Avui estic escrivint una crònica molt especial. I ho és de especial perquè des d’on l’escric no deixen que m’inspiri en la redacció tot prenent un GinTònic (es veu que on sóc no en tenen d’això).
La veritat és que he trigat més del compte en fer la crònica perquè estava un pel decebut dels esdeveniments de les darreres setmanes.
Dissabte vaig sortir sol, a darrera hora l’Efren em va enviar un whatsfuck dient que havia dut les seves màquines al Santi per posar-les a punt per la temporada; tampoc m’acompanyà en Josep Oliver, ja que disposava de poc marge de temps.
Així que iniciava la ruta en flaca cap a Vacarisses, sol com un mussol i a un ritme suau, molt suau.
Enfilava la pujada cap a Can Vinyals des de Can Sedó amb la molèstia al pit que feia quinze dies m’havia aparegut. Aquesta vegada les punxades eren més intenses de l’habitual. Així que vaig afluixar encara més el ritme.
A Castellbell ja m’havia recuperat però decidí de continuar amb el ritme suau. Les dades de l’Strava eren prou evidents: cap rècord personal.
Al gràfic podeu veure el desnivell en funció de la velocitat i el meu ritme cardíac. Res anormal.
Diumenge, Sant Josep, em vaig oblidar de felicitar al Vives que ens acompanyava. Un petit grup format pel Sebas, en Fulgui, en Vives i jo.
Sortíem direcció la Bauma pel cami de La Llarga. El ritme, el de sempre. Ja de seguida vaig començar amb el dolor al pit, res de molèsties, les punxades eren més agudes, tant, que vaig girar cua abans d’arribar a Can Roca. Ja em coneixeu, no estava de gaire ben humor.
Per fi vaig fer cas dels consells de la Núria i dels advertiments del Salvador i em vaig presentar el dimarts a la consulta del cardiòleg. El resultat és que estic ingressat a l’espera de tenir un diagnostic definitiu.
El cardiòleg em digué que podia estar content, que gràcies a aquest esport he pogut detectar una malaltia abans que es produís una lesió irreversible. I és que si ho mirem des d’aquest punt de vista, tinc moltes raons per estar agraït, si m’hagues quedat a casa mai m’hauria adonat del petit problema.
Crec que ara, per prescripció facultativa, posaré un punt a les sortides en Bike, pot-ser tindré temps d’acabar el disseny de la samarreta Bikedeferro. Espero i desitjo que sigui un punt i seguit i que d’aquí a ben poc em torneu a veure fent el cabra pels corriols del Montserratí.
AUPA BIKEDEFERRO
Ferran, si a Cervera vas arribar primer, a veure si no et seguirem despres de l'arreglo de tuberies. Anim Ferran.
ResponEliminaA Cervera em vareu donar peixet i la sensació d'arribar el primer del grup no compensa poder gaudir de la ruta amb els amics.
ResponEliminaEstimat amic,
ResponEliminaEstàs inspirat fins i tot en aquesta crònica,
Positiu fins i tot en aquest moment
Sempre Per sobre de tot content
Ha estat una Noticia sobtada
Que cap de nosaltres s esperava
Finalment el diagnòstic de l
Amic farmacèutic
No anava tant errat
Feiem conya al respecte
I ara tocarà fer repòs
Però nomes per una curta temporada
Sabem que complicat per a tu
Pero no queda una altra
Cal recuperarse
I com bé dius Mestre
" la sort sempre t acompanya "
I en aquest Cas el detectar
el que podría amb el temps arribar
gracies a la teva passió ,
A I esport que dus al cor ,
És certament una sort ,
ja que tot quedarà en res
I podrem continuar gaudint Mister
Del nostre millor reporter
El fundador de bikedeferro
de les teves magnífiques cròniques ,
Amb o sense gintònic
del teu esperit competitiu,
Del teu Bon sentit de l humor
Sent qui sempre encorartges al grup
De les teves rutes
Que me les han fet passar canutes
De les xerrades sobre rodes
Segur que es aixi com Anirà tot
Sobre rodes com tú t agrada
Marxar quants més kilómetres millor
En companyia dels teus companys i seguidors del blog
Una abraçada
Gràcies Efren
Elimina