La barrera

Seguint el programa de recuperació i de tonificació que els tècnics m’havien preparat, aquest cap de setmana tocava arribar a la barrera.

Aquesta ruta era aquella que fa 20 anys, quan em vaig re-enganxar a la bike, era la ruta de diumenge.

En aquell temps, el camí de les batalles se’m feia d’allò de lo més pesat. I 20 anys desprès us haig de confessar que encara continua sent de lo més antipàtic que he ciclat.

Però tenir dos coachs dedicats com en Jose i el Sebas, es lo que té. Els has de fer cas si vols assolir els teus objectius.

Diumenge el dia es despertava núvol i mig plorós. Queien quatre gotes i, en condicions normals, m’hauria quedat a casa, però en Carles m’havia dit que ens acompanyaria tot fent camí al Monestir, així que em canviava i sortia direcció al PIR2.

Una altre vegada puntual i només hi era en Jose, nio rastre del Sebas ni del Carles. El plugim continuava i quasi havíem decidit d’avortar l’operació barrera que en Carles va aparèixer amb la gravel (tota una declaració d’intencions).

Missatge de whats del Sebas i del Bartu dient que encara que plogués no es volien perdre la meva cara de patiment.

En el temps d’espera la pluja s’esvaí deixant pas a una jornada ideal per pedalar.

I sortíem. El pedalar a un ritme lent et permet gaudir d’una bona conversa i d’actualitzar-te desprès d’un llarg temps d’inactivitat.

Aprofito aquetes línies per enviar un missatge de suport al Cristòbal, que segons m’han explicat va patir un accident greu amb la flaca.

Tornat a lo de les converses, ara que d’aquí en breu caurà la segona operació i podré calçar tot tipus de motorbikes, em va explicar unes sortides de rutes per punts a les que pot ser divertit de participar. Ja podré canviar el maxiscooter i acompanyar a aquesta variant dels Bikedeferro.

En Carles m’alentava tot dient que em veia millor que quan vaig fer la Montserratina. Un no és conscient de lo baix que pot arribar a caure, sort dels Coach que amb aquest pla “aconsegueix un cos 10 en quatre setmanes”, estic en la bona línia.

Suposo que aquest va ser el motiu pel que van decidir d’incrementar un punt el nivell de la ruta tot desviant-nos cap a la Vinya Nova.

A la pujada de la rampa de can Jorba, vaig posar el peu a terra, però no era per manca de força, sinó perquè tenia entelades les ulleres i no veia per on trepitjava.

Sense incidències fins a la caseta, on el grup em convidava a fer mitja volta, però la fita d’acompanyar al Carles a la barrera em tirava més que tornar a casa.

I la segona part del camí de les batalles, com que no és tan antipàtic, es deixa fer a ritme.

Com que la part final del camí (desprès de la barrera) no està gens ni mica acceptable, suggeríem al Carles de prendre la carretera un pel més endavant per enllaçar fins a Can Massana.

Foto i nosaltres a seguir amb el pla fitness-full-body, propera parada: cal Noio.

 Que voleu que us digui, aquesta alimentació súper-proteica, no se si em deixarà el cos 10, però no em moriré de gana.

Us deixo amb la imatge de la sortida fins cal Noio. Com veieu, els blaus mica en mica es van reduint.

 

Go, go , go, let’s go!