Ara sí

Què us ha semblat la nova adquisició?


Amb això no es pateix, es gaudeix de la sortida.

Comprar una bike de segona mà sempre és arriscat i, ho haig de reconèixer, no les tenia totes.

La primera cosa que he fet al arribar al PIR ha estat la de comprovar que ningú no venia amb torxes (corre una maldició que diu que en MS cremarà la primera e-bike que aparegui a la grupeta).

Ara només calia esperar la resta del grup. Com era previsible, només es va presentar el guanyador de la competi d’enguany (es veu que està esperant que algú li lliuri el premi de la temporada 25-26).

I sortíem...

Tot i que em van assegurar que la bateria era nova, no era qüestió de buidar-la a les primeres de canvi, així que sortia amb mode «eco».

Genial!! seguia el ritme del Sebas sense perdre roda i mantenint una bona conversa (els detalls de la conversa no són aptes per aquest blog, tot i que estem pensant en obrir una secció de luxúria i actes pecaminosos).

Sense suar i sense pujar a les 100 pulsacions pel pedaleig ja era a Collbató.

En arribar a l’Alzina Centenària, vaig canviar al mode «normal». Feia gràcia veure com el meu company de ruta suava la cansalada per no perdre’m de vista... je je, que se sent ara?

Sentia de lluny uns grunyits que m’anaven maleint a mida que em distanciava d’ell, però un dubte m’aterrava: i si em quedo sense bateria?

Per allò de que no se sap mai el que pot passar, decidí baixar el ritme i arribar plegats a la caseta blanca.

LI vaig demanar permís per provar el mode «boost» i nens, que voleu que us digui, volar a sobre de la bike, quina sensació, movent-me tota l’estona amb la zona aeròbica, sense patir: Quina passada!!

Foto de rigor i...


... algú em va picar a l’esquena.

Era l’Antonio, que em despertà d’aquell somni i que em demanava que li tornés la seva e-bike.

Havia estat només un miratge, com sempre el que patia, grinyolava, suava la cansalada i grunyia sobre la bike havia estat una altre vegada jo.

Per sort érem a la barrera i tocava baixar.

Encara que en Sebas no havia fet la reserva, en Juanjo tenia croissants de xocolata, però amics, no eren de la fleca sinó d’un proveïdor de pastes industrials.



Per les reaccions del Sebas, em sembla que tornarem a esmorzar a la fleca.

De tornada, aprofitant la inèrcia de la meva bike encapçalava el descens a una velocitat, diguem-ne, poc apropiada. De poc em menjo un senderista amb mobilitat reduïda. Ostia!!, era el Josep A. al qual agraeixo que no hagi desvelat el misteri de la bike que us tenia intrigats.

Per cert a l’Antonio l’he afegit al grup i que no pateixi per les torxes del Manolo, això només aplica a les velles glòries del grup, es a dir, a la bike del Fulgui.

Go Bikers!!

Millor mal acompanyat que sol

Sí, sí companys, aquesta és la frase dilapidadora que en Sebas deixà anar desprès de la sortida de diumenge. Però anem a pams.

Després d’una setmana fent bondat amb el menjar i beure per allò de no tenir brots, el dissabte enviava el típic missatge de whats: Demà qui s’anima?

En Sebas i JS (he posat el nom codificat per a què ningú no se senti al·ludit), confirmàrem la seva presència.

L’Efren la setmana anterior ens havia assegurat que ens acompanyaria, així que, li vaig enviar un missatge privat. Em va contestar des de Sardenya, on estava gaudint d’una escapada de cap de setmana en parella i que declinava la seva assistència. Vaja, tocaria anar a remolc un cop més.

En Fulgui, que la setmana anterior no havia sortit per lesió, tampoc deia res.

NOTA: La lesió del Fulgui ha estat deguda a un greu accident mentre practicava freestyle fa dues setmanes desprès d’acomiadar-se de nosaltres.
Aquí crec que he d’aturar un moment la crònica per recordar-vos que és molt important que, si aneu sols, no prengueu corriols complicats ni descensos vertiginosos. Això s’ha de fer en grupeta per assegurar-nos que, si passa res, almenys ho tindrem enregistrat a la GoPro.

I continuant amb la crònica, arribava al PIR ben d’hora per poder donar la merescuda benvinguda als meus companys. Però només es presentà en Sebas. Havia tingut la sort de que la seva parella estava fent la Matagalls-Matadepera i aquesta vegada no li havien obligat a complir amb les «tasques domèstiques»

Em confirmà que en JS, li havia comunicat en privat que no assistiria.

I aquí es van encendre totes les alarmes:

• Sospitós l’excel·lent rendiment dels S Brothers (els tres), en teoria sense entrenar.
• Sospitosa la inesperada grip de la setmana passada.
• Sospitós que en M.S. no aparegui en tot l’estiu.

Un ocellet ens ha dit que li ha semblat veure tràfic de bosses de sang des de la casa de MS a les de JS i AS, receptades per un tal E. Fuentes. Altres fonts apunten a que, no és que no surtin, sinó que se’n van a entrenar d’amagatotis al riu.

Sigui com sigui, alguna cosa estan amagant.

I així tot comentant i especulant arribàvem a la barrera. 

Descens ràpid per fer el cafetó (aquesta vegada no hi havia croissants) i cap a casa tot fent uns quants corriolets.

Per cert, al camí veïnal ens van trobar al Bartu que havia sortit tot sol.

Aquest diumenge, si l’ocellet Fulgui s’ha recuperat, intentarem aclarir la trama S. Brothers.

Feu bondat!!

ALONE

Aquesta vegada ningú no va respondre a la crida setmanal de la sortida.

L’equip Sicilia’s brothers de baixa per malaltia (hauran de presentar justificant del metge), en David que estava atenent a un familiar i no assegurava res, en Fulgui lesionat i el Sebas…

...Sebas, ens estàs donant molta enveja!! Ja ni ens en recordem de què es això que no et deixin ni sortir del llit. Ara que penso, a mi no m’ha passat mai…

Vaja, que semblava que un altre cap de setmana sense sortida. Jò no estava gaire fi, però què dimonis, si vull sortir amb els BIKEDEFERRO, m’haig de posar en forma.

Sense el neguit de no perdre’ls de vista, vaig inflar les rodes a una pressió confortable (1,9 bar), que no em transmetés tota la irregularitat del terreny (normalment la deixo a 2,5 bar per reduir la fricció de rodada).

A les 8 al PIR hi era en Bartu, no aniria sol. Com pintava que ningú més faria acte de presència, sortíem puntuals.

Jo anava obrint via i en Bartu em seguia, de vegades a roda i altres deixant una mica d’espai. No ens aturàvem. Collbató, cementiri, Bruc residèncial i finalment el Bruc.

Ell decidí d’anar a fer un cafè i un croissant i jo, amb bones sensacions, vaig provar d’arribar a la barrera.

Com podeu suposar, el ritme no era asfixiant i estava gaudint de pedalar. Sense adonar-me ja estava a dalt i ràpidament baixava cap el Casinet per retrobar-me amb el Bartu.

En Juanjo em digué que no hi havia anat. Cafetó i cap a casa, però com? Tenia tres possibilitats:

1. Directe per carretera
2. Vinya Nova
3. Span Deck

Que carallo!! estava gaudint de la sortida i una mica més d’esforç no em faria mal, així que, recordant vells temps, creuava la carretera per fer uns quants corriols.

Arribava a casa sense cap incident remarcable i havent-m’ho passat d’allò més bé amb la Bike.

Ja tinc una fita entre cella i cella, repetir i gaudir, però al vostre ritme.

Go Bikers!!