A mi me daban tres

Hola de nou bikers, ara ja feia uns dies que no escrivia la crònica de la sortida setmanal.

Si, ja ho sé, no tinc excuses: que si m’han operat del maluc, que si el metge no em deixa sortir en bike, que si…, tot excuses barates.

Però no us preocupeu, he pres les accions correctives adients per tal de que això no torni a passar, ja tinc la bodega plena per poder-me preparar els GinTònics inspiradors d’aquest blog. Però no us penseu que el titular de la crònica està relacionada amb aquesta recalcitrant beguda, les tornades s’han de fer amb moderació. Però no ens avancem als esdeveniments...

Veure que per segon any consecutiu la Nocturna d’Esparreguera es quedava sense l’equip líder en orientació va ser el detonat per a que el dissabte al vespre sortís del silenci auto-imposat i escrivís al whats del grup: “surto fins a Collbató”.

Prèviament havia anat a una cadena de botigues d’esport per trobar un culote que s’adaptés al resultat de l’operació de maluc.

Per als neòfits, comentar-vos, i això és ciència pura, que el cos humà està interconnectat i que, qualsevol acció en una part del cos provoca una reacció a la part complementària: la part complementaria del maluc és el melic. Extreure un dels malucs provoca la inflamació instantània del melic i els seus voltants. Hi ha diverses tècniques que existeixen per mitigar aquestes reaccions (dieta del cucurutxo, etc.) però no us vull avorrir amb tecnicismes que no tenen res a veure amb la nostra aventura.

Diumenge, per no perdre el costum, em llevava molt d’hora i em dormia a la figuera tot contemplant el cafè amb llet.

Les 8:00 era l’hora convinguda, i jo arribava a les 8:10. Al PIR 2 m’esperaven el Bartu, en Sebas i el Josep Sicilia, mes tard ens faria caça el David, que havia sortit un pel tard.

Vist l’estat dels meus companys, crec que d’aquí poc, les nostres sortides sortiran al catàleg de l’INSERSO: El David amb mal d’esquena, en Josep amb l’espatlla adolorida de l’accident de fa un mes, jo en la meva línia...

Si ens hagués fet un control l’UCI hauria sorprès inclús a l’Eufemiano Fuentes que, de ben segur ens hauria demanat pels nostres proveïdors de substàncies de millora del rendiment.

Haig de confessar que al començament de la sortida em vaig sentir estimat i afalagat per les paraules dels meus companys (sempre m’ha agradat sentir-me al centre de les mirades), fins que, sense poder-se estar més, en Sebas em va deixar anar el: “no sabia que feien culotes per embarassades”.

I començàvem la ruta, era qüestió de provar sensacions, de no forçar, de pedalar i de gaudir amb una bona conversa amb els companys. Per mi, la qüestió era la de que m’arribes prou oxigen per tal no ofegar-me a sobre de la bike.

Ningú no m’havia avisat que durant la meva absència havien allargat uns quants kilòmetres el camí veïnal, no s’acabava mai...

A Collbató el grup em va convèncer per continuar una mica més, no els hi va costar gaire perquè soc una persona molt facilona... moment en el que el Sebas va deixar anar la segona: “Deixeu-me trucar, que havia encarregat un pollastre per a la 1 i no crec que arribem abans de les 3” (segon zasca).

Tenia raó, jo crec que ha estat la sortida a la que el grup s’ha aturat més vegades i, abans d’arribar a la fleca del Bruc, va deixar anar a la tercera: “Això que portes al darrera, és per portar el biberons?”

Si us haig de ser sincer, no se a què es referia, si a la Camelback o a alguna cosa del culote.

A l’alçada de Cal Noio, en Bartu ens deixava (la botifarra guanya al croissant) i la resta ens quedàvem comentant les millors jugades de l’ascensió.

Des d’allà (jo tenia reunió familiar), vàrem baixar directament sense forçar la màquina. Suposo que l’esquena del David i l’espatlla del Josep ho van agrair.

Res més, una sortideta de 25 kilòmetres per començar i la setmana vinent, més (Cogulló tremola!!!)