Diumenge, 29 de juny de
2014. Hora local 5:30 AM. Surto de casa direcció cap a la casa de
Dani, que ja tenia preparat el cotxe per marxar.
Al pocs segons comença a
ploure, just quant arriba el David. Les seves paraules premonitòries:
“No feu cas, aquí pot estar caient una de grossa i allà dalt està
totalment assolejat”. I sí, no té res a veure el temps a Sant
Julia de Cerdanyola i Esparreguera. La única pluja que ha caigut
aquí ha estat el ruixat que ens desitjava un bon dia i a la serra
del Catllaràs el dia ha estat ple de tempestes, boira i fred.
Sospitós que en tot el
camí no ens hem trobat cap altre cotxe carregat de bicicletes.
Matinar més del compte ja és una tradició dels caracol
bikedeferro. Dons ens hem presentat a la línia de sortida amb més
d'una hora d'anticipació. Recollida dels dorsals 40, 41 i 42 i drets
a fer un cafè, tot veient la tempesta que omplia de fang els camins
que havíem de practicar.
Una traca donava sortida a
la nostra Catllaras. Les sensacions no eren gaire dolentes als 10
primers quilometres de pujada ininterrompuda. Abans d'arribar a
l'avituallament, en Dani s'ha despenjat. A petició seva hem
continuat el David i jo, al meu ritme, perquè el David tenia cames
per batre el rècord mundial de la Catllaràs.
El terreny, a mida que ens
apropàvem al roc del Catllaràs, es feia cada vegada més
impracticable, de cada tres pedalades una es perdia lliscant al fang.
AL arribar al roc el David, amb molt bon criteri, ha proposat de
prendre el camí de la pedalada mitja. La meva inconsciència de
voler emular al Fulgui ha estat la meva perdició. No havíem rodat
ni 200 m i ja estàvem fent equilibris sobre el fang per no caure al
terra.
Baixades pedregoses i
enfangades i corriols impracticables han estat la tònica de la resta
de la pedalada, ah i també rampes de més de 13% que estratègicament
trencaven el ritme dels que volíem arribar a bon destí.
Llàstima del fred i la
boira, no hem pogut gaudir de l'entorn. Però el pitjor ha estat la
pluja que ha deixat xopes totes les arrels del arbres i que provocava
les contínues relliscades i caigudes dels que no volíem baixar de
la bici.
En David m'ha hagut
d'auxiliar en un parell de vedades, bé de fet el primer que agafava
era la bici...
L'any vinent, si no plou,
repetiré. Aquests corriols són fantàstics però la sensació de
descontrol ha estat excessiva. Jo pensava que això nomes passava amb
el ferro.
Tenir que empentar tant la
bici m'ha destrossat, tant que entre el tercer i quart avituallament
estava disposat a deixar-me arrossegar pel cotxe escombra. Però
novolia quedar malament amb uns companys del CCEsparreguera que ens
acompanyaven durant la pedalada i per sobre de tot, havia de
localitzar el monument que al 2009 li havien fet al Fulgui.
I m'ha semblat veure-ho,
tant ha estat l'emoció que he abandonat la bici en plena baixada i
m'he precipitat cap l'abisme, on m'havia semblat veure l'esfinx
immortalitzada del Fulgui. A mig vol m'he adonat que només era un
miratge i sort d'un arbre que se m'ha ofert per esmorteir la
batacada.
Quedaven nomes 500 m de
corriol fins arribar a la pista que ens conduiria a la carretera capa
a Sant Julià. Després de la pista i del darrer avituallament, una petita pujada asfaltada a la que
les rampes musculars han estat continuades.
No sé el temps que hem
fet, pot-ser no s'ha aconseguit superar el temps del Fulgui. S'ha de
dir que les condicions meteorològiques no ho permetien.
Només una frase per
finalitzar la crònica: Nosaltres també hem fet la llarga (i en
modalitat x-treme)!!.
