Via lliure

Avui us estic escrivint la crònica d’una forma diferent, no estic acompanyat de l’inspirador GinTònic que aguditza l’ingeni i provoca que les paraules flueixin alegrement per quedar-se plasmades al bloc, avui estic a una incomodíssima cadira d’un box de l’Hospital de Martorell. 

Però no deixaré que la situació poc agradable, que la infinitat d’històries tristes que es viuen a la secció d’urgències em facin perdre la línia editorial de bon humor que caracteritza les meves cròniques. 

Pot-ser si que caldria engegar un nou bloc referent al funcionament del sistema sanitari i en concret al servei d’urgències. Si tenim com a referent la televisió, no he trobat cap metge amb la planta del George Clooney, ni l’ambient que tenia el St Eligius... Bé, crec que si que engegaré el nou bloc perquè, qui més qui menys, amb la bike topa amb els seus ossos a terra i, més d’una vegada, ha de fer l’obligada visita al departament d’urgències. I, ara que penso, estic al mateix box que em van portar quan la meva espatlla decidí luxar-se a la sortida amb la flaca. 

Però haig de seguir parlant de metges, dimarts el cardiòleg em va donar una bona notícia: em veia bé, una mica fondón però, tot i això m’aixecava el 155. No, no es diu Pedro Sánchez, se’n diu Guillermo i em permet arribar fins a 220-edat, mola no? 

Eren les notícies que esperava, estava oficialment habilitat per participar a la Challenge!!! 

A partir d’ara BTT a full. Per tant engegava el procés d’entrenament exprés per poder arribar amb dignitat el 30 a Briançó. 

Sort de la meva parella que insistí per a que sortís dissabte, no en tenia ganes però finalment els seus ànims em van fer canviar d’opinió i no em penedeixo. 

Tenia un equip de primera, en Josep amb el que compartiré aquestes fites nocturnes i amb el que calia establir aquests mecanismes que altres anys ens han permès assolir les fites amb total èxit. També ens acompanyava un desconegut Manolo, no sé que li han donat, però no ha fet un màster no, té un doctorat en corriols i alçaleres. Diumenge passat va ser l’únic que no va posar peu a terra en tot el recorregut (bé si quan ens vàrem aturar per fer el cafetó). 

Com sempre, a les sortides de dissabte, el punt de partida era el PIR A, que és el portal de la casa del Josep, ja que en aquestes sortides ell fa de capità. 

Tot i l’alliberament cardíac, esperava que el capità no decidís d’anar a Sant Sadurní, jo tenia cita a l’hospital i no podia arribar gaire tard. I no va ser així, en Josep ideà una ruta pistera de pujada i corriolera de baixada, ideal per provar-nos, ideal per les punyeteres 29” 

Que n’estic de fondon, l’Scott no es volia moure, cruixia com enfadant-se pel sobrepès que havia de suportar. La desintoxicació amb farigola no té sentit si desprès arraso amb les existències de galetes i xocolata... (ups això no ho havia de dir). 

Tot i la baixa velocitat, gaudíem d’un fantàstic dia assolellat, els camins estaven irreconeixibles per la quantitat de vegetació que havia crescut. Pujàvem direcció Can Maçana tot fent un petit rodeig, i la veritat és que costava de trobar els amagats corriols. 

I com sempre passa amb el Josep, un camí que no havia fet mai, no així el Manolo que quasi tota la sortida va estar davant nostre, menjant-se literalment les teranyines que tant laboriosament havien teixit l’anterior nit les aranyes. 

Aquest camí mereix canviar la foto de la capçalera del bloc. 

 29ers

Amagant panxa

La Montse, a tocar...

El bucle nou, ens duia de nou a la barrera per un corriol molt divertit i tècnic. Teníem dos opcions: anar a esmorzar o seguir pedalant. Em van preguntar a mi i ja sabeu quina és la meva resposta en aquests casos. 

No era qüestió de matxucar-nos en excés i em va semblar que fer els camins del Bartu eren una bona opció. Fins i tot en Josep es sorprengué al ciclar per uns corriols que desconeixia (1-1), també ens sorprengué que en Manolo que, sense voler, es distancià d’una forma quasi insultant. 

Ara si, ja havíem de baixar, sobre tot si volíem prendre alguna vianda al forn Alemany. 

Del timbaler del Bruc

Per sort, a l’hora de pagar vaig rebre una trucada de la meva parella i els meus companys van haver de convidar-me (d’això se’n diu estar compenetrats). 

La tornada ràpida, al camí veïnal en Josep i jo demostràvem al Manolo les avantatges de tenir una mica de sobrepès a les baixades, deixant-lo literalment clavat. De totes formes ja hem demanat hora per veure la seva dietista. 

Les dades han estat enregistrades pel Velo (l'Anima es va quedar sense bateria) del quan ben aviat publicaré l'article.

Bé diumenge vinent no podré sortir, a veure si puc sortir entre setmana i organitzar alguna coseta per dissabte. 

PD: Hi ha algú de casa que no li ha fet gaire gràcia això de fer dues nocturnes seguides...

Menú sorpresa

Divendres em preguntaven que on seria la sortida del cap de setmana. La veritat és que a diferència dels Cicles, nosaltres no tenim res planificat. Les nostres pedalades són com el menú degustació del MOT, desconeixes que et portaran i a les nostres sortides cada pedalada et porta a un nou plat que et farà sentir noves sensacions. 

En el meu cas, les sensacions aquest diumenge eren de patiment, resulta a que a la cita setmanal havia de competir amb dos 29”, la Berria del Manolo i l’Oiz del Sebas. 

Al menú tampoc deia si hauria pluja, una altre sorpresa per descobrir. 

Davant tanta incertesa decidírem iniciar la ruta cap amunt, així si s’havia de tornar, ho podríem fer de forma ràpida. 

Diuen que els animals s’ajunten amb els de la seva espècie i això també passa amb les bikes, com si hagués un imant ocult, en Sebas seguia l’estela del Manolo, de tant en tant es miraven enrere no fora que jo hagués girat cua. 

Al Bruc residencial decidí posar remei, calia fer corriols per veure si aquests deixaven de tirar. Hores d’ara us puc assegurar que la llegenda urbana que les 29” no són per corriols i alçaleres és una gran mentida. 

Al passar darrera de la fàbrica de ceràmica els vaig perdre de vista. Sort que m’esperaven als carrers d’un Bruc que avui celebrava la festa del timbaler. 

Vist que els corriols tampoc, pujàvem per pista fins a la barrera. Mentre el Sebas menjava quatre viandes jo ajustava el Velo, posava la il·luminació manual i el sincronitzava amb la banda de freqüència cardíaca. 

En aquell moment em vaig recordar que havia estat el meu aniversari, així que els oferir baixar per convidar-los a un croissant. I si vàrem baixar, però no al Bruc sinó a Castellolí (en Manolo que és un tiquis miquis i diu que els croissants del Bruc no tenen el punt ideal de cocció). 

Feia dies que no baixàvem per aquella pista, les darreres pluges l’han deixada molt empedregada, l’Oiz es movia bé, tant com la Bèrria. I per fi el rierol. Començava a plovisquejar,

Superat el handicap de l’aigua ja només quedava seure’ns a gaudir del cafetó, semblava que el temps ens respectava. 

En sortir, al prendre les ulleres, es desprengué la patilla de les Spiuk, això sumat a que tenia la banda sincronitzada als dos GPS va provocar una interferència a les ones i els pulsòmetres van marcar sobre de 150 durant tota la ruta de tornada (no era que estava ofegat). 

Quan les cames no van fines, res no surt bé. Els trams de l’alçalera que habitualment supero amb facilitat se m’entravessaven. Masses peus a terra!! 

Arribàvem al coll del Bruc i es sentia retronar el soroll dels trabucaires. L’Oiz estava nerviosa, en qualsevol moment podia descavalcar perillosament al Sebas. No teníem una altra opció, havíem de tornar fent un petit rodeig per les pistes de la Llarga. 

Els basalts que havíem creuat feia quinze dies també ens esperaven. De nou, fang fins les orelles. 

En arribar a l’Spam no em quedaven forces, així que no vàrem fer el corriol de l’Aniento i preníem la ruta més directe a l’àrea de rentat de bikes. 

Tot i fer quasi 50 km, no m’havia guanyat la CFR, a veure si la setmana vinent toca. 

PD: Companys això que he compartit al doodle, es per a que us apunteu a les diferents nocturnes per poder fer la megacrònica de la Challenge de nocturnes.