De ressaca...

Aquest cap de setmana, encara amb la ressaca de la BAT, tocava fer una sortida suau.
 

És nota que és Nadal i malgrat no poder haver posat el peu a terra ni diumenge ni dilluns, tenia permís per escapar-me i fer mini sortides el cap de setmana.
 

Que com ho he aconseguit? Dons seguint els consells que un megabiker de Tordera em va explicar. A cada has de fer nosa, així, quan més temps fora, més contenta la família. Dit i fet!!
 

L’equip carretera volia estirar les cames dissabte, la ruta un Vacarisses, les previsions eren de força vent i temperatures a la baixa, però com que les de diumenge eren encara pitjors, m’hi vaig apuntar.
 

A la rotonda del Solmania (abans d’arribar al PIR), tres maquinorros (Alessandra, Cristina i Manolo) esperaven l’arribada del meu ferro, que per no perdre el costum arribava tard.
 

De camí a Can Sedó ens en recordàvem del títol de la pel·lícula “Las bicicletas son para el verano”, només del títol, els comentaris cinèfils són exclusiva del Carles i de l’Efren. Caram quin fred.
 

Es van fer dos grups, la qual cosa vaig agrair, perquè intentar seguir el ritme de l’Orbea o la Pinarello se’m feia com complicat. No era un tema de cansament o de preparació física, de tots es sabut que les Decatlhon entren en ressonància quan circulen entre dues bikes de carbono.
 

A Vacarisses un cafè amb llet reconfortant ens servia per pujar la temperatura de cara a la baixada a Olesa.


Dades

Distància: 38 km
Ascensió+: 610 m
Velocitat: 17 km/h

Diumenge en Carles havia anunciat d’acompanyar-nos, en conseqüència havíem decidit de fer una ruta curta però mig tècnica: Castellolí-La Bauma.

Finalment va tenir problemes d’agenda i no va poder venir (tranquil, ja la farem plegats). El lloc de trobada (com deia l’agenda), el PIR2.

La Cristina, en Manolo, el Sebas, el Dani, l’Abelaira i en Fulgui ja pensaven que els hi havia fet una innocentada quan passaven deu minuts de l’horari previst i encara no hi havia fet cap.

Però no, vaig cometre l’error de presentar-m’hi.

Mentre els de davant anaven obrint via, jo em dedicava a xerrar amb tots els bikers i vianants que m’hi trobava pel camí. Diguem que la conversa de deu minuts que vaig tenir amb el Pepe Cuevas a Can Maçana no els hi va fer gaire gràcia.

La ruta, dons semblava una continuació de la Bat, perquè seguia arrossegant-me com un “caracol” pels camins, fins que va arribar la baixada cap a Castellolí.

Va haver un petit cristazo (que el Sebas i l’Abelaira van evitar fent una ruta alternativa).

Un altre cafetó i cap a casa. No varem fer la Bauma perquè se`ns havia fet un pel tard i perquè tampoc era qüestió que la Cristina agafés una pulmonia.

Diguem que a la part final em vaig recuperar, però ni de bon tros puc seguir el ritme dels riders que m’han acompanyat durant tot aquest any.

Les dades:

 
Distància: 44 km
Ascensió+: 845 m
Velocitat: 12 km/h
La propera crònica serà el resum anual, m’hi poso ja que no arribo.