Bon dia Bikers, desprès d’una setmana sense crònica tornem-hi de nou.
Perdoneu però les celebracions de la 28a lliga
m’han tingut molt ocupat i no he trobat temps per poder fer una crònica
mereixedora de les vostres benvingudes crítiques.
I sí, La Competi tampoc estava actualitzada, no
patiu perquè ja està tot comptabilitzat i em sembla que el resultat està dat i
beneït.
Només un hipotètic triple empat en caigudes
sumat a un Cogulló extrem podrien canviar el que sembla més que evident: el
Fulgui i l’Efren baixaran de la classificació.
Però no ens despistem i anem pel contingut.
Gràcies al festival d’Eurovisió arribava amb
més de 20 minuts d’anticipació al PIR3. No suporto aquests tipus de festivals i
a les 10:00 del vespre ja estava sobant.
Feia una mica de fresca, tot i que, amb uns
maniguets i una rebequeta, la sensació era confortable.
El primer en arribar va ser en Sebas (que
volia sumar el punts per puntualitat continuada), al poc temps en J. Sicília i
quan encara faltaven 10 minuts per a les 8:00 arribava el Manolo.
Ningú més s’havia manifestat, érem els que
érem i començàvem la ruta.
El primer escull va ser travessar la riera
Margerola al seu pas per pont d’Abrera. El cabal era abundant, les aigües
tèrboles, molt tèrboles. Diguem-ne que la barreja de les restes del botellons
de la nit anterior, sumades amb tot allò que baixa de Can Rial, fan un líquid
radioactiu altament tòxic que desfà al contacte qualsevol element orgànic. Vaja
que ficar-hi el peu no era una opció.
Desprès de fer el cabra per sobre de les
roques, i encarant-nos cap al túnel, rebia la trucada del Toni que es queixava
que no hi havia ningú a l’hora convinguda.
Sincronitzàvem rutes per trobar-nos en marxa i
prosseguíem el camí.
Haig de confessar-vos que, desprès de la
trucada, algú del grup va refermar la idea que la ruta estava escrita i que ningú
i repeteixo, ningú, no la canviaria.
I ara tocava pujar fins a la Beguda, com sempre,
els corriols de la iaia eren la millor opció, malgrat les ortigues que ens
recordaven la seva vigorositat deguda a les recents pluges.
Jo havia promès 10 punts extres a aquells que
fessin el corriol sense posar peu a terra i en J. Sicília s’ho va prendre tant
a pit que, quan ens vam aturar per deixar passar una bellíssima runner, al no
treure el peu per sustentar-se, va caure de costat (aquesta tècnica la domina
la meva parella, se n’oblida de treure el peu del pedal quan s’atura).
Sortint del corriol m’estranyava que en Toni
no ens hagués donat caça, trucada i, com
era de suposar, ja ens havia superat. Ell ja era a Masquefa.
Des de Masquefa, en comptes d’anar per la
riera, preníem la via que hi ha al costat de la carretera. Segons el Toni, “sortida
verano azul”.
Perdia de vista el grup, malgrat no haver
pràcticament desnivell. Fins a que de cop un bol·lard de fusta impactà violentament
contra el Manolo. Però, com que no l’havia vist?
Fent el croissant al KAKAO dels Hostalets es
va explicar: aquests dies, per a que sàpiga quina és la ruta que han pres els
del davant, deixava anar unes engrunes de pa. Com que avui venia el Toni que li
agrada esmorzar bé, hi havia el risc que se les anés menjant pel camí. Per tant
una alternativa era deixar un rastre de sang per a que els pogués localitzar.
La tornada més tranquileta, de nou cap a La
Beguda per les vinyes, corrol de la iaia i desprès una mica de riera plena d’aigua
tòxica per no arribar a casa nets i polits com quan havíem sortit.
Resumint. queda menys d’un mes per al Mariner
i jo ja ho tinc clar, em prendré l’arròs covat, no hi ha manera de moure l’scott.
PD: El proper cap de setmana jo no surto, podeu aprofitar per escriure la
crònica i fer fotos (si no, no hi ha punts)
Go, go, go, let's go!!
