Una nocturna mes.

Ei companys, una nocturna més. 

Aquest any havien ampliat a 12 el nombre màxim de participants per grup però només hem estat quatre: David, Efren, Dani i Ferran. A última hora Fulgui no s'ha pogut afegir, però ha col·laborat deixant-nos les seves lots (espectacular la de la roda).

La veritat és que, quan observàvem els equips de la resta de grups, el concepte de nocturna queda molt desvirtuat. Amb tanta llum calien unes bones ulleres de sol. Des del Cassot creien que per fi farien un primer contacte amb ser d'una altre planeta al veure com s'il·luminava la muntanya.

Però en David ens ha fet retornar a l'esperit d'aquesta ciclada i passada la vinya vella ens ha convençut per apagar-les. Que maco això de passejar a la llum de la lluna, veient que la resta de participants ens miraven sorpresos al veure'ns passar...

I els que han estat més intel·ligents, s'han afegit a les nostres rodes, diguem que quasi no ens calia el roadbook per torbar el camí.

El millor, sortir de nit amb el col·legues. El pitjor la cervesa calenta que acompanyava la botifarra obsequi final de cursa. Per solventar-ho varem iniciar la nocturna bonus track cercant un local on poder refrescar-nos de forma adequada.

Com que l'Efren diu que no ha estat tan greu com s'esperava, l'any vinent farem l'extrema, però de bon rollo, es a dir petant la xerradeta amb el Cuevas al control, apagant els llums i deixant que els semi-pros es deixin els pinyos intentant marcar un bon temps.  

Us deixo amb unes fotos:

Després de la botifarra

Abans de la sortida

Foto del Segarra Team 

(juraria que feien avançaments fora de pista com un noi de Cervera)

La gata salvatge

Hem fet la sortida amb una gata salvatge!!

Aquesta deu ser la impressió que deuen tenir les nostres parelles quan ens han vist arribar, tots els cossos plens d'esgarrapades, braços, cames i altres parts del cos que per decència no puc explicar.

Però la veritat es que no, encara que tinguéssim la oportunitat, ni se'ns passaria pel cap (ja tenim prou en pedalar i arribar d'hora a casa). Els culpables del nostre físic ha estat els esbarzers que el senyor wikiloc ha deixat pel mig de la ruta per la que ens ha guiat en Fulgui.

De la ruta que us puc dir, llàstima que l'sportiva esta mort, perquè la posaria entre les preferides: exigent amb pujades fortes amb poca tracció, corriols tècnics, poc transitada, alguns animalons ens han fet còrrer i d'altres ens han fet aturar. Està al'alçada d'un Vacarisses.

(L'Efren s'estava amagant)

Per culpa d'una competició hem hagut de fer un petit canvi al final de la ruta i hem anat a a petar als camins on es fa la prova de descens de Sant Andreu. Hi ha dos que ens ho hem passat "como perracos", ja tinc ganes de tornar-hi 

Si en Fulgui ha gravat la ruta la penjarem per a que els que no us heu presentat (i faig referència a aquell que havia de pagar la CFR) la puguin ciclar. Manolo, t'ho has perdut, hem arribat a casa d'hora i hauries gaudit força.

Fins aquí la primera part de la crònica, la segona depèn del que han enganxat bevent una cervesa quan hauria d'haver estat cuidant a les bessones.

La setmana vinent toca nocturna, així que tindrem dues cròniques: la de l'equip nocturn i la de l'equip diürn. SI em trobo tan bé com aquestes darreres dues setmanes pot-ser empalmo sortides. 

Sortida Rave

Sortida en plena festa major, havent dormit poc, un pel ressacosos i trobant-nos a tota la penya que tornava o seguia de festa a les set del matí.

La primera pregunta, que hem de fer? Les mirades del David, Dani, Efren, Sebas i la meva entrecreuades per decidir quina ruta havíem de ciclar. Manolo havia marxat amb el Pali, que, de nou tot sol necessitava de consol (hauran fet lo de sempre, uns 450 km per carretera). El Fulgui, Flores i en Josep S. no havien donat senyals de vida.

Seguíem neguitosos, que hem de fer? Ferran, ja et va bé la bici, vols dir? I una llum ens va arribar de cop. La primera crònica del Fulgui ens va il·luminar la ruta a fer: Les antenes per Can Massana. 

I amb aquest objectiu hem sortit a fer el camí, les sensacions que he tingut amb la bici s'ha de dir que eren força satisfactòries: bon ritme, canvi i desviador funcionant de meravella, frens correctes, i passar de 7 velocitats a 8, la veritat és que es nota força (com enyoro el canvi de 9).

A l'ex-benzinera de Can Roca hem fet unes amistat amb uns nois que anaven de festa sota el pont de ala riera del mal, molt macos i molt sans...

Abans d'arribar a Can Maçana al Sebas se li han trencat les boles i ha hagut de fer mitja volta (les del rodaments de la direcció). En Dani no les tenia totes amb ell i el David patia perquè volia anar al Cercavila amb les petites (sobre aquesta hora ma filla arribava a casa).

Però liderant al grup no he deixat que ningú més desertés: Coll del Bruc, corriol del Senglar i les antenes. I hem deixat evidències gràfiques:

Una ruta més per afegir al palmarès de l'Efren.

La tornada ha estat tranquil·la, no hem fet la trialera però si que ha caigut la CFR (s'havia d'arribar al Cercavila).

Les dades de la sortida:

Ostres se m'havia oblidat que no em funciona l'sportiva i no tinc dades!!

Segons el David hem fet uns 45 km, i un desnivell de 1000 m.

Una última cosa, abans de dimecres farem la inscripció a La Nocturna, modalitat clàssica. Quedem per guasap.

Un vuit tridimensional

Esperant la anunciada primera crònica del Fulgui (per cert ja sabeu que té un blog?), he decidit que pot-ser hauria d'explicar-vos la foto d'ahir del guasap.

Aquest finde, com ja us havia dit, no sortia en bicicleta (al menys pels vols de Montserrat). El David ens havia convidat a passar el dissabte i fer nit a Castell. Es tractava d'anar amb els petitons per gaudir de la natura en un entorn idíl·lic. Però això implicava renunciar a un dels hàbits més saludables que he practicat: pedalar. Així que, d'amagat, també varem portar les nostres màquines per fer una petita sortideta diumenge al matí.Varem carregar les bicis del David, l'Efren i Josep al Scenic i cap a Berga i el Castell!!

Després d'una tarda bocabadats per l'entorn, els petits van sopar com uns campions i de drets al llit.

 Isard del Castell

Isard del castell  cercant substàncies dopants

Arribava el moment de fer el briefing de preparació de la sortida:

Es menjaven les ungles dels nervis!!

El briefing havia estat molt dur, va durar fins a quarts de dues, l'Efren patia de mal de cap (les instruccions havien estat duríssimes i difícils d'assimilar), en Josep després de més d'un mes de parada tècnica tampoc se les tenia totes, però el que més ens feia sospitar era aquell somriure maliciós del David.

No sé si ho havia dit, però l'entorn en els havíem de moure és on en Fulgui va viure un dels seus millors moments de glòria: El Catllaràs. 

 Pas canadenc. Vols dir que no punxarem?

Us ho pot explicar el Fulgui, però ja ho faig jo, pujar 900 m de desnivell en 10 km, és una fita digna del Pali, Manolo, David, Fulgui ... i de l'Efren!! Jo a la cua del grup, posant el peu a terra més vegades de les que volia per poder respirar, esperant que arribessin les baixades.

I amb més pena que glòria varem fer el cim, on varem aprofitar per fer unes fotos i xerrar amb uns excursionistes d'Esparreguera i d'Olesa. Les nombroses aturades per contemplar l'entorn (perquè arribés oxigen a la sang, aquesta al cervell i ens activés el nervi òptic) havia fet que el temps se'ns tirés a sobre. En comptes de seguir la ruta prevista, el gruix del grup va decidir que s'havia de tornar pel mateix camí: craso error, jo ja l'havia memoritzat.

David, aquí no havien de venir a rentar-nos les bicis?

I és aquí quan la flexibilitat d'un quadre de carboni, la suspensió de 140 mm i els hidràulics m'havien de fer volar, deixant als companys que m'havien humiliat durant l'ascens.

A les primeres corbes en Josep i l'Efren ja s'havien endarrerit, tant sols érem el David i jo, com aquell que no vol la cosa, però picats. Arriba la primera baixada cimentada que es superada sense cap dificultat i a la següent (i aquí es va acabar la capacitat d'emmagatzematge de la càmera), me'n vaig adonar que encara no tinc la bici nova i que sortia amb el ferro del Guillem:

Començo a frenar, David em supera, clavo frens, supero al sorprès David, que me la foto!!, les roques s'apropen a una velocitat de vertigen, segueixo clavant frens, la bicicleta salta entre derrapades, que me la foto de veritat !!!, el David m'esquiva a l'últim moment, la bicicleta es creua, moment que aprofito per carregar tot el pes sobre la roda derrapant i em quedo a mil·límetres de les roques i del rec, sóc un crac!.

Primer pensament: Uaaaahhhh que passada!!! Vinga a per una altre!!, però la bicicleta no es mou. La roda ha decidit que millor un vuit que un zero.

Un vuit tridimensional

Segon pensament: Uaaaahhhh quina put......!!. estem a més de 10 km del destí!!!

Resignat, vaig deixar el GPS al Josep perquè gravés la ruta que ells SI van fer i vaig continuar el descens caminant (puto Catllaràs). Quan ja estava fart de caminar i el sol m'havia escalfat alguna cosa mes que el cap, vaig desmuntar la roda i amb la força del meu pes (l'única que em quedava) vaig mig adreçar-la per  pujar-hi intentant no agafar velocitat i repartint el pas a la roda davantera. Tenia les mans agarrotades i els braços dolorits, però ja arribava a l'asfalt, en el moment que el  David em va venir a recollir amb el cotxe.

Després d'aquesta experiència només em queda una pregunta: Quan tornem David?

PD: EL meu GPS ha decidit no engegar-se i no tenim dades de la sortida i la ruta que en Josep gravava al wikiloc amb el mòbil s'ha perdut. A partir d'ara haurem de confiar en l'Aniento i el Fulgui per enregistrar les sortides :-(

Ah, i un col·lega a la feina m'ha dit que la plataforma que es veu al pedal esquerra de la bicicleta és de nenaza dominguera

A solas con Manolo.

Si, ya sé que parece más el nombre de una película de Almodovar que la entrada de un blog, pero es que así me quedé ayer, a solas con Manolo. La cosa no pintaba bien durante la semana, el robo del móvil del Ferran, la ausencia de guasaps en el grupo, este fin de semana no iba a ser una gran salida. Finalmente, los únicos que nos dignamos a salir fueron los hermanos Sicilia y servidor.

Como siempre, en un alarde de optimismo, les dije de subir a las antenas ya que hacía mucho tiempo que no subía (y ahora ya sé porque), y los hermanos Sicilia no dudaron en decirme que si, que majos son ... Subiendo a un ritmo frenético, a la altura del Bruc, Jose tuvo que poner el pie en suelo y darse media vuelta. Pero no os penséis que era por el ritmo, si no porque hay ocasiones que el cuerpo te pasa malas jugadas y no encuentra la fuerza para seguir, en esos momentos es mejor una retirada a tiempo que pasarlo mal durante toda la mañana. Aunque le pondremos unos votos negativos para que en la próxima salida se esfuerce más.

Y aquí empieza el título de la entrada, saliendo a las 07:30 de la Plana, a las nueve ya estabamos en Can Massana, no sin antes escuchar un grito de esfuerzo desmesurado del Manolo que subió el último repechón de la grieta sin bajarse de la bici, al igual que yo (si no hay nadie mirando quien me lo puede revatir??? jejeje) luego fuimos directamente a las antenas, cosa que al final no fué para tanto, chino chano llegamos hasta arriba y nos hicimos las fotos de rigor.

Bajando, pasamos por la larga hasta la cementera y volvimos por las trialeras que también hacía bastante que no ibamos.

Finalmente llegamos a las once en casa y haciendo una ruta que a partir de ahora la pondré en una de mis favoritas, ya que el desnivel está muy bien pero no es muy dura, perfecta para salir un día solo por la mañana. Aunque Manolo ya dejó ver que la próxima vez la haríamos al revés, subiendo por la larga a mano izquierda, donde los repechones son más duros, pero esa  será en otra entrada.

Os dejo la gráfica y los datos

.