenir cap recompensa a l'esforç, vaig
agafar roda d’un rider que venia des de l’Arboç i que ja portava més de 80 km a
les cames i un ritme adient per a aquest darrer tram.
A l’esplanada es veien les carpes de la federació,
el podi photocall, però ni rastre dels Bikedeferro.
Per sort se’m va apropar una de les
organitzadores de l’esdeveniment i em va oferir un PIN commemoratiu, fins i tot em va fer una foto.
La tornada la vaig fer tot sol, encara estic
buscant als meus companys de sortida. Suposo que es van fartar d’esperar-me o
van ser abduïts pels OVNI que purulen pels cassots.
Us deixo amb la gràfica de la sortida:
Go, go, go, let’s go
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada