Bikedeferro i punt.

 Avui estic escrivint una crònica molt especial. I ho és de especial perquè des d’on l’escric no deixen que m’inspiri en la redacció tot prenent un GinTònic (es veu que on sóc no en tenen d’això).

La veritat és que he trigat més del compte en fer la crònica perquè estava un pel decebut dels esdeveniments de les darreres setmanes.

Dissabte vaig sortir sol, a darrera hora l’Efren em va enviar un whatsfuck dient que havia dut les seves màquines al Santi per posar-les a punt per la temporada; tampoc m’acompanyà en Josep Oliver, ja que disposava de poc marge de temps.

Així que iniciava la ruta en flaca cap a Vacarisses, sol com un mussol i a un ritme suau, molt suau.

Enfilava la pujada cap a Can Vinyals des de Can Sedó amb la molèstia al pit que feia quinze dies m’havia aparegut. Aquesta vegada les punxades eren més intenses de l’habitual. Així que vaig afluixar encara més el ritme.

A Castellbell ja m’havia recuperat però decidí de continuar amb el ritme suau. Les dades de l’Strava eren prou evidents: cap rècord personal.

Al gràfic podeu veure el desnivell en funció de la velocitat i el meu ritme cardíac. Res anormal.

Diumenge, Sant Josep, em vaig oblidar de felicitar al Vives que ens acompanyava. Un petit grup format pel Sebas, en Fulgui, en Vives i jo.

Sortíem direcció la Bauma pel cami de La Llarga. El ritme, el de sempre. Ja de seguida vaig començar amb el dolor al pit, res de molèsties, les punxades eren més agudes, tant, que vaig girar cua abans d’arribar a Can Roca. Ja em coneixeu, no estava de gaire ben humor.

Per fi vaig fer cas dels consells de la Núria i dels advertiments del Salvador i em vaig presentar el dimarts a la consulta del cardiòleg. El resultat és que estic ingressat a l’espera de tenir un diagnostic definitiu.

El cardiòleg em digué que podia estar content, que gràcies a aquest esport he pogut detectar una malaltia abans que es produís una lesió irreversible. I és que si ho mirem des d’aquest punt de vista, tinc moltes raons per estar agraït, si m’hagues quedat a casa mai m’hauria adonat del petit problema. 

Crec que ara, per prescripció facultativa, posaré un punt a les sortides en Bike, pot-ser tindré temps d’acabar el disseny de la samarreta Bikedeferro. Espero i desitjo que sigui un punt i seguit i que d’aquí a ben poc em torneu a veure fent el cabra pels corriols del Montserratí.

AUPA BIKEDEFERRO

Lo Cerverí

Eren les sis del matí, no he deixat sonar el despertador i m’he llevat just abans que comencés l’odiosa melodia matinal que em desperta cada matí.

Sensacions estranyes, crec que és la primera vegada que vaig a una pedalada i no estic gens ni mica nerviós; possiblement era la certesa que, després de veure la llista d’inscrits, tenia molt clar que arribaria l’últim de la classificació.

Bé, anava a gaudir de la sortida; simplement a passar-m’ho bé, pedalar amb amics per nous indrets tot fent la part que més m’agrada d’això d’anar en bici: fer corriols!!

És que són 16 km de corriols en una pedalada de 40 km.

Avui ens portava en Sherpa, una avaria a l’scenic quasi ens esgarra la sortida, però els bikedeferro tenim recursos (o si més no, cotxes de sobres).

A les 7:00 el Toni, el Josep i jo ja estàvem, muntant les bikes al remolc i a les 7:30 també, cullo que n’és de complicat ficar tres bikes en un remolc de tres bikes!!

De camí a Briançó, on ens havíem d’ajuntar amb el Salvador, anàvem controlant la temperatura que no pujava d’1 grau positiu, no les teníem totes. De quina roba ens hauríem de desequipar?.

A Cervera l’expectació era la de les grans ocasions, no perquè en Marc fos el primer de la llista de participants, sinó perquè hi havia més de 600 rides disposats a gaudir d’una bona jornada. El dia era radiant i més d’un rider, com en Josep, canvià la jaqueta d’abric pel top que l’organització regalava per l’ocasió.

Compte enrere i tots fèiem la sortida neutralitzada pels carrers de Cervera direcció a Briançó. Eren uns 6 km per un tram asfaltat per prendre una pista que ens duia pels vols del Mas Suau. El ritme també suau, no era qüestió de prendre mal.

La pista prenia un desnivell negatiu fins a Montpalau, aquí començava el primer desnivell positiu de consideració i la primera selecció de riders.

Per desgràcia la pujada no va ser prou selectiva i a Coma Espinosa es va fer un tap digne de les millors edicions de la Berga-Santpedor.

Al veure el tipus de riders que ciclaven pels corriols de seguida em vaig adonar que no seria l’últim en creuar la línia d’arribada.

La pedalada era un continu arrenca i aturat que hi ha una pedra que hi ha al mig del camí. Impossible d’agafar ritme, però a les aturades podíem gaudir dels meravellosos paratges que ens ofereix La Segarra.

NOTA: Salvador, hem de quedar un dia per fer els corriols com cal.

En Salvador i en Toni es van distanciar, també en Josep desprès de superar un rider taponero, jo el vaig haver de patir una bona estona, de fet fins a Vergós, indret en el que l’organització havia habilitat el primer avituallament.

No em vaig adonar, però el tap ens va tornar a passar mentre preníem les suculentes viandes que ens oferien els de la Penya Ciclista Cervera.

Val a dir que en un parell d’ocasions he estat a punt de dur-me pel davant al Josep (les 29” frenen bé a les baixades).

De nou tots els meus companys van poder superar l’home tap i tornava a quedar-me endarrerit, maleint la mala sort al no poder avançar-lo. 

Després de l’enèsim corriol començava un tram de pista que ens duia cap Sant Pere dels Arquells, per fí em vaig desfer de tan pesada càrrega tot junts abans de començar la inacabable pujada cap a les Vinyes, lloc on era el segon avituallament.

Reagrupament amb els companys d’aventures, cafeïna, fruits secs, rosquilla i a continuar, tot vigilant que el putu tap no ens avancés de nou.

No sé si va ser fruit dels corticoides, però sense voler em vaig trobar al davant del quartet, seguit del Salvador que m’anava anunciant els punts de peu a terra, coincidint amb les rampes més dures dels trams d’alçaleres.

Anar al davant no m’agrada, la idea de fer tap m’estressa, però en Salvador em digué que em despreocupés. 

Teníem pel davant el corriol més llarg de tota la ruta que quasi ens duia a la falda de Cervera. 

Vaig deixar la ment en blanc per començar a gaudir de la ruta que ens quedava, gaudint dels descensos, deixant derrapar la roda per encarar millor les corbes, avançant, si avançant uns quants riders que es sorprenien que a aquelles alçades vinguessin des del darrera empaitant.

Només per aquest tram ja pagava la pena venir a La Segarra.

El corriol feia cap a una pista a la qual quasi em mato, tot marcant-me un recte en una corba sense cap mena de dificultat, sort que hi havia zona d’escapatòria.

Un error en la lectura del recorregut va fer que en aquest moment, en Salvador decidís afluixar la marxa, però ja estàvem als peus de Cervera on ens esperava una merescudíssima botifarra i els honors de pujar al podi.

No sé com hem quedat a la classificació, ja ho mirareu a la pàgina oficial, però aquesta fita ja la tinc marcada per al 2018.

Nois de l'organització, a mí només m'han sortit 39 km i 700 m de desnivell+.

AUPA!!