Quines ganes tenia de
poder tornar a escriure quatre línies en el blog, i és que l’era COVID ha estat
molt bona per poder reflexionar, trobar-nos a nosaltres mateixos, fer
introspectiva i, perquè no, també deixar-nos anar.
I avui com a represa de l’activitat, a allò
anomenat com a “nova normalitat” teniu dues cròniques: aquesta i una que inicia
una nova secció al bloc que estic per batejar com a: “desorientats”
Per part meva us haig de confessar que m’he
estat cuidant força, però des del meu aniversari, com que m’he relaxat massa.
Calia qualsevol excusa per reactivar-me de nou i, quina millor excusa que la de
rebre la visita del Carles?
Només proposar-lo al grup de whats, el “nucli
dur” dels bikedeferro s’hi va apuntar. Ja comptàvem segures de l’Abelaira que
ha tingut massa temps confinada la botiga i que ha d’aprofitar tots els
dissabtes del mon per poder recuperar l’activitat. Des d’aquest blog us recordo
que hauríeu de passar per escollir aquell detall que les vostres parelles es
mereixen desprès d’haver-vos suportat més de 90 dies de confinament. També l’ha
dolguda absència del Fulgui, dolguda perquè suposadament aquesta era la única
possibilitat de poder humiliar a un Manolo en baixa forma. I, per últim, la del
Josep Aniento, que sempre posa seny a les sortides i al que el confinament l’ha
agafat fora del país i per no haver de fer quarantena s’ha hagut de quedar.
- NOTA 1: Nucli dur en argot indi vol dir consell
d’anciants, que ja comencem a tenir una edat
- NOTA 2: David, la comissió és la de sempre.
Érem en Sebas, el Manolo, en Toni Cuevas, l’Efren
el Carles i jo. Bé, la primera sortida en grup, la primera sortida a la que superaria
els 12 km de distància i la desena des del començament de la pandèmia.
Malauradament l’Efren ha estat baixa d’última hora
per que li tocava guàrdia al jutjat i l’havien cridat a Sant Feliu per un
assumpte molt lleig. Tranquils que a la propera crònica ja us detallarem tot l’entrellat
d’aquesta morbosa història.
Dissabte em vaig llevar molt d’hora (5:45), no
volia fer esperar a cap dels Bikers, però és que no se com m’ho faig, sentí un
missatge del mòbil, era el Carles que a les 8:00 m’estava esperant al portal de
casa i jo encara m’estava preparant.
Tots els hàbits en els que ens han adoctrinat
durant aquesta pandèmia s’esvaeixen a la que retornes a veure els amics. Sense
adonar-me, ja li havia fet dos petons a la Diana i una bona encaixada de mans
al Carles, res de colzes, res de distàncies.
Tenia les rodes un pel baixes però no em vaig
entretenir a inflar-les, no volia que la resta del grup s’hagués d’esperar al
PIR-PostCOVID, més tard em vaig empenedir, el tipus de ruta era rodadora i jo
portava un llast de més.
Ja havíem superat la SEAT, encara no era l’hora
convinguda i ja rebia la trucada del Toni reclamant la nostra presència.
Cinc minutets i per fi ens vàrem veure les cares.
Era el moment de fer l’anàlisi de la veracitat dels comentaris del whats: les
bikes estaven impol·lutes, els suposats quilets de més inapreciables, tot el
contrari, es veia a algú que semblava que s’hagués passat el confinament pel forro. Per no donar pistes a les
autoritats, anomenarem a aquest individu com a “sherpa”.
I de fet va se ell qui va proposar un canvi a
la ruta inicial, la idea era continuar des de la Beguda cap a sant Llorenç per
poder prendre un refrigeri a mig camí.
Haig de confessar que durant la primera hora
de la sortida em trobava bé, mantenia la distància de seguretat recomanada respecte
al grup (20 metres), però desprès la falta de costum es va fer palesa...
La ruta molt xula, vàrem obviar la part tècnica
del corriol per no prendre mal només de sortida. El ventall de possibilitats
per arribar a la Beguda des d’Abrera és molt gran i, aquesta, la desconeixia.
El ritme de la pedalada no era molt intens, de
tant en tant tots es deixaven caure a la cua del grup per intercanviar quatre
paraules, en Carles, en Manolo que ja està acostumat de vigilar que ningú no es
quedi endarrerit i opti per desertar i el Sebas que de tant en tant afluixava
per recuperar oxigen.
Des de la Beguda fins a sant Llorenç, el camí
feia baixada, moment que vaig aprofitar per liderar efímerament el grup.
El pas pel riu al torrent fondo ens va deixar
clavats a més d’un, es notava la falta de pràctica, res d’anticipacions als
desnivells, parts tècniques... Tranquils que on n’hi ha hagut sempre en queda
(en dos dies tornarem a ser com abans).
I per fi el refrigeri. El local triat:
- Nom: Restaurant Font
de l’Alzina
- Localitat: Sant Llorenç d'Hortons
- Aparcament bicicletes:
Si, a la terrassa (no gaire gran si hi ha molta ocupació)
- Ambient: 9 (també depèn
dels brètols amb els que comparteixis la sortida)
- Servei: 6
(penalitzat pel retard a la segona birra 0,0 del Carles)
- Cuina: 7 (el pernil
de les truites hauria d’haver estat tallat, i un pel massa fetes pel meu gust)
- Apte Celíacs: Sí
- Preu: 7 (8€ per cap)
- Tornaria?: sens dubte.
Complert l’objectiu de la sortida només
quedava tornar cap a casa. Ho fèiem per Sant Joan Samorra, costava moure de nou
la bike, havíem d’escalfar de nou la malmesa musculatura.
Des de Sant Joan, hi havia la possibilitat de
tornar directes per la nefasta carretera B-224 a Martorell o fer un petit recorregut
per Sant Esteve.
A la B-224 va ser l’estona mes llarga que
estava al davant del grup. Quasi 20 minuts liderant la marxa...
... els 20 minuts que
la grua invertí per retirar un cotxe bolcat al marge de la carretera (com que
estaven el mossos ningú em va acompanyar per posar-me al davant de la cua).
I a Sant Llorenç tots em van seguir per fer
els corriols de la Xupa-Xups fins a Can Cases.
Per mi una bona sortida (35 km i 600 m de
desnivell), per als meus companys sortida de tonificació per preparar la ruta
de diumenge.
I com ho havia promès, ara la segona part de la crònica que també la trobareu penjada a la nova secció:
Trekkingdeferro o el corro de la
patata?
He tenido la suerte de contar con
la ayuda del creador de este maravilloso blog para organizar una gran salida,
en nuestro caso, una ruta de montaña caminando… y además de tener la
posibilidad de tener un espacio aquí para compartir con vosotros.
Hoy los bikes pedalean de nuevo y
las trekking exploran nuevos caminos.
Después de tantos días confinados,
la exaltación y la emoción era máxima, nuestro reencuentro para compartir secretos,
deseos, y relatos sobre nuestros bikers favoritos. Una nueva ruta para
descubrir con una belleza como Diana, porque no siempre tenemos la suerte de compartir
nuestra vida con personas tan bonitas por dentro como por fuera.
Por este motivo, tenía que
conseguir que fuera una ruta divertida, no demasiado fácil, porque si hay algo que
nos gusta a las trekkings son los retos (nuestros bikers lo saben muy bien… por
eso, estamos juntos en esto!!)
Y llegó el momento de poner en
marcha a ese cómplice que nos guiaría en nuestra ruta. Mi bike, me lo había
dejado todo listo, me había descargado en el Ultra la ruta perfecta, para hacer
en un par de horas, eran 10 km por la Serra de Altaix desde Martorell.
Pero como las trekkings, no
siempre respetamos íntegramente las rutas establecidas, antes nos desviamos para
visitar el Pont del Diable, patrimonio histórico de origen romano que formaba
parte de la Vía Augusta, y reconstruido posteriormente como gótico… sabía que Diana
(creadora de @magnars_art) como buena artista, tendría una sensibilidad especial
para captar la magia de este monumento.
Ahora sí, nos disponemos a
retomar nuestra ruta por la Serra de Altaix, los primeros kilómetros nos
parecían demasiado sencillos, incluso nos encontramos la señal de circuito inclusivo…
empezaba a sentirme algo molesta con mi guía,… (¿por quién nos tomaba?). De
pronto, cuando solo llevábamos 2 km, nuestro gps nos indicaba que nos estábamos
desviando ligeramente de la ruta, por lo que rápidamente corregimos y parecía
que ya estábamos otra vez en nuestro track… pero después de dar unas cuantas
vueltas a la misma pista (exactamente dimos la vuelta 2 veces al mismo camino) nuestro
super Ultra parecía marcarnos un camino imposible… no recordaba ningún comentario
sobre que nos apetecía hacer escalada aquel día… y sí… el gps nos indicaba que
teníamos que precipitarnos por unas rocas gigantes para poder seguir… pero ¿quizá
pensáis que exagero? Aquí lo tenéis… ¿podríamos considerarlo como un boicot de
los bikers?
Pero si algo nos identifica a
este par de trekkings, es que somos como el personaje Ariel de Disney, un
ejemplo de rebeldía y tenacidad… y ahora sí que debíamos respetar íntegramente
la ruta, así que nos deslizamos literalmente por aquellas rocas… (no hay fotos
de eso), ¡¡pero sí, de la muestra de algún momento en que pudimos ponernos de
pie!!
Y llegado este punto, comenzamos
a cuestionarnos a nuestro gruía, nos volvía a marcar un ligero desvío en la
ruta, por lo que todos nuestros esfuerzos, en medio de aquellas rocas, se veían
frustrados y decidimos que el mejor plan, era volver hacia atrás para llegar a la
piscina de casa antes que nuestros bikers.
Para aquell@s que acostumbran a
leer este blog, caerán inevitablemente en algunos tópicos… pero aquí tenéis la
ruta… ¿quién se atreve a comprobar este track?
