By the face

Primer de tot, demanar disculpes als milions de lectors d’aquest bloc per haver-vos deixat sense crònica durant més de quinze dies.

Però no patiu, aquí la teniu per a que la gaudiu mentre us mengeu el raïm (osti tu, quasi m’ha sortit un rodolí, serà per això de les festes nadalenques...).

El motiu pel qual encara no us havia pogut dedicar unes línies és que realment els fets de les darreres setmanes m’han colpit d’una manera inusual, però deixeu-me que m’expliqui.

El títol és una llicència literària que prové de la traducció de la frase castiza “por la patilla” i aquest era el argument principal de la crònica d’avui.

Eren les 8:00 del matí del diumenge 22 de desembre, se sortejava la grossa, que com heu pogut observar, aquest any tampoc. Com sempre, feia tard i, a puesto m’esperaven l’equip Scott format pel Manolo i el Sebas, en Fulgui i en David (que si els de KTM continuen amb aquesta línia, d’aquí poc tindrà dues bikes de col·leccionista).

La meva arribada va ser a l’estil Pedro Navaja, el PIN anava il·luminant “toa l’avinguda”, de fet, els meus companys de ruta quedaren enlluernats i sense poder obrir boca durant uns quants microsegons.

Vàrem esperar una bona estona al Bartu, que havia dit que faria acte de presència, però res, ja passava un quart d’hora i decidíem iniciar la ruta.

Amb aquest equipàs us podeu imaginar el ritme, jo a la cua, primer acompanyat del David fins a Collbató, desprès del Sebas. I els del davant, sense treva marcant ritme i no deixant cap opció per escurçar la ruta. Més tard me n’adonaria que la intenció del grup era el de portar la meva 27,5 a un estat d’alta sol·licitació, quasi a l’estat d’extenuació de les parts mòbils de la transmissió.

Per fi la barrera, des d’aquí tot era cap avall.

Al desembre no sé si es pateix més pujant o baixant, quin fred, els rebufos no serveixen de res i menys els d’un ciclistes famèlics que no tapen gens ni mica d’aire. Aprofitava la baixada per xerrar una mica amb en Fulgui que només l’havia vist a la sortida. Ell decidia prendre el camí del toro (un dia d’aquest dedicaré una crònica a aquest bitxo) i ens acomiadaven, per aquest sobreesforç ja ha guanyat el 5 punts addicionals.

Només els croissants del Juanjo (i la mini magdalena amb xocolata) podien mitigar el patiment pel fred que feia.

L’escalfor de la xemeneia del casal del Bruc, amb la cantarella dels nens de Sant Idelfonso, ens deixaven gaudir d’uns moments de relax.

En David, al·legant que havia de recollir la seva filla esportista, sortia abans. No vaig sospitar que s’entretenia molt de temps amb les bikes i remenant les caixes d’eines.

També en Manolo Sortia al lavabo i més tard en Sebas, no sé, es veu que això de passar fred et fa venir pixera.

I, acompanyat del Manolo i del Sebas, sortíem cap avall a un bon ritme. La idea era la d’allargar una mica més la ruta, semblàvem un anunci promocional d’Scott

I al arribar al centre de rehabilitació succeí allò de lo més inesperat, amb una lleugera pressió, la patilla del canvi es trencà.

Per sort em vaig adonar de seguida i vaig posar peu a terra abans de quedar-me travat.

Quin desastre, no hi havia solució.

En aquest moments és quan veus que, encara que siguis previsor, sempre has d’incloure algun que altre estri per sortir-te’n de situacions incòmodes.

En Sebas feia recompte de les seves provisions: eina multi ús, tronçacadenes, eslavó de cadena, llima d’ungles.. però cap brida que servís per subjectar el canvi i que no es través amb la roda.

Des d’allà en Manolo s’oferí per remolcar-me, ai més no, quan el terreny era pla. Aquesta solidaritat dels meus companys els atorgà també a tots dos els 5 punts de la competitivitat.

Al menys havíem arribat a casa sans i estalvis.

Dilluns 23 vaig portar la bike al Santi per que em canviés la patilla. M’assegurà que la tindria reparada en un tres i no res, però al vespre em truca per alertar-me d’un fet inusual:

No només havien desaparegut del mercat el dia abans totes les punteres del meu model d’Scott, sinó que, la meva s’havia trencat amb un tall net i polit, com si algú s’hagués entretingut amb una llima d’ungles per afeblir la seva estructura.

No tinc proves fefaents i, segons l’advocat de l’equip, les que tinc son circumstancials, així que no es poden retirar punts ni aplicar sancions permanents.

En definitiva, aquest incident que podria catalogar com a sabotatge descarat farà que abans de la meva baixa al gener, perdré el tan merescut lideratge de La Competi.

Gaudiu de les sortides i que tingueu una molt bona revetlla d’any nou!!!

Go, go, go, let’s go!!

El PIN

La 76a montserratina del 2024 coincidia amb el mil·lenari de l’Abadia de Montserrat. Per aquesta ocasió la Federació Catalana de Ciclisme havia preparat un PIN especial, els agosarats que la fessin es trobarien amb una joia única, de col·leccionista, confeccionada amb jade negre on es visualitza la imatge de la moreneta i amb zèfir per il·lustrar la celebració del mil·lenari.

Per si aquesta fita no fos suficient, el comitè de Direcció Bikedeferro, premiava als bikers que aconseguissin tant preuat premi amb 300 punts addicionals a la competi.

Dissabte al matí feia fred, però tots a excepció del Carles (per culpa d’un malentès), del Josep Aniento (per culpa d’una mala caiguda) i del Josep Vives (encara lesionat) estaven al PIR tot desitjant gaudir d’una bona jornada ciclista.

Com sempre, arribava tard, l’equip SCOTT 29’ (Manolo, Sebas y Josep S.) frisava per sortit de seguida, fins i tot en Flores havia fet acte de presència que comentava amb l’Efren (el nostre assessor legal) sobre la possibilitat de recuperar els punts de les darreres sortides no fetes, en David i en Fulgui se'l miraven amb cara d’incredulitat.

Just quan en Bartu comentava que pot-ser faria una parada tècnica a Cal Noio rebíem un whats del Sherpa dient que ja ens agafaria de camí.

I sortíem, de seguida els de l’scott van obrir via, seguits del David, del Fulgui i del Flores que esquivaven com podien les maniobres del loco Iván fruit d’una cadència equivocada de l’Efren.

Jo al darrera vigilat de prop pel Bartu tancant la grupeta.

Aquesta vegada no hi havia punts de retrobament, cadascú anava seu ritme. Arribar tard suposava quedar-se sense PIN. Per sort, havíem decidit fer drecera i deixar-nos de corriols, divertits, però inútils.

A les pistes de Collbató, ja havia perdut el rastre de tot el grup. Si que anaven forts!! Em Bartu m’animava a no defallir mentre em feia veure que tampoc no estaven tant lluny, les roderes encara calentes dels pneumàtics marcant un trajecte rectilini (a excepció d’un que feia ziga-zaga) eren un clar indicador que els tenia a prop.

I xino-xano orientat per la interesantíssima conversa que escoltava a la llunyania entre l’Efren i el Fulgui arribàvem al Bruc.

Els símptomes de fatiga començaven a fer-se palès. Que en Bartu decidís aturar-se a Cal Noio, em va colpir i vaig estar a un no res de fer mitja volta.

Des de la barrera de les batalles vaig anar directe a buscar la carretera que ens portava a Can Maçana.

Quina boira, no es veia res i cada vegada feia més fred. El grup, en un acte d'extrema generositat s’havia aturat a Can Maçana per poder arribar tots plegats.

Just allà, els mossos ens indicaven que sense llum al darrera no ens deixarien passar, hi havia poca visibilitat. Però som un grup pseudoprofessional i anem equipats amb tecnologia d’última generació. Crec que fins i tot des de Manresa pensaven que s’havien il·luminat les llums de Nadal de Montserrat, llàstima de no haver fet cap foto perquè`feia molt de goig.

Aquesta foto de Venus i la Lluna no té res a veure amb la crònica, però es molt xula

El descens fins el Monestir el liderava l’Efren, just al darrera en Fulgui seguia alimentant una conversa que ara anava de fites increïbles del món dels escacs. Al darrera els de l’scott i jo ben bé al mig ben custodiat pel David i en Flores. Encara en Cuevas no ens havia donat caça però segur que estava pocs metres al darrera.

I en un no res, els 8 kilòmetres fins a l’entrada de l’aparcament, no van semblar tant durs. No hi havia ningú de l’organització donant tiquets pels PIN, els pitjors presagis s'havien complert.

Aquí si que començava la boira espessa, no es veia res. L’últim tram per a mi és el més dur, així que vaig posar el molinet i cap amunt.

Vaig perdre de vista a tots els companys que estaven empipats com una mona per no tenir cap recompensa a l'esforç, vaig agafar roda d’un rider que venia des de l’Arboç i que ja portava més de 80 km a les cames i un ritme adient per a aquest darrer tram.

A l’esplanada es veien les carpes de la federació, el podi photocall, però ni rastre dels Bikedeferro.

Per sort se’m va apropar una de les organitzadores de l’esdeveniment i em va oferir un PIN  commemoratiu, fins i tot em va fer una foto.

Foto d'arxiu

Imatge generada per IA

La tornada la vaig fer tot sol, encara estic buscant als meus companys de sortida. Suposo que es van fartar d’esperar-me o van ser abduïts pels OVNI que purulen pels cassots.

Us deixo amb la gràfica de la sortida:

50 km i 920 m de desnivell

Go, go, go, let’s go

Assemblea General

 Avui hem tingut assemblea general de l’equip.

Com ja sabeu, els dies de l’assemblea és obligada fer·”La llarga” que ens permet desfogar-nos a sobre de les bike i tenir unes reunions més relaxades.

Deu n’hi do, el gruix del grup no l’havia fet des de fa una pila d’anys. Significatiu, degut a la irrisòria activitat que, com a grupeta, estàvem tenint.

En Manolo, el Fulgui i el David prèviament l’havien ciclat les darreres sortides per comprovar que tot seguia “a puesto” i també per tancar alguna que altra transacció.

Per als neòfits, “La llarga” ve a ser com la llotja del Nou Camp o del Bernabeu, és el centre de negocis més gran que existeix en el mon del ciclisme. Aquí s’han tancat vendes de bikes i algun que altre negoci que no ara no ve al cas.

Dons desprès d’haver-la ciclat de nou desprès de quasi fa més de cinc anys, me’n adono que haig de revisar la classificació de les sortides que vaig fer a wikiloc. Aquesta la tenia catalogada com a sortida infantil.

Bé, com avui tocava assemblea, l’assistència ha estat multitudinària. Només han faltat la delegació d’Arenys, en Josep A. al que li dediquem unes paraules més endavant, el Sherpa, que al·legava que no podia matinar i en Fulgui que no ha presentat cap excusa i que tindrà la conseqüent sanció.

Dons érem tots, en Bartu, la nova Scott del J. Sicilia, en Manolo, el Sebas amb la seva vella i caduca Orbea, l’Abelaira, l’Efren i jo mateix, que tot cofois sortíem cantant i celebrant la nova sortida.

No era qüestió de prendre mal a les primeres de canvi i la sortida ha estat per Collbató i el Bruc Residencial. Aquí en Bartu ens ha dit que li esperava una suculenta botifarra a Cal Noio i que ens deixava i que ja ens veuríem a la tornada.

La baixada a la riera no va ser gaire ràpida perquè la temperatura baixava a la mateixa velocitat que l’alçada del terreny. I la pujada... dons encara més lenta. Al davant suposo que contínuament es repassaven tot traient-se les peganites, però no puc afirmar res perquè no els vaig veure (estava pagant el peatge de tres setmanes aturat per imponderables).

I des del Coll del Bruc vàrem baixar per carretera fins al casal del Bruc per celebrar la tant esperada assemblea.

El primer que es decidí es l’atorgament de punts per aquells que es lesionin a sobre la bike, i és que l’Aniento va tenir un fatal accident dissabte, trinxant-se la clavícula per més d’un lloc i el tindrem de baixa una bona temporada. Algun descerebrat inclús proposà la realització d’un memorial al seu honor, però això només ho tenim reservat per aquells que pengin la bike (Pepo, Miguel, Cristòbal, ...) i, de ben segur, que d’aquí poc, tindrem al Josep surfejant corriols impossibles.  

El segon punt va ser la deserció en massa per obtenir el PIN de la Montserratina 2024. Aquells que la facin i presentin el PIN, tindran una bonificació de 300 punts.

I el tercer era decidir si agafaven el maillot o la jaqueta per a la roba d’hivern. Es decidí la jaqueta i està previst demanar un Maillot de màniga llarga per aquesta propera primavera.

El quart punt del dia era veure com estava el finançament de la meva ebike. Es va fer un silenci sepulcral, només interromput per les mossegades als entrepans de formatge que l’Efren, el David i en Sebas s’estaven cruspint.

Per sort, gràcies a la càmera oculta que tenia a l’habitació on us provàveu les talles, la venda del calendari Els Bikedeferro en gallumbos em permetrà tenir un ingrés addicional que em donarà per la bike i la bateria addicional de reserva.

Finalitzada la reunió vàrem baixar cap a casa, on ens vàrem trobar de nou al Bartu que ens acompanyà la resta del camí.

Us deixo amb la imatge del track i una curiositat, a la baixada per asfalt sense pedalar, la velocitat punta ha estat de 62 km/h.

Go, go , go. Let’s go!!

Canvi de líder

 Massa dies sense crònica i és que tanta pluja i tants partits de bàsquet no donen gaire teca per poder escriure una crònica com cal.

Les sortides infantils que fem (les úniques que em puc permetre), tampoc ajuden, però no penseu que m’he quedat amb els braços encreuats.

 Tot el contrari, he estat treballant amb el nou projecte de indumentària d’hivern, han estat moltes hores dedicades en aconseguir un disseny digne a l’alçada de la qualitat dels riders Bikedeferro.

 També, però de manera infructuosa, he estat cercant patrocinadors que ens ajudessin a sufragar la bestreta que haurem de fer per a la roba d’hivern (suposo que no els hi feia el pes que volgués incloure una ebike en el paquet).

Segons el calendari, està previst que aquesta mateixa setmana m’arribi la roba per saber la talla que hem de demanar. Així que m’arribi us faré la convocatòria, la idea és la de poder fer la comanda aquesta mateixa setmana, a veure si la tenim per al mes de febrer...

(una cosa, ens demanen el 50% a l’hora de fer la comanda).

I, pot-ser, tenim alguna sorpresa per a qui lideri la classificació a final d’any (s’han d’alinear els astres i plutó ha de convergir dins Andròmeda).

I parlant de líder, si Josep, la Competi premia la constància i una setmana sense sortida es fatal! Fa quinze dies només érem en Manolo, el David, en Barto, el Sebas i jo. No van haver bonificacions. Suficient per a que Romario lideri la classificació. Cadascú ens hem afegit 20 puntets més.

Ara haurem d’estar atents a possibles sabotatges i actes poc legals que puguin tergiversar el resultat final. Per sort, el servei jurídic, de nou torna a ciclar amb nosaltres tot i que, per temes de confidencialitat, se n’amagui a les fotografies.

 

I de la sortida d’aquest diumenge els punts de competitivitat se’ls duen els que han fet la llarga (Manolo, David i Fulgui).

Diumenge vinent està previst fer el cafetó al Prat (vaja) i recordeu que el dissabte 14 ens espera el PIN!!

Go, go , go , Let's GO!!

 

Perdó, he fet tard

Quin desastre!! tres setmanes sense crònica i sense actualitzar les dades de La Competi.

Tot té una explicació raonable i no sé si recordareu quina va ser la sortida des de que no hi ha cròniques.

Resulta que el gruix del grup decidí de fer una ruta per retrobar-nos amb les braves amazones que, en bikes poc adequades, es van treure les pegatines de les nostres flamants muntures.

I sí, van fer el camí del riu, fins i tot es va apuntar en J. Aniento esperant veure aquells prodigis de la natura que ens van deixar bocabadats.

Però no va haver sort, ni gens ni mica. Tot el contrari, el camí del riu nomes estava transitat per nosaltres i per ebikes.

Per cert, el nou convidat al grup, l’Alberto, portava una ebike i, segons el reglament Bikedeferro, secció 2, paràgraf 6é, diu clarament que aquell que aporti un col·lega que vagi en ebike (encara que sigui en modo eco) té una pèrdua de 300 punts a la classificació.

Bé, pos eso, que la sortida del riu es tant avorrida que he estat tres setmanes en al·letargament mental que no m’ha deixat escriure ni tres paraules. Suposo que també ha tingut a veure el viatge llampec a Guangzhou que m’ha deixat un pel tocat.

I si, no sé si heu notat que he millorat el rendiment des de la visita a Xina, m’han donat un té especial que fa millorar el rendiment esportiu. Desprès m’han comentat que es veu que a una nau de Can Comelles també preparaven d’aquest té medicinal.

Canviant de terç, acabem de canviar el lloc habitual per prendre l’avituallament de mitja sortida. Al Casinet del Bruc, sí, on el David impartia classes de bike nocturna a la noia argentina, dons l’han tornat a obrir i el regenta un vell amic del trèbol.

Al Casinet tenim espai per deixar les bikes, la mateixa matèria primera (el croissants són del mateix forn i “pa sense gluten”!!. A més el temps de servei es substancialment més ràpid. La valoració completa del Casinet la trobareu a la secció “A taula plat petit a la bike plat gran”.

Les altres tres sortides que hem fet des del riu han estat les habituals: pujada a la barrera i baixada a esmozar.

El que no pot ser és que ara que estic agafant ritme, em canvieu els companys de pedalada i em deixeu amb les vaques sagrades. Així no hi ha manera de mantenir la moral alta.

Si, en Manolo, el David, en Sebas i el Jose em recordaven contínuament allò de : pues sí, si que estamos tan mal!!.

Vaig haver de deixar-los de baixada perquè tenia obligacions parentals (això no treu punts), però estic convençut que no van prendre cap corriol.

Aprofito la oportunitat que em dona el bloc per demanar-vos ajut per convèncer al Barto per a que es compri una ebike, darrerament ens està fent patir. També per comentar-vos que ja s’ha iniciat la campanya de micromecenatge per la meva nova bike, s’accepten transferències, bizum i efectiu.

Us deixo amb una bonica foto de la sortida.

 

 Go, go, go, let’s go!!

 

La llarga haurà d'esperar

Hola de nou bikers, intento recuperar la freqüència a les publicacions, malgrat la poca disponibilitat que tinc.

En els moments que l’estic escrivint, m’estic imaginant al Sebas, fent un acurat manteniment de la seva flamant bike, traient la pols acumulada, greixant les manetes dels frens, sincronitzant el canvi per a que no faci el més mínim soroll. En canvi, jo surto cada setmana sense haver-li fet res, només posant la pressió adequada a les rodes.

Però no ens desviem del fil principal i anem per la història i abans de començar deixeu-me que us faci un anunci de servei: Aquest dilluns, si aneu a canviar la pila del rellotge, el David us donarà una bosseta de rovellons i de ceps n(no val anar amb l’i-watch, que aquest es carrega sol).

I és que la sortida dominical hem estat en quadre, el David que se’n anava de cacera per a la promoció de la botiga, l’Efrén que tenia guàrdia moguda (si voleu saber més detalls ens els donarà la setmana vinent a la sortida del riu), el Manolo que ja estava fart de sortides infantils, en Vives que, malgrat el grapat de punts que li van caure del cel la setmana passada, no obria boca i la resta dons el de sempre.

Panedit pels successos de l’anterior sortida, en Bartu estava a puesto, ben acompanyat del Sebas i del Jose S, Hi érem tots i sortíem puntuals a fer la ruta dominical, jo havia proposat de fer “La Llarga”.

Per fi les sensacions a sobre de la bike eren bones, en Jose i el Sebas marxaven al davant, però no els perdia gaire la vista i encara podia respirar.

Fruit d’aquest acostament, vaig poder detectar la nova andròmina que portava en Sebas: el XD 2.0 release, totalment integrat a l’Orbea i només identificable pels senyals d’alerta que emetia.

Si us pensàveu que el millor invent que s’havia creat era el de la polsera pajillera esteu equivocats, d’acord la polsera amb la darrera actualització et permet poder gaudir de bons moments podent compartir-los amb els teus col·legues amb la geolocalització i dades telemètriques (pulsacions, velocitat, potència entre d’altres) en temps real. Però el XD 2.0 release va un pas més enllà.

Les seves inicials responen a l’acrònim Xurri Detector, i es tracta d’un dispositiu que detecta a totes les persones que tenen un compte a Tinder, Hinde, Bumble o similar i t’avisa segons les teves preferències (XX, XY, YY, ZZ).

 Té un sistema de puntuació molt útil que valora en una escala de 0 a 10 als diferents subjectes, amb el qual pots decidir si seguir la ruta o optar per altres alternatives.

No oblidar-nos que també disposa del mode d’emergència (o desesperació), que pita a qualsevol cosa que es mogui, cosa que va succeir, just quan tornàvem a casa.

I tanta història és per explicar que avui tampoc hem fer la llarga, els meus companys de desventures no estaven gaire animats i han preferit anar fins a la barrera i baixar fins al croissant. No ho hem pactat, però és a mi a qui avui li tocarien els punts per competitivitat.

El track de la sortida és aquest:

I la puntuació aquesta:

• J. Sicilia: 20 + 3 (IO)
• Sebas: 20
• Ferran: 20
• Barto: 20

La setmana vinent tenim previst baixar de nou al Prat (per això de fer cames, o és per trobar-nos a les amazones?).

Go, go, go, let’s go!!

Ell mai no ho faria...

Bones de nou, bikers.

Sí, la setmana passada no vàreu tenir crònica, però és que les obligacions parentals de vegades fan complicat poder destinar una estoneta per poder escriure quatre línies de les desventures a sobre de les nostres bikes.

Però no patiu, la classificació de la sortida del croissant queda així:

• David: 20 + 3 (IO)
• J. Sicilia: 20 + 3 (IO)
• Sebas: 20
• Ferran: 20

Els punts de competitivitat van quedar deserts, en teoria era per a qui pugés el corriol de la iaia sense posar peu a terra i cap dels riders ho va aconseguir, els punts els hi donarem a la guineu que ens observà des de la distància.

El que sí que s’endú 15 punts extres, és en J. Vives, que ha estat l’únic que s’ha adonat de l’error que hi ha a la pàgina de “LA COMPETI”.

Per cert, que bo que estava el croissant... 

I aquesta setmana dons es tractava d’anar a fer el cafetó al Bruc. En principi una sortida fàcil, que no hauria de tenir cap incidència. Però no ha estat així.

La convocatòria es va fer a última hora del vespre, casi com que a veure si no la veuen i així surto sol...
L’hora i lloc de quedada, dons els habituals, per a que en Fulgui no s’hagi d’esforçar.

Aquesta vegada si que pujava a l’hora prevista, les campanes de l’església anunciaven les 8 del matí just quan arribava al PIR2.

Només hi eren en Sebas i el Jose, que estrany, perquè en Barto havia confirmat l’assistència, en David comunicava que sortia tard i que ja ens agafaria... (aquest no sap que estem entrenant d’amagatotis).

Fent temps esperant a l’Efren, que s’havia apuntat a darrera hora, arribà en Manolo. La sortida seria a bon ritme...

I arribava l’Efren, dient que s’havia trobat al Barto que estava esperant al Sebas. En Bartó insistí en quedar-se a puesto per esperar al seu company

Les mirades varen recaure sobre el Sebas, que desviava la mirada de forma convulsiva i nerviosa.

Passava un quart d’hora, fins i tot en David arribava i sense senyals del Barto. Finalment en Sebas decidí d’anar-lo a buscar i 10 minuts més tard arribava de nou sol.

Si, ja ho sé, aquesta història ens sona d’alguna cosa. El que abans es feia a les benzineres a les autopistes amb els avis, ara es fa a les quedades de bikers.

Si, podem dir amb coneixement de causa, que en Barto ens ha abandonat amb traïdoria i nocturnitat. Fonts ben informades (de les quals no podem dir el nom, però que responen a les inicials J. Aniento) ens han constatat que el van veure cruspint-se una botifarra amb seques a Cal Noio.

Amb el disgust que portàvem a sobre, el ritme de pujada va ser molt cansino, només amenitzat per les anècdotes que l’Efren ens mig explicava dels milers de casos que havia hagut de resoldre aquella setmana. Com comprendreu el secret de sumari no em deixa reproduir-lo al bloc.

Em sorprengué que els del capdavant no giressin cap amunt al arribar al camí de les batalles. Era tard i tenien gana.

Entrepà o croissant i al cap de 20 minuts arribava el cafè que l’acompanyava (mira que arriben a ser lents), temps més que suficient per decidir la nova indumentària ciclista d’hivern.

Al sortir del forn se sentien unes risses malicioses provinents de Cal Noio...

I la baixada, dons fent corriols, que ja feia temps que no els trepitjaven i que ens va fer tornar l’alegria. Sobretot al Sebas, que els va fer sense posar peu a terra i que desprès de les excursions fetes s’endugué el premi a la competitivitat.

Jo feliç perquè per primera vegada, no he arribat l’últim.

D’aquí a quinze dies tornem al Prat, per allò de fer quilòmetres per agafar la forma física.

Així que a La COMPETI hem d’afegir els següents punts:

• Manolo: 20 + 3 (IO)
• J. Sicilia: 20 +3 (IO)
• Sebas: 20+ 3 (PC)
• David : 20 +3 (IO)
• Efrén: 20 +3 (IO)
• Ferran: 20

PD: Jo crec que això de la indumentària oficial, si no serveix per a que un sponsor ens aporti calerons, no s’hauria de comptabilitzar.

TILT

Us en recordeu de quan jugàveu al pinball i sacsejàveu amb més força del permès la màquina i apareixia el TILT o final de partida? 

Dons la sortida d’aquest diumenge ha estat una mica o menys així 

Però abans d’entrar en matèria i, desprès de les darrers queixes enèrgiques dels integrants del grup, us indico les puntuacions obtingudes de fa dues setmanes:

• Fulgui: 20+3 (IO)
• J. Sicilia: 20 + 3 (IO)
• Manolo: 20 + 3 (IO)
• Sebas: 20 +3 (IO)
• David: 20 + 3 (IO)
• J. Vives: 20 (que bueno que viniste...)
• Efren: 20 +3 (IO)

El premi a la competitivitat se’l reparteixen els que van fer el bonus track de la llarga: Manolo, Fuigui i David. Un puntet extra per a cadascú.

I tornant als fets, dons vist com van les puntuacions, dissabte vespre i diumenge matí vaig intentar insistentment entrar dins la indumentària oficial Bikedeferro. Gobik fa un material elàstic, però la meva panxa supera el límit elàstic de la tela de l’equipació. Per sort, s’apropa el fred (winter is coming) i que jo sàpiga, no tenim indumentària oficial d’hivern. 

Tot i l’amenaça de pluja quasi quasi van fer ple (més que res perquè li havien dit al Carles que sortíem si o si). Faltaven el Vives, que treballava i el Sherpa. Fins i tot ens va venir a saludar en J. Aniento que tenia una cita amb una botifarra al Bruc. 

L'inci va ser lent, en Fulgui i el Sebas anaven al davant marcant un ritme cansino seguits de l’Efren, que bloquejava qualsevol intent d’avançament. 

Un petit incident amb un radi que no volia baixar el pont del Diable va estar a punt d’amargar-me la sortida. 

Seguíem a un ritme lent, en J. Sicilia i jo ens miràvem un pel nerviosos perquè tots dos teníem compromisos al migdia i semblava que no arribaríem a temps. 

El bo d’aquest ritme, és que et permet conversar sense que se’t talli la respiració. En Carles, amb la gravel, es deixava caure al darrera per comprovar que ningú no girava cua. 

Al Manolo se li va acabar la paciència i en una maniobra arriscada avançà l’Efren a una distància de 1,8 m per evitar la intercepció. A partir d’aquest moment, el que havia estat una passejada digna de “verano azul” es convertí en la típica sortida Bikedeferro: tots estirats i petites agrupacions de 2 o 3 riders. 

Els del darrera podíem seguir les traces del degoteig dels bidons cara avall dels que ens precedien.  El camí del riu estava poc concorregut (els dies que plou, els de les ebikes no surten per perill d’electrocució), el ritme viu, però no asfixiant. 

I el Manolo i el Fulgui, llençats per veure qui dels dos s’enduia el premi a la competitivitat, es van passar de frenada. Total, que els vàrem haver d’esperar per re-emprende la ruta correcta. 

I a l’hora del cafè, dons ens va començar a ploure. Curiòs que a mi em van deixar l’única cadira que no estava a l’eixopluga. 

Tornàvem, desprès d’un malentès sobre la quantitat d’entrepans ingerits, amb un plugim que ens acompanyaria bona part del camí de tornada. 

De nou les petites agrupacions, aquesta vegada en Carles decidí de passar al davant per donar conversa al Manolo i al Fulgui. Jo em deixava caure al darrera, per acompanyar al Bartu, que semblava cansat però que realment estava reservant forces. 

Al arribar al pont del Diable, el meu maluc de titani entrà en ressonància amb el radi que havia perdut i es produí el TILT. Literalment, sense forces. 

Les males llengües ho atribueixen a que aparegueren unes amazones amb el bidó cara avall que ens demanaven auxili per poder arribar a Masquefa i em van descentrar.

En aquests casos la solució és molinillo i a sofrir els comentaris companys de ruta. Per cert, les amazones, deu-n’hi do com tiraven. I no m’explico com havia pogut arribar per camins la que anava amb bicicleta de carretera.

A la SEAT en un camí recte sense pèrdua, en Bartu i l’Efren es van perdre. El grup decidí d’esperar-los, deixant que tant en J. Sicilia i jo seguíssim endavant per allò dels compromisos. Altres dos que quedaven descartats per al premi de la competitivitat

Abans d’arribar a Abrera ja m’havien donat caça de nou.

I arribàvem a casa. Però just abans, un biker amb la indumentària oficial em digué. Ho he intentat però no us he donat caça. Era el Toni, que havia sortit un pel més tard (sobre les 10) i que anà fins a San Ramón per trobar-nos. 

A mi m’han sortit 75 km.

I les puntuacions son les següents:

• Manolo: 20
• Fulgui: 20+3 (IO)
• J. Sicilia: 20 + 3 (IO)
• Sebas: 20 +3 (IO)
• Efren: 20 + 3 (IO)
• Bartu: 20
• Carles: 20 + 3 (IO)
• Ferran: 20

Punts extres:

• J. Aniento: 10 + 5 (venir a saludar)
• Carles: 15 venir des d’Arenys
• T. Cuevas: 20 + 3 (IO)

El premi a la competitivitat queda desert, ningú no va pujar al pont del diable a sobre de la bike. 

PD: La sala BAR, desprès de la visualització de les imatges de vídeo i del tercer GinTònic, ha decidit atorgar els tres punts de la competitivitat al Sebas: es va quedar a només un esglaó del Pont del Diable i va fer la rampa del pont.

Disbauxa

Deu n’hi do la moguda que heu muntat amb La COMPETI, he estat revisant fotografies, mails, fax i demés per poder determinar quina informació de la presentada era verídica.

Finalment he hagut de recórrer a la IA per a que discriminés tot el que és fake de la realitat ciclista. He de reconèixer que ChatGPT és un bon aliat alhora de trobar solucions per a problemes irresolubles.

En definitiva, segons aquest anàlisi el resultat estaria de la següent manera:

1 – J. Flores: 1.556 punts (342 sortides, 20 sense cap equipació i 500 fotos al mòbil).
2 – Manolo: 763 punts (9.937 comentaris als whats del Fulgui)
2 – Fulgui: 763 punts (9.937 comentaris al whats del Manolo)
4 – Carles: 669 punts (-1.000 punts per haver arribat sense aigua als bidons)
5 – Sebas: 590 punts (5.500 punts a TINDER)
6 – T. Cuevas: 550 punts (i això perquè s’havia adormit)
7 – J. Aniento: 545 punts (falta computar els 968 punts que farà demà)
8 – J. Sicilia: 540 punts (440 son traspassats del seu germà)
9 – Ferran: 15 punts (quan li càpiga la indumentària oficial, segur que millorarà la puntuació).
10 – David: 10 punts (les sortides en e-bike no es poden computar)
11 – Efrén: Ha presentat recurs a la UCI, CiU i POM (pendent de computar).

Però com tots ja sabeu, el resultat d’aquesta classificació és totalment arbitrària, esbiaixada i injusta i va en funció de com m’hagi despertat. Resumint, que com haig de comprar uns anells, de les evidències presentades només comptabilitzaré els 10 del David.

Per cert, a la sortida de la Diada, ja van sorgir veus indicant que només puntuessin les sortides que es fessin amb el grup.

I de la sortida de la Diada, dons una mica com l’organització de les manifestacions dels partits polítics, sense unitat i sense esma.

En J. Sicilia, el Sebas l’Efren i jo, sortíem direcció croissant passades les 8 del matí.

El ritme, una mica superior al de les anteriors, no sé si era pel fiasco de diumenge, perquè era una sortida a mitja setmana, perquè feia molta rasca i ens havíem d’escalfar o perquè algú havia entrenat, però no vaig trobar l’aire a faltar fins arribar al camí de les batalles.

A la barrera vàrem cremar quatre contenidors i un cotxe de la benemèrita i, amb l’escalfor de les reivindicacions, ens oblidàrem de fer la foto oficial. Creieu-me si us dic que tots, absolutament tots portàvem els bidons cara avall.

El croissant i, aquesta vegada si, l’escalfor d’un cafè amb llet ben calentet, ens donà l’energia per arribar a casa.

I les puntuacions de la diada:

• J Sicilia: 20 punts + 3 (indumentària oficial)
• Sebas: 20 punts
• Efrén: 20 punts + 3 (indumentària oficial)
• Ferran: 20 punts
  

Per unanimitat el premi a la competitivitat se l’endugué l’Efren (+3) que va intentar liderar la sortida repetides vegades però tan en Sebas com el Jose li van deixar les coses clares.

Per si algú sospita si hem fet la sortida, adjunto el recorregut:

Si nois, se m'ha mort l'ordino i he perdut el programari, a partir d'ara us haureu de conformar amb aquests gràfics...

Go, go, go, let's go!!

Campanyes publicitàries o el nou TINDER

Quin enrenou aquesta setmana amb els supermercats i les pinyes, el que semblava un acte natural i espontani ha resultat ser una campanya publicitària, que a l’equip de marketing d’una reconeguda cadena de supermercats de la que no diré el nom, se li ha anat de les mans.

I és que el MERCADONA s’ha omplert de preadolescents en l’horari de 19 a 20 hores, de totes totes, un públic objectiu que no és el target desitjat pel supermercat.

Això ha provocat que durant tota la setmana m’hagi estat impossible, per falta de matèria primera, poder fer la increïble pizza tropical que a la major part de bikers ens agrada.

El que realment em sap greu d’aquesta història, és que els del marketing, han copiat la idea del ligoteo del món de les bikes:

No cal que us ho recordi, però de tot biker és conegut que, quan busques rotllo, has de portar el bidó cara avall, com el que surt a la foto.

Aquesta sempre ha estat la manera de lligar, a sobre de la bike: sempre mires el cul del que hi va al davant, la respiració és molt forta, el maillot súper arrapat i això dona peu a moltes males interpretacions. Com que no abans no hi teníem TINDER, algú va tenir aquesta feliç idea i així evitar malentesos.

Aclarit el tema, us comento la sortida d’aquesta setmana i les novetats al bloc.

La previsió del temps no augurava que diumenge hagués sortida, però en Jose Sicilia, en plena eufòria pel partit del Barça, envià amb traïdoria i nocturnitat el missatge de convocatòria.

L’Efrén i el David es descartaven de seguida, al·legant causes diverses i poc creïbles.

La resta, resignats, preparàvem tot l’imprescindible per a la sortida.

A les 6 del matí, el despertador vibrava i saltava del llit, tot cofoi, per gaudir d’un matí pedalant.

Al carrer començaven a caure quatre gotes que no presagiaven una bona sortida.

Veient que el temps no millorava, vaig copsar al grup sobre la conveniència de sortir i va ser en Sebas (a este no los han cambiado), que digué que agaféssim l’impermeable i cap amunt.

Arribava xop a la parada de BUS del PIR2, on els meus companys s’aixoplugaven:

I quan va deixar de ploure insistentment, ens posàvem l’impermeable per sortir direcció al Bruc.

No hi havia gaire gent, només un grup d’uns 10 e-bikeros ens passaven a tota bufa per anar a esmorzar a la Vinya Nova (que per cert, està de vacances).

Al arribar al camí que ens porta al cementiri, la pluja començà a caure amb insistència. Ens aturàvem per tornar-nos a posar l’impermeable que només feia uns minuts que ens havíem tret,la cremallera del Sebas tornava a travar-se, la pluja queia més insistent, la paciència que s’anava esgotant...

En aquest moment i vist el panorama, tots vàrem acordar que el millor que podíem fer era anar a prendre un cafè a Collbató.

 I si, bikers, avui 1 de setembre comença la COMPETI!! no digueu que no estàveu avisats.

Repartim els punts de la jornada:

 

• Com que la sortida no ha cobert el 60 % del planificat, només es suma la meitat dels punts: +10
• Uniforme oficial: J. Sicilia  + 3.
• Premi a la competitivitat: no hi ha hagut cap dubte, per la seva insistència en sortir i per la lluita ferotge amb la cremallera, Sebas + 3.
• No hi ha hagut penalitzacions.

PD: no sé si us heu fixat en el detall de les fotos d’abans: 

Targeta groga

No m’havia oblidat de la crònica, però no volia que aquesta eclipsés la nova activitat que tot just ara es vol iniciar i que de ben segur aconseguirà més adeptes als Bikedeferro.

Com que, per motius aliens a l’organització, s’ha hagut de suspendre, deixeu-me que us expliqui els que vàrem fer diumenge i tot allò que es va coure durant la sortida.

Aquesta vegada, el títol de la sortida l’estava perfilant a mida que m’apropava al PIR2, però crec que “mala companyia” la l’havia fet servir més d’una vegada.

I és que resulta que diumenge tant en Barto com el Josep Sicilia eren baixa i allà m’esperaven en Fulgui i el Sebas, que com ja sabeu, estan com uns 20 punts per sobre del meu nivell. Tocava patir...

I sí, des del minut 0 (les 8:20 per ser més exactes, que torno a arribar tard) el ritme era molt viu. Aquest havien sentit també les queixes de Carles de Andrés del ritme lentíssim de les primeres etapes de “La Vuelta” i volien posar remei.

I aprofito aquest foro per queixar-me públicament perquè La Vuelta ni s’apropa a les nostres terres, així no hi ha manera de fer el plan renove dels bidons d’aigua.

Seguint amb la crònica dels esdeveniments de diumenge, just quan sortíem de Collbató, direcció Vinya Nova, un altre biker se’ns unia, era en David (aquest a 40 punts per sobre) que decidí fer-me companyia durant l’ascens.

De nou la rampeta de Can Jorba em va fer baixar de la bike, no per falta de forces (que també), sinó perquè tenia les ulleres empapades i no veia on trepitjava.

Aquí, és quan comença a fer-se més suau el recorregut (si més no mentalment) i vàrem poder confabular noves activitats a les nostres sortides:

Va prenent forma de nou “La Classificació”, on estem detallant el sistema de puntuació i de mèrits i demèrits, d’aquí el títol de la crònica d’avui. Així establirem, com fa la UCI, el sistema de targetes grogues per coses com per exemple: no tenir la bike en condicions el dia de la sortida, fer bloquejos, posar el peu a terra, portar una e-bike, fer més bloquejos, etc.

Com a primícia també us puc informar que engeguem la secció de test de nous materials i productes, hem fitxat al responsable de la súper exitosa pàgina “Hobbies y Gadgets” que anirà provant i dictaminant veredicte sobre tots aquells materials que ens facin arribar. Ja tenim aparaulada la primera comparativa sobre motors de e-bike.

Aquesta secció ja fa temps que la teníem que haver engegat, però el responsable estava intentant treure tot el fruit de la polsera p. que s’havia agenciat.

I així xerrant, ja estàvem al camí de les batalles. Jo pensava que com a mínim aniríem a Castellolí (per allò de la càrrega d’esforç ascendent), però no, a la caseta van decidir que tenien prou de veure’m patir i preníem ruta cap el fornet.

L’equip de nutricionistes m’ho van aclarir: com que no hi havia botifarra, no calia cremar tant.

En Fulgui proposà de fer sortides de muntanyisme, aprofitant que encara fa bo, a les que podrien participar les parelles, fills i avis. Segur que ens ho passarem molt bé...

I tocava tornar, aquesta vegada, la baixada no va ser directa i ens vàrem permetre el luxe de prendre algun corriolet. 

Ja tinc ganes de que arribi el diumenge per sortir de nou. 

 Go,go, go, let's go!!

La barrera

Seguint el programa de recuperació i de tonificació que els tècnics m’havien preparat, aquest cap de setmana tocava arribar a la barrera.

Aquesta ruta era aquella que fa 20 anys, quan em vaig re-enganxar a la bike, era la ruta de diumenge.

En aquell temps, el camí de les batalles se’m feia d’allò de lo més pesat. I 20 anys desprès us haig de confessar que encara continua sent de lo més antipàtic que he ciclat.

Però tenir dos coachs dedicats com en Jose i el Sebas, es lo que té. Els has de fer cas si vols assolir els teus objectius.

Diumenge el dia es despertava núvol i mig plorós. Queien quatre gotes i, en condicions normals, m’hauria quedat a casa, però en Carles m’havia dit que ens acompanyaria tot fent camí al Monestir, així que em canviava i sortia direcció al PIR2.

Una altre vegada puntual i només hi era en Jose, nio rastre del Sebas ni del Carles. El plugim continuava i quasi havíem decidit d’avortar l’operació barrera que en Carles va aparèixer amb la gravel (tota una declaració d’intencions).

Missatge de whats del Sebas i del Bartu dient que encara que plogués no es volien perdre la meva cara de patiment.

En el temps d’espera la pluja s’esvaí deixant pas a una jornada ideal per pedalar.

I sortíem. El pedalar a un ritme lent et permet gaudir d’una bona conversa i d’actualitzar-te desprès d’un llarg temps d’inactivitat.

Aprofito aquetes línies per enviar un missatge de suport al Cristòbal, que segons m’han explicat va patir un accident greu amb la flaca.

Tornat a lo de les converses, ara que d’aquí en breu caurà la segona operació i podré calçar tot tipus de motorbikes, em va explicar unes sortides de rutes per punts a les que pot ser divertit de participar. Ja podré canviar el maxiscooter i acompanyar a aquesta variant dels Bikedeferro.

En Carles m’alentava tot dient que em veia millor que quan vaig fer la Montserratina. Un no és conscient de lo baix que pot arribar a caure, sort dels Coach que amb aquest pla “aconsegueix un cos 10 en quatre setmanes”, estic en la bona línia.

Suposo que aquest va ser el motiu pel que van decidir d’incrementar un punt el nivell de la ruta tot desviant-nos cap a la Vinya Nova.

A la pujada de la rampa de can Jorba, vaig posar el peu a terra, però no era per manca de força, sinó perquè tenia entelades les ulleres i no veia per on trepitjava.

Sense incidències fins a la caseta, on el grup em convidava a fer mitja volta, però la fita d’acompanyar al Carles a la barrera em tirava més que tornar a casa.

I la segona part del camí de les batalles, com que no és tan antipàtic, es deixa fer a ritme.

Com que la part final del camí (desprès de la barrera) no està gens ni mica acceptable, suggeríem al Carles de prendre la carretera un pel més endavant per enllaçar fins a Can Massana.

Foto i nosaltres a seguir amb el pla fitness-full-body, propera parada: cal Noio.

 Que voleu que us digui, aquesta alimentació súper-proteica, no se si em deixarà el cos 10, però no em moriré de gana.

Us deixo amb la imatge de la sortida fins cal Noio. Com veieu, els blaus mica en mica es van reduint.

 

Go, go , go, let’s go!