No escribas que todavía no he dicho nada

Hola Bikers, de nou crònica i espero que sigui així de cada sortida setmanal.

Aquesta nova etapa se m’està fent molt més dura que qualsevol altra desprès de les interrupcions que he hagut de fer ja siguin interns o per causes alienes. Però tot i així, com que la l’horitzó s’albira una nova aturada, intentaré no defallir si més no, en la redacció de les cròniques.

No sé vosaltres, però jo, abans de la realització d’una gran sortida, no dormo bé, i justament és el que m’està passant ara: l’emoció del que em depararan els companys a la ruta no em permet descansar el que caldria.

Aquesta vegada si, sortia d’hora de casa per arribar superpuntual al PIR 2. En Sebas i en Josep Sicilia havien confirmat sortida, en David de vacances i en Bartu no havia obert boca...

Per sort per mi, en Bartu també estava al punt de sortida.

Començavem a pedalar i de bon començament em van deixar les coses ben clares: aquell coleguisme, aquelles bones cares, les paraules reconfortants de la primera sortida, s’esvaïen a cada pedalada.

Era qüestió d’ofegar-me, per tal que la sang no m’arribés al cervell i s’assequés la poca matèria gris que em queda. Estava clar que no volien crònica.

Com diu aquella dita ciclista popular: “no hi ha rampes dures, si no ritme inadequat” i es així com havia d’haver titulat la crònica d’avui: ritme inadequat.

Ni un sol punt de pausa fins a la sortida del Passeig de Ronda a Collbató. En Josep en va apropar per preguntar-me sobre el maluc. Jo li vaig dir que el maluc bé, però que jo estava ofegat. Resposta: “A la bici tothom va ofegat, si no et fa mal el maluc no et queixis”.
 

Primer zasca i és que, durant la meva absència, el grup ha tingut temps per pensar com retornar-me tots els comentaris subtils que he fet a les cròniques. I es que us vinc donant canya des de fa 14 anys. Si nois si, la primera crònica és d’agost del 2010 (aquí és on hauria de dir que tal i pasqual encara tenien cabell al cap, però no crec que sigui procedent).

I ha estat en aquest punt quan els companys han començat a fer de coach:

• Ferran has de deixar de prendre pa, que a la nostra edat això fa panxa.
• Ferran has de deixar de prendre alcohol, que encara fa més panxa.

Reactivaré el canal d’instagram per publicar els avenços setmanals...

Al track de la ruta podeu veure tots els punts als que em vaig aturar i va ser al guaypoint 006 on en Sebas em va deixar anar el: “Ferran no escribas que todavía no he dicho nada”.

 No sé perquè, en aquest punt vaig revifar i em vaig deixar convèncer fins pujar a “la caseta”. Un parell d’aturadetes més i per fi la tornada.

Han estat 5 km més que la darrera sortida i ja m’han amenaçat que diumenge, anirem a la barrera.

Per cert diumenge, coincidint amb la festa major del Bruc, tenim programat aturar-nos a Cal Noio per esmorzar (es veu que desprès fan vacances fins al setembre).

Aqui és on hauria de dir una frase que enganxi com els influencers tipus: Go, go, go, let's go... però mola més el Aupa Athletic!!